Ha vist la llum el llibre “Lleis polítiques de Catalunya. Comentaris” (Marcial Pons, Generalitat de Catalunya i Parlament de Catalunya, 2020), volum que incorpora les principals lleis polítiques catalanes acompanyades d’un comentari exhaustiu de totes elles, tant general com per preceptes, enllaçant amb les principals referències normatives, jurisprudencials i doctrinals. Així, sota l’aparença d’un mer nou codi de lleis s’amaga un treball ingent, on el director, Joan Ridao, i els coautors, Josep Mª Aguirre, professor de Dret Administratiu de la Universitat de Girona, i Víctor Siles, advocat de la Generalitat de Catalunya i Secretari de l’Administració Local amb habilitació nacional, han inclòs un autèntic tractat del dret públic català.

I és que és sabut que a diferència del dret privat, el dret públic de Catalunya, només va emergir quan, políticament al llarg de la història, es van reconèixer les nostres institucions, circumstància que, òbviament, va permetre realitzar lleis i estudis doctrinals en la matèria. Així, de la època de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1925) és d’on deriva l’expressió moderna “d’autogovern” i l’aprovació de l’Estatut de la Mancomunitat i l’Escola d’Administració Pública de Catalunya per la formació de funcionaris.

D’altra banda, la consagració de l’autonomia republicana (1932-1936) va suposar l’aprovació de l’avantprojecte de l’Estatut de Núria de 1931 i el primer comentari a l’Estatut. Posteriorment, ja l’any 1977, es reprenen les tasques de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya i de l’Institut d’Estudis Autonòmics, i es restableixen la Comissió Jurídica Assessora i, posteriorment, el Consell Consultiu, actual Consell de Garanties Estatutàries.

A partir d’aquest període proliferen estudis sobre dret públic a Catalunya, dels qual destaquen els comentaris sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, 3 volums (1988); el Manual de Dret Públic de Catalunya (1992) i, amb pràctica normalitat, sorgeixen estudis sobre diferents competències del nostre ordenament jurídic. A tall d’exemple destacaríem, en aquella època, la col·lecció de conflictivitat competencial editada per l’Institut d’Estudis Autonòmics, en què s’analitzava, competència a competència, els conflictes sorgits amb l’Estat en la matèria que han servit per avançar en el nivell competencial al llarg dels anys.

L’obra que s’analitza parteix de l’Estatut d’autonomia de 2006 i analitza les principals lleis polítiques catalanes acompanyades d’un comentari de totes elles. És per això que el volum inclou 1237 pàgines. El volum es divideix en 11 blocs diferents: I. Normes fonamentals (que comprèn la Constitució territorial i l’Estatut); II. Institucions (relatiu al sistema institucional en què s’organitza políticament l’autogovern de Catalunya: el Parlament, la Presidència de la Generalitat, el Govern i les institucions de relleu estatutari com el Consell de Garanties Estatutàries, el Síndic de Greuges i el Consell de l’Audiovisual de Catalunya); III. Drets polítics i lingüístics (que inclou les lleis que regulen els drets en l’àmbit polític i de l’administració, així com el règim lingüístic i els drets i deures en aquest àmbit); IV. Administracions públiques a Catalunya (les lleis que regulen el règim jurídic i de procediment de les administracions públiques de Catalunya); V. Administració de la Generalitat de Catalunya (referent a l’organització i el règim jurídic de l’Administració de la Generalitat de Catalunya, les seves finances i la funció pública); VI. Administració local (comprensiu de la normativa general que regula els municipis, les vegueries, les comarques i els altres ens locals en els quals s’organitza territorialment el sistema institucional de la Generalitat); VII. Administració corporativa (les cambres oficials de comerç, indústria i navegació; les confraries de pescadors; i els col·legis professionals); VIII. Administració consultiva (la Comissió Jurídica Assessora i el Consell de Treball, Econòmic i Social de Catalunya); IX. Administració independent (l’Autoritat Catalana de Protecció de Dades, l’Autoritat Catalana de la Competència l’Oficina Antifrau de Catalunya); X. Organització institucional pròpia de l’Aran (a partir d’un examen diferenciat del règim jurídic especial d’aquesta entitat territorial singular derivada d’una realitat occitana dotada d’identitat cultural, històrica, geogràfica i lingüística); i XI. Relacions institucionals i acció exterior de la Generalitat (l’acció exterior i de relacions amb la Unió Europea i la comunitat catalana a l’exterior).

Tota l’obra està presidida pels principis de necessitat i rigorositat. Necessitat perquè l’abundant legislació catalana en els diferents àmbits de la vida quotidiana i la complexitat de la distribució territorial del poder a Catalunya oblig9  a a analitzar, competència a competència i, fins i tot, cada paràgraf de les lleis vigents. Per això resulta immensament útil per als operadors jurídics el conjunt de notes, sentències i comentaris doctrinals dels diferents preceptes de les distintes lleis incorporades. I rigorositat perquè el treball realitzat és ingent. Centenars de notes (totes elles, sense excepció, d’una utilitat pràctica sense parangó a casa nostra) fan que, en realitat, ens trobem davant d’un autèntic tractat de les lleis polítiques catalanes.

Felicitats al director i als coautors pel llibre que comentem, llibre de capçalera per tots els que ens dediquem al dret públic a Catalunya. Obres com aquesta ajuden a consolidar les institucions pròpies del nostre autogovern, l’Estat de dret i el nostre dret públic.

Joan Manuel Trayter
Catedràtic de Dret Administratiu. Universitat de Girona