Aquest treball, que analitza l’STS 459/2019 des d’una perspectiva constitucional, s’estructura en dues parts en funció dels drets fonamentals substantius als quals afecta: en la primera, s’examina la vulneració del dret al lliure exercici de càrrec públic i del dret de reunió; el qual concerneix tres dels condemnats. En la segona part, es llegeix la sentència en clau del dret a la legalitat penal; dret que s’entén també vulnerat i afecta els nou condemnats pel delicte de sedició.

L’exercici d’un dret fonamental no pot ser objecte de sanció (des de l’STC 11/1981) ni laboral (STC 198/2004), ni administrativa (STC 42/2000), ni penal (SSTC 39/2005 o 196/2002). La dimensió objectiva dels drets fonamentals i el seu caràcter d’elements essencials de l’ordenament jurídic imposen als poders públics l’obligació de tenir present el seu contingut constitucional, per impedir reaccions que suposin un sacrifici innecessari o desproporcionat o tinguin un efecte dissuasiu del seu exercici. Per això, si el poder públic prescindeix de la circumstància que està en joc un dret fonamental i s’inclouen entre els supòsits sancionables conductes que inequívocament han de ser qualificades com a pertanyents a l’àmbit objectiu de l’exercici d’un dret, aquest dret és vulnerat, ja que encara que la subsumpció dels fets en la norma fos possible d’acord amb el seu sentit literal, “els fets provats no poden ser a un mateix temps valorats com a actes d’exercici d’un dret fonamental i com a conductes constitutives d’una infracció” (STC 2/2001, 185/2003).

L’STS 459/2019 no desenvolupa cap esforç hermenèutic en aquest sentit. És més, el seu punt de partida se situa en l’oposat i fa encaixar de forma directa conductes en tipus delictius, sense qüestionar-se si podien estar emparades per un dret fonamental. Tal desinterès és clar respecte de tres condemnats, les conductes dels quals encaixen en el contingut de dos drets fonamentals: en el dret a l’exercici de càrrec públic lliure d’ingerències (Carme Forcadell); i en el dret de reunió (Jordi Cuixart i Jordi Sànchez).
El dret fonamental al lliure exercici de càrrec públic garanteix, no només l’accés igualitari dels ciutadans als càrrecs públics, sinó també que els que hi hagin accedit s’hi mantinguin sense pertorbacions il·legítimes i els exerceixin de conformitat amb el que la llei disposi (ius in officium, STC 32/1985). Del ius in officium dels membres de la Mesa del Parlament forma part la funció de “qualificar, de conformitat amb el Reglament, els escrits i documents d’índole parlamentària, i declarar la seva admissió o inadmissió a tràmit” (art. 37.3.d RPC).

La sentència examinada entén que aquestes facultats poden ser constretes per mandat del Tribunal Constitucional. Però aquesta visió, a més de no respectar la divisió de poders, contradiu la del mateix Tribunal Constitucional. Perquè d’acord amb la doctrina d’aquest darrer, les meses parlamentàries han de limitar-se a la mera comprovació dels requisits formals exigits reglamentàriament a les iniciatives, sense que procedeixi fer cap valoració sobre llur contingut (STC 38/1999, 40/2003, 208/2003). En cas contrari, sota un pretès judici tècnic, s’estaria assumint una decisió política que només és competència del Ple; i s’estaria obstaculitzant un debat públic entre les diferents forces polítiques amb representació parlamentària (les STC 46 i 47/2018 ni suposen un canvi d’aquesta doctrina, ni serien aplicables al cas de la Sra. Forcadell per ser posteriors als fets encausats).

És més, també d’acord amb la doctrina del Tribunal Constitucional, la inviolabilitat de la qual gaudeix un president de parlament, com a diputat, impedeix l’obertura de qualsevol tipus de procediment. Per tant, no garanteix només la no responsabilitat jurídica dels parlamentaris per les opinions i vots emesos en l’exercici de les seves funcions sinó que constitueix un veritable privilegi davant de la incoació de qualsevol procediment judicial. És un límit a la jurisdicció de caràcter absolut, sigui quin sigui el contingut de l’opinió o del vot emès (STC 30/1997). Conseqüència de l’anterior és que el Tribunal Constitucional no pot ordenar a una mesa, ni per concepte ni perquè no l’habilita la seva llei constitutiva, ni tan sols després la reforma de l’LOTC de 2015, la inadmissió de cap tipus d’iniciativa parlamentària. Per tant, si la Sra. Forcadell exercí amb plenitud i de forma legítima el seu dret fonamental al lliure exercici de càrrec públic com a presidenta del Parlament, no podia al mateix temps estar incorrent en el delicte de sedició.

És el mateix cas que el dels Srs. Sànchez i Cuixart en relació, però, amb el dret de reunió. Si es parteix, com cal partir d’acord amb el text constitucional, de les conductes que aquests dos activistes tingueren els dies 20 de setembre i 1 d’octubre de 2017, i no del que defensaven o pensaven, el cert és que les seves crides a concentrar-se al llarg d’aquests dos dies sempre estigueren condicionades al fet que les concentracions es desenvolupessin de forma pacífica, únic requisit que exigeix l’article 21 de la CE per reconèixer l’exercici legítim del dret de reunió. Però la qüestió de la presència o no de violència, a la sentència no li importa en absolut, malgrat ser el llindar que pot assenyalar la frontera entre el dret a reunir-se (de forma pacífica, en tot cas) i el delicte de sedició (que requereix un alçament tumultuari i, per tant, violent). És clar, doncs, que la condemna per sedició s’imposa en aquests dos casos per la intencionalitat de la protesta i perquè el Tribunal Suprem no sap distingir entre finalitat política (protesta per les detencions del 20-S; protesta per no deixar celebrar un referèndum l’1-O) i finalitat delictiva. Per això, l’STS 459/2019 vulnera l’article 21.1 de la CE. Vulneració que es reforça pel sentit dissuasiu de la condemna (en el sentit de l’STEDH de 19 de novembre de 2019, cas Razvozzhayev c. Rússia i Ucraïna i Udaltsov c. Rússia), perquè la severitat de les penes amb les quals Cuixart i Sànchez han estat condemnats ha tingut un efecte dissuasiu inevitable respecte de la ciutadania en general, d’assistir a manifestacions i de “participar en un debat polític obert”.

La segona part del treball examina la sentència des del mandat de l’article  25.1 de la CE, el qual conté, des de la perspectiva de la taxativitat, la prohibició d’una interpretació extensiva in malam partem de les normes penals, que la sentència del Suprem incompleix. En efecte, el delicte de sedició (article 544 del CP) exigeix un alçament tumultuari, però la sentència en prescindeix. La presència o no de violència que porta aparellada una acció “tumultuària” li resulta indiferent i la substitueix per la presència de “comportaments hostils”. Tampoc no li interessa determinar si hi va haver o no un alçament. De fet, enlloc es diu quan va tenir lloc.  Si tots aquests factors comporten una interpretació extensiva i in malam partem del tipus de la sedició, també tenen com a conseqüència la imprevisibilitat de la condemna, proscrita pel dret a la legalitat penal, d’acord amb consolidada doctrina del Tribunal Constitucional. No hi van haver tumults, no hi va haver violència generalitzada, i sí van haver-hi concentracions de protesta. Entendre, per tant, que un legítim exercici del dret de reunió es transforma en un alçament sediciós no forma part, des de la perspectiva de l’article 25.1 de la CE, del feix de decisions que la sentència podia prendre sense vulnerar l’exigència de taxativitat i de previsibilitat de la condemna; la qual cosa comporta una ruptura de la seva subjecció a la llei constitucional.

 

Mercè Barceló i Serramalera
Catedràtica de dret constitucional a la Universitat Autònoma de Barcelona

Aquest apunt és un resum de l’article La desafecció de l’STS 459/2019 pels drets fonamentals: lliure exercici de càrrec públic, reunió i principi de legalitat publicat al número 60 (juny 2020) de la Revista Catalana de Dret Públic.