L’any 2020 ha estat un any excepcional arran de la greu crisi sanitària, que ha afectat i continua afectant el funcionament ordinari en els sectors públic i privat, amb repercussions negatives de caràcter econòmic i social.

En aquest context, evidentment, el funcionament de l’Oficina Antifrau de Catalunya (OAC) també s’ha vist afectat, i a la web de l’OAC es pot fer el seguiment de les mesures que, arran de la pandèmia, s’han adoptat en matèria de gestió del seu personal, així com les compres urgents que s’han hagut de fer en relació amb la prevenció de la COVID-19 (com ara guants, mascaretes o gel desinfectant).

Davant aquesta situació de gravetat i urgència, una de les aportacions més significatives de l’OAC ha estat l’elaboració i publicació d’un document de recomanacions per prevenir els riscos de frau, corrupció i malbaratament de recursos en l’exercici de les potestats públiques durant la crisi de la COVID-19. Al document, hi figuren una sèrie de recordatoris i recursos per preservar la integritat, a banda de les recomanacions, entre les quals s’inclou, entre d’altres, el reforç de l’ètica i els valors, la creació d’espais específics COVID-19 en els portals de transparència i la necessitat de motivar de forma adequada les actuacions que s’hagin de dur a terme.

L’OAC és una institució que compta ja amb més de 10 anys de funcionament, al llarg dels quals ha tractat, principalment, de fomentar la prevenció de la corrupció en el sector públic català. I és, justament, a l’anàlisi del funcionament de l’OAC durant aquests deu anys i, sobretot, a la identificació de possibles línies per avançar en la construcció d’un reforçat sistema català d’integritat, al que he dedicat un recent treball publicat al darrer número de la Revista Catalana de Dret Públic, titulat “El paper de l’Oficina Antifrau de Catalunya en la lluita contra la corrupció en el sector públic català. Anàlisi i propostes de reforma amb motiu del seu 10è aniversari”.

En el treball esmentat, en primer lloc, s’analitza el paper de l’OAC en les seves diferents funcions, d’investigació i prevenció, a partir de les dades que facilita la mateixa OAC a través del seu espai web o a través de les memòries anuals. En aquesta part es para especial atenció a una sèrie de qüestions que resulten, avui, particularment rellevants, com ara la possibilitat de presentar denúncies anònimes i els mecanismes de protecció de persones denunciants d’irregularitats. En aquesta matèria, com és ben conegut, hi ha hagut diverses iniciatives per legislar la creació de canals de denúncies i la protecció de les persones denunciants, i en l’àmbit europeu convé destacar, també, que la Directiva (UE) 2019/1937 del Parlament Europeu i del Consell, de 23 d’octubre de 2019, relativa a la protecció de les persones que informin sobre infraccions del Dret de la Unió, preveu un règim de protecció per a les persones que denuncien anònimament o revelen de forma pública i anònima informació sobre infraccions del dret de la Unió Europea, si bé assenyala, en l’article 6, que aquesta directiva no suposa l’obligació per a les institucions públiques i privades d’haver d’acceptar i investigar denúncies anònimes.

En el segon bloc del treball s’analitza i es desenvolupa quin paper podria arribar a desenvolupar l’OAC en una política anticorrupció efectiva d’acord amb les més recents propostes i recomanacions tant acadèmiques com formulades per les principals instàncies anticorrupció, tot incloent la reflexió sobre la necessitat de reformar el marc regulador de l’OAC amb la finalitat d’aconseguir aquest objectiu.

Les principals propostes que formulo, en aquesta segona part, són: reforçar la protecció de les persones denunciants i clarificar el sistema de denúncies davant l’OAC, el reconeixement de potestat sancionadora de l’OAC associada a infraccions de nova creació lligades a les activitats investigadores i preventives de l’OAC, facilitar la formulació de consultes no vinculants i promoure la modernització tecnològica de la lluita contra la corrupció a Catalunya.

Sens dubte, un dels grans problemes associats amb la corrupció en el nostre entorn és que la denúncia de casos és desincentivada, entre altres motius, per les reiterades i freqüents pràctiques d’assetjament de diversa índole que han de patir les persones denunciants. Per fer front a la xacra de castigar la persona informant, i incentivar, així, les denúncies de pràctiques irregulars, en el treball esmentat proposo una reforma que incideixi en dos aspectes: la possibilitat clara de formular denúncies anònimes i l’ampliació de l’àmbit material, funcional, de l’OAC per tal que la protecció de denunciants davant de possibles actes de represàlia sigui també un dels seus àmbits propis d’actuació.

La segona mesura, com s’ha dit, se centra en l’atorgament d’una potestat sancionadora que pugui garantir l’efectivitat de l’actuació de l’OAC. Al llarg de la part inicial del treball es detecten carències en el funcionament de l’OAC que podrien trobar certa correcció a través d’un règim sancionador. Per exemple, aquesta potestat sancionadora pot servir per reforçar el deure de col·laboració amb l’OAC, previst a l’article 14 de la Llei catalana 14/2008, del 5 de novembre, de l’Oficina Antifrau de Catalunya. En aquest punt val a dir que la inclusió d’una sanció per manca de col·laboració amb organismes de control amb competències en matèria de lluita contra la corrupció no és en absolut estranya, com es pot apreciar, per exemple, a l’article 41 de la Llei valenciana 22/2018, de 6 de novembre, de la Generalitat, d’Inspecció General de Serveis i del sistema d’alertes per a la prevenció de males pràctiques en l’Administració de la Generalitat i el seu sector públic instrumental; o a l’article 49 de la Llei foral 7/2018, de 17 de maig, de creació de l’Oficina de Bones Pràctiques i Anticorrupció de la Comunitat Foral de Navarra.

La tercera mesura seria modificar el règim regulador de les consultes no vinculants que es formulen a l’OAC, de tal manera que pugui ser un recurs més utilitzat. En aquest sentit, es presenten fórmules per ampliar el nombre de subjectes legitimats per presentar-les, i se’n garanteix la resposta en un temps raonable.

Finalment, la darrera línia proposada és la incorporació d’eines anticorrupció basades en intel·ligència artificial, i que puguin ser recursos útils de suport en la prevenció i detecció de possibles pràctiques irregulars. No es tracta merament d’un marc teòric o hipotètic, sinó que el mateix sector públic ja ha començat a utilitzar noves i prometedores eines intel·ligents de lluita contra la corrupció, si bé cal tenir present que aquestes eines, en accedir i creuar grans volums de dades, poden suposar una intromissió il·legítima en els drets de les persones, de tal manera que és molt rellevant establir-ne un sistema de garanties adequat. El cas recent més rellevant és, sens dubte, el de l’eina SyRI (un instrument administratiu de càlcul d’índex de risc d’incompliment o irregularitat per part dels ciutadans emprat en diversos serveis públics), respecte de la qual, en una sentència neerlandesa de 5 de febrer de 2020, es declara que contravé l’article 8 del Conveni Europeu de Drets Humans.

Oscar Capdeferro Villagrasa
Professor lector de dret administratiu a la Universitat de Barcelona

Aquest apunt és un resum de l’article El paper de l’Oficina Antifrau de Catalunya en la lluita contra la corrupció en el sector públic català. Anàlisi i propostes de reforma amb motiu del seu 10è aniversari publicat al número 60 (juny 2020) de la Revista Catalana de Dret Públic.