1.  Els darrers mesos estan apareixent les sentències que resolen els recursos d’empara presentats contra l’STS 459/2019, de 14 d’octubre. Les llargues penes de presó imposades a la majoria dels condemnats responen al fet que foren considerats autors principals o directors d’una sedició (art. 544 i 545 CP), amb la concurrència addicional d’un delicte de malversació en alguns casos. En aquestes peticions d’empara es van sotmetre al TC diverses qüestions. L’objecte d’aquest comentari és la possible vulneració del principi de legalitat per l’aplicació del delicte de sedició.

Encara estan pendents de resolució bona part dels recursos, però, sens perjudici d’algunes particularitats (singularment en el cas de la Sra. Forcadell), no és previsible que en aquesta matèria les futures decisions aportin novetats a allò establert a les sentències que ja han estat dictades: STC 91/2021 (Sr. Jordi Turull), STC 106/2021 (Sr. Josep Rull), STC 130/2021 (Sr. Jordi Sánchez) i STC 131/2021 (Sr. Jordi Cuixart).

2. La jurisprudència del TC sobre el principi de legalitat penal està consolidada. Precisament en aquestes sentències (així, STC 91/2021, FJ 11.1, i STC 122/2021, FJ 10.1) hom pot trobar una bona síntesi de la seva doctrina sobre això. Com és sabut, l’article 25.1 CE comporta, entre d’altres, una sèrie de garanties relacionades amb el principi de taxativitat que es projecten en dos àmbits: en l’àmbit legislatiu s’exigeix que la conducta punible i la pena estiguin suficientment determinades a la redacció legal, i en l’àmbit judicial, que el procés d’aplicació de la llei no sigui irracional. Això succeeix, òbviament, quan el jutge recorre a l’analogia contra reu o subsumeix al tipus conductes manifestament situades fora del seu abast literal. Però s’entén que es produirà també una ruptura de la vinculació constitucional del jutge a la llei quan el procés d’interpretació i subsumpció respongui a criteris axiològicament contraris als valors constitucionals, singularment els drets fonamentals reconeguts a la CE. Si no es compleixen aquests requisits, la prohibició, l’amenaça de pena o la condemna es consideren imprevisibles per als seus destinataris, i, per tant, s’incompleix l’article 25.1 CE. En canvi, és una qüestió exclusiva de la jurisdicció ordinària establir quina interpretació d’un precepte penal, entre les constitucionalment possibles, ha de prevaldre.

3. En els casos que ens ocupen, el TC va rebutjar les queixes dels recurrents per la possible vulneració de l’article 25.1 CE. Val a dir que les sentències del TC aporten pocs elements nous i pràcticament es remeten a la sentència del TS i la subsegüent interlocutòria de resolució dels incidents de nul·litat. En canvi, doctrinalment resulten més interessants els vots particulars —formulats, a totes les sentències, pels magistrats Juan Antonio Xiol i María Luisa Balaguer—, que detecten un extraordinari grau d’incertesa que incidirà en el principi de proporcionalitat penal.

Per facilitar el seguiment del comentari, reproduirem a continuació el precepte objecte de debat:

Article 544 CP. “Son reos de sedición los que, sin estar comprendidos en el delito de rebelión, se alcen pública y tumultuariamente para impedir, por la fuerza o fuera de las vías legales, la aplicación de las Leyes o a cualquier autoridad, corporación oficial o funcionario público, el legítimo ejercicio de sus funciones o el cumplimiento de sus acuerdos, o de las resoluciones administrativas o judiciales”.

Pel que fa al grau de concreció d’aquesta redacció legal del delicte de sedició, el TC no hi adverteix problema de cap mena, ja que l’ús de conceptes jurídics indeterminats i de vocables polisèmics en aquest precepte es mouria dins dels marges d’una determinació suficient del tipus (STC 91/2021, FJ 11.2.3). I, en relació amb la seva aplicació judicial, tampoc considera que s’hagin incomplert les exigències de l’article 25.1 CE. En primer lloc, pel que fa a la interpretació, entén, en contra del que es denuncia als recursos, que el terme aixecament tumultuari no exigiria semànticament la presència de violència. En segon lloc, pel que fa a les bases axiològiques de la interpretació efectuada, el TC considera (STC 122/2021, FJ 10.2.3.1) que el TS va introduir elements restrictius per evitar el desbordament d’aquesta figura delictuosa i impedir que s’apliqués a actes legítims d’oposició col·lectiva pacífica. Entre aquests elements, destaquen l’oberta hostilitat que ha de caracteritzar l’aixecament i el requisit, derivat del bé jurídic, d’un risc efectiu per a la convivència democràtica, que dotaria d’un desvalor qualificat el delicte (especialment STC 122/2021, FJ 10.2.3.1). Finalment, pel que fa a la subsumpció dels fets al precepte, el TC dictamina (STC 91/2021, FJ 11.4.3.2; STC 122/2021, FJ 10.2.3.2) que al relat fàctic de la sentència condemnatòria es recullen uns esdeveniments que complien tots els elements dels tipus de sedició, això és, un aixecament tumultuari projectat de manera estratègica en tota una comunitat autònoma on es va emprar l’oposició i la força necessària en cada situació concreta per neutralitzar els agents de l’ordre: així, a banda d’alguns episodis de genuïna violència, es descriu com una gernació fa palesa als cossos de seguretat la inutilitat d’intentar el compliment de l’ordre judicial que prohibia les votacions, o fins i tot s’enfronta directament als membres de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil quan pretenen aconseguir-ho per la força.

En canvi, en els vots particulars, encara que es considera també que no s’ultrapassen els límits de l’article 25.1 CE en matèria de taxativitat, es ressalta que existeix un important grau d’imprevisibilitat. D’entrada, el magistrats dissidents observen una “incertesa estructural” a la configuració legal del delicte de sedició. Es fa esment de la posició intermèdia que ocupa la sedició entre la rebel·lió i els delictes més comuns contra l’ordre públic, la qual cosa dificulta la seva delimitació, i del fet que el tipus està farcit d’elements normatius sense que existeixi una jurisprudència que concreti aquests elements. I, pel que fa a la subsegüent aplicació judicial del precepte, sense arribar a la inconstitucionalitat, entenen que s’ha efectuat una interpretació del delicte i una subsumpció discutible en quasi tots els seus punts, de manera que els fets se situarien en el llindar mínim de tipicitat d’aquest delicte.

Concretament, s’assenyalen els següents factors: a) actes públics multitudinaris —on només hi ha hagut algun incident aïllat— han estat conceptuats com “aixecament públic i tumultuari”; b) com a mitjà comissiu es considera que, en darrer extrem, n’hi ha prou amb un “extravío procedimental”, és a dir, fora de les vies legals; c) l’existència d’un “risc efectiu per a la convivència democràtica” es predica d’uns fets no violents que tenien com a objectiu darrer exercir pressió política per cercar vies legals d’autodeterminació i que, al cap i a la fi, van ser desactivats amb mesures merament legals; d) no es va donar rellevància a les crides a una actuació pacífica; e) una autoria no fonamentada en elements individuals de participació, sinó en posicions de garant genèriques dels membres del Govern.

Cal remarcar que la sentència del TS permet aproximacions diverses sobre quina és, en essència, la interpretació que s’efectua del tipus i com sintetitzar els fets provats de cara a la seva subsumpció, un problema prou comú en moltes resolucions quan els fets són molt complexos. Al cap i a la fi, són operacions que es retroalimenten (afirmar que determinats fets són típics suposa, implícitament, establir quina és la interpretació que realment s’està fent del precepte). Però aquesta ambigüitat és especialment intensa a l’STS 459/2019, com es veu clarament en els desacords entre la majoria i els vots particulars. En efecte, les discrepàncies no rauen només en la ponderació final dels interessos en joc en seu de proporcionalitat, sinó que passen pel mateix enteniment sobre què es descriu en essència en els fets provats de l’STS (un enfrontament massiu obert amb graduació estratègica de la força a emprar en cada cas versus un moviment de desobediència i resistència passiva bàsicament pacífica) o quins són realment els punts clau de la interpretació del tipus (el mateixos elements que, segons l’STC, alimenten el desvalor d’una conducta que encaixa sense problemes en tenor literal de la sedició esdevenen els punts centrals de la crítica dels vots particulars a la reconfiguració del tipus feta pel TS).

4. Al meu parer, en els vots particulars es posa el dit a la nafra de l’STS, per bé que reservin els seus efectes per al judici de proporcionalitat penal.

Certament, quan el TC analitza la taxativitat d’un precepte penal no està fent un control de qualitat de la seva tècnica legislativa, i no l’invalida pel fet que fos possible un major grau de definició i concreció; aplica un barem molt més modest i es limita a comprovar si la determinació del precepte és suficient. A la jurisprudència constitucional això es tradueix, tot invocant el principi de conservació de la llei, en el fet que la norma sigui determinable interpretativament a partir de la formulació legal (paradigmàtica, pel que fa al cas, STC 24/2004; darrerament, STC 126/2021). Així, no ha de sorprendre que el TC —fins i tot aquells magistrats que hi veuen una “incertesa estructural”— consideri que la redacció del delicte de sedició és prou taxativa.

Aquest breu comentari no és el lloc adient per analitzar les raons de la minimització del mandat de determinació en la jurisprudència constitucional. Malgrat ser una eina que, degudament esmolada, permet encarar amb criteris tecnicoformals molts problemes, s’ha preferit traslladar l’abordatge d’aquests conflictes a àmbits del principi de legalitat més materials, i, justament per això, més contingents (bases axiològiques de la interpretació judicial, proporcionalitat, chilling effect, etc.). Així mateix, pel que fa a la fonamentació del principi, el discurs se centra cada vegada més en una de les seves bases, la previsibilitat del càstig per als destinataris de la norma, i molt menys en l’altra, la limitació de la discrecionalitat —quan no l’arbitrarietat— en l’exercici del poder punitiu de l’Estat, perspectives que generen exigències no sempre coincidents. Tot plegat no és un fenomen nou, per bé que els efectes perniciosos d’aquest plantejament es fan més patents en temps de profund dissens social i lawfare com els actuals.

Ara bé, fins i tot assumint l’escenari descrit, en el present cas existien alguns factors que, segons la meva opinió, haurien d’haver incrementat les demandes de taxativitat i conduir, si no a una declaració d’inconstitucionalitat de l’article 544 CP, a una delimitació interpretativa del precepte més rigorosa que l’efectuada pel TS. Em refereixo, en primer lloc, a la seva clara connexió amb un dret fonamental de la dimensió política del dret de reunió, que reforçaria l’exigència de major rigor en redacció legal (STC 110/2000, FJ 5). I, en segon lloc, al fet que la mencionada “incertesa estructural” del precepte no és quelcom casual ni innocent, sinó que és un tret característic dels gens autoritaris d’aquest delicte. En efecte, la sedició fou dissenyada com una eina de repressió política on el binomi constituït per la incertesa de la conducta i la gravetat de les penes té un paper cabdal: una (in)definició legal quasi indestriable d’uns desordres públics (o, fins i tot menys, en la modalitat “fuera de las vías legales”) amb penes gravíssimes situades a l’ombra de la rebel·lió.

Pel que fa a l’aplicació judicial realitzada pel TS, certament el control constitucional de la legalitat penal no consisteix a determinar quina interpretació entre les possibles és preferible. Així, el TC considera que totes les propostes interpretatives que hi havia damunt la taula (exigència de violència, com demanaven alguns recurrents, o introducció d’elements teleològics del tipus “efectivo riesgo para el modo democrático de convivencia” o similars, com va fer el TS) són això, interpretacions metodològicament sostenibles dins del marc axiològic de la CE, de manera que l’opció del TS no seria imprevisible ni constitucionalment qüestionable. Tanmateix, al meu parer, hi queden aspectes molt dubtosos. Així, caldria preguntar-se si la tècnica validada pel TC (difuminar la materialitat de la conducta típica per introduir-hi després un requisit extratípic, suposadament restrictiu) no és més pròpia de l’analogia que de la interpretació en sentit estricte. Però, sobretot, no sembla que la “determinació judicial” efectuada pel TS restringeixi efectivament, ans al contrari, el redactat legal del precepte, de manera que el resultat final no és una norma suficientment concreta.

La millor mostra d’això és que s’utilitza una noció que es va transmutant al llarg de l’argumentació de l’STS i que desemboca en un element teleològic (“poner en cuestión el funcionamiento del Estado democrático de Derecho”) que, quan arriba el moment de la subsumpció, queda clar que és purament normatiu i que, materialment, poc afegeix a la constatació de les finalitats expressament establertes en l’article 544 CP. Això queda patent quan, en relació amb els esdeveniments del 20 de setembre, el TC no veu cap problema en la subsumpció efectuada d’acord amb la “interpretació més exigent” del TS, segons la qual és sedició que uns individus obstaculitzin el compliment d’una resolució judicial en el marc d’una mobilització massiva legítima. D’altra banda, en relació amb els fets de l’1 d’octubre, si realment aquest element restrictiu tingués alguna virtualitat, posaria en evidència la “doble ànima” de l’STS. En efecte, en una mateixa decisió s’estarien fent dos judicis de subsumpció antitètics en relació amb la capacitat per posar en perill efectivament el funcionament de l’Estat democràtic: el que serveix per excloure el delicte de rebel·lió[i] i el que s’efectua per confirmar el delicte de sedició. Per tant, la subsumpció efectuada és irracional, per contradictòria, o bé denota que aquest element restrictiu en realitat no té un contingut material en el delicte de sedició.

Finalment, segons la meva opinió, el TC, igual que el TS, continua amagant l’ou en una qüestió cabdal. Em refereixo a la naturalesa juridicopenal del comportament dels involucrats directament en els fets a peu de carrer, especialment el dia 1 d’octubre. És veritat que la responsabilitat penal concreta d’aquestes persones no era objecte del procediment que finalitzà amb l’STS 459/2019. Ara bé, per controlar l’aplicació judicial del tipus delictuós als condemnats era imprescindible establir si, d’acord amb els esmunyedissos fets provats de l’STS, la munió de persones que organitzaven les votacions, ocupaven els col·legis o impedien l’entrada de la policia eren sedicioses, és a dir, s’estaven alçant tumultuàriament de manera dolosa (art. 544 CP). En principi s’hauria d’arribar a aquesta conclusió, ja que això és el pressupòsit típic ineludible per poder castigar els “directors” o els “autors principals” de la sedició (art. 545 CP). Si no fos així, quedaria demostrat que s’estava operant amb una “sedició sense alçats”, és a dir, un aixecament públic tumultuari sense autors individuals, amb l’excepció dels seus promotors. Si la subsumpció judicial s’ha efectuat conforme a la primera alternativa, això implica criminalitzar —amb independència de la seva efectiva persecució— el comportament de desenes de milers de persones, la qual cosa tindria efectes devastadors per a l’acceptació de la constitucionalitat de la condemna, ja que constituiria una manifesta i extrema dissuasió de l’exercici del dret de reunió. Però si no és així i s’ha operat conforme a la segona interpretació, entenent l’aixecament com una mena de fet col·lectiu sense autors individuals excepte els seus promotors, ens trobaríem clarament fora dels límits de l’actual redacció legal del delicte de sedició, i, per tant, es tractaria d’una actuació judicial vulnerant del principi de legalitat. Conscient del problema, el TC ha esquivat la qüestió amb diversos tecnicismes (així, STC 91/2021, FJ 11.3.3).

5. Tanmateix, la qüestió no acaba aquí. Partint de la idea que la racionalitat —i, per tant, la previsibilitat— de la intervenció penal implica evitar sacrificis inútils o excessius, progressivament la jurisprudència constitucional ha anant admetent, com una de les garanties del principi de legalitat, la proporcionalitat penal, fent balanç entre els beneficis i els costos que, bàsicament en termes de llibertat, implica aquesta intervenció. Per efectuar aquesta comparativa, seguint el conegut test d’idoneïtat, necessitat i proporcionalitat en sentit estricte, s’ha de tenir en compte bàsicament la lesivitat i gravetat del fet prohibit i els drets afectats per l’amenaça de pena, singularment la privació de llibertat (art. 17 CE). Aquest judici es pot veure enriquit addicionalment si la prohibició penal de la conducta afecta algun altre dret fonamental. Així, un dels aspectes negatius a tenir en compte en aquesta ponderació és l’efecte de desànim (chilling effect) que pot tenir el càstig de conductes que, malgrat no ser pròpiament actes d’exercici legítim d’aquests drets, es mouen en la seva proximitat. En efecte, la intervenció penal —o una intervenció massa contundent— en aquests terrenys contigus, especialment si hi ha un cert grau d’indefinició legal, projecta una ombra amenaçadora sobre futurs exercicis legítims, i es produeix un efecte dissuasiu. La presència d’aquest efecte pot resultar un factor decisiu per apreciar la vulneració del principi de proporcionalitat penal.[ii]

Val a dir que el TC sempre ha estat extraordinàriament caut, i ha considerat que establir la relació entre la gravetat del fet i el si i el quant de pena és, d’entrada, una potestat exclusiva del legislador democràtic. Així, doncs, el control constitucional s’ha limitat a casos on hi hagi “un desequilibrio patente y excesivo o irrazonable entre la sanción y la finalidad de la norma a partir de las pautas axiológicas constitucionalmente indiscutibles y de su concreción en la propia actividad legislativa” (STC 161/1997, FJ 12). Aquest control també es fa extensible a la fase d’aplicació judicial de la llei, per bé que en termes igualment laxos, de manera que, per regla general, és una qüestió de legalitat ordinària, fora de l’abast del control de constitucionalitat.

Òbviament, la infracció del principi de proporcionalitat penal també ha estat plantejada pels recurrents en empara. Tanmateix, el TC (STC 91/2021, FJ 11.5.1.2, i STC 122/2021, FJ 10.3.3) no hi ha vist cap mena de vulneració, atesos tant la gravetat intrínseca de les conductes regulades com el fet que no observa una especial indefinició legal ni cap mena d’interferència amb el dret de reunió o altres drets fonamentals. Aquest vici tampoc el detecta en l’actuació del TS, que es limitaria a moure’s en el marc típic i penològic fixat prèviament a la llei. Per contra, en els vots particulars es considera que s’ha vulnerat la garantia de proporcionalitat penal, entenent que els fets jutjats, encara que no eren pròpiament un cas d’exercici legítim, orbitaven clarament al voltant del dret de reunió pacífica. Per tant, a la “incertesa estructural” de la formulació legal del delicte i a la subsumpció dels fets en “llindar mínim” del tipus de sedició, calia afegir-hi el possible efecte dissuasiu de les greus penes imposades sobre l’exercici del dret de reunió. Tot plegat hauria d’haver portat a concloure que només era constitucionalment admissible una condemna sensiblement menor. Atès que existien diversos mecanismes legals —especialment eximents incomplets— per moderar la sanció i adequar-la a la gravetat del fet i als efectes negatius pels drets fonamentals en joc, la desproporció seria atribuïble a la quantificació judicial de la pena.

Per bé que, com ja he indicat, segurament tot plegat hauria de tenir ja efectes a la mateixa taxativitat penal, crec que és encertada la postura dels vots particulars. Fins i tot gosaria pronosticar que és el plantejament amb més possibilitats de prosperar en el TEDH.

Juntament amb el que s’ha comentat en relació amb la indefinició i els elements que disminueixin la gravetat dels esdeveniments, l’altre punt central és la relació dels fets amb el dret de reunió, qüestió que ja ha estat analitzada en una entrada recent d’aquest blog.

Cal remarcar que, en els vots particulars, l’afectació al dret de reunió s’aborda, en el cas dels consellers, en el marc del judici de proporcionalitat penal com a garantia del dret a la legalitat sancionadora. En canvi, en el cas dels dirigents de les organitzacions cíviques, es considera que no només es produïa directament la vulneració del principi de legalitat penal, sinó que la causa principal de l’estimació del recurs hauria d’haver estat la violació del mateix dret de reunió. Això implica, en el primer cas, que les penes simplement eren excessives, mentre que, en el segon, sense que hi quedi clarament explicitada, la conseqüència lògica seria la inconstitucionalitat del recurs a la mateixa sanció penal.

Es poden afegir algunes reflexions a allò que, segons la meva opinió, encertadament es manifesta en els vots particulars. La doctrina de l’efecte de desànim s’aplica a conductes il·lícites que no es troben dins de l’àmbit d’exercici legítim del dret fonamental. Per tant, el seu efecte no és convertir tals conductes en lícites, sinó simplement la renúncia a la pena —o a la pena excessiva— per les conseqüències que podria tenir pro futuro la penalització d’aquestes zones limítrofes. Cal assenyalar que, malgrat els pronunciaments genèrics que apareixen a la seva jurisprudència, el TC no s’ha trobat mai del tot còmode amb aquesta doctrina. L’ha emprat ocasionalment i amb reticències (cfr. només els vots particulars a l’STC 136/1999, en el cas “Mesa Nacional HB”, i l’STC 104/2011, en un cas de coaccions a la vaga). La negativa a aplicar-la en l’STS 459/2019, molt especialment en el cas dels consellers, respon al fet que s’encara la relació entre el tipus delictuós i els drets fonamentals com si fossin dos compartiments aïllats, en els quals una interpretació àmplia del delicte de sedició actua com a criteri negatiu de delimitació inapel·lable de l’àrea sobre la qual el dret de reunió pot tenir alguna mena d’incidència. No es té així prou present que el chilling effect dibuixa una zona grisa o de transició sobre les mateixes conductes típiques. D’altra banda, el TC analitza el problema bàsicament des de la perspectiva dels possibles efectes del càstig sobre el dret subjectiu de reunió dels condemnats. En realitat, aquesta doctrina es vincula a la dimensió objectiva o institucional dels drets fonamentals, de la qual es deriven deures positius de contribuir a l’efectivitat de tals drets per part de l’Estat. Així, doncs, caldria haver-se plantejat seriosament si amb la condemna no s’estaven erosionant les condicions necessàries per a l’exercici ple del dret, inhibint comportaments legítims futurs per part de tercers. Això és especialment sensible en el cas del dret de reunió, que és un dret que s’exerceix col·lectivament, de manera que el càstig dels promotors incideix intensament sobre les premisses bàsiques de la seva efectivitat. A més, aquesta afectació de la dimensió objectiva del dret no prové únicament de l’amenaça de penes excessives que impulsi a no manifestar-se; pot tenir altres vessants addicionals. Així, per exemple, l’etiqueta de sedició, un delicte extraordinàriament greu, implica elevar els límits de la força que legítimament podrien emprar les forces de l’ordre per fer front en el futur a actes com els esdevinguts el 20 de setembre o l’1 d’octubre de 2017.

6. Voldria acabar amb un petit excurs en relació amb un aspecte que passa desapercebut però que pot tenir transcendència davant del TEDH. Quan en els vots particulars es relacionen els diversos instruments que el TS tenia per atenuar la pena, com a darrer recurs es menciona la petició d’indult parcial per part del tribunal sentenciador en virtut de l’article 4.3 CP. Certament, aquesta no sembla una sortida gaire satisfactòria, atès que les altres solucions, que no presenten greus inconvenients tècnics, haurien incidit en el quantum de la pena a la mateixa sentència condemnatòria. Tanmateix, en els vots particulars s’assenyala també l’indult com una de les possibilitats que hauria evitat la vulneració del principi de proporcionalitat penal. Com és sabut, aquest indult parcial, per un altre procediment i malgrat l’informe desfavorable del mateix TS, s’ha acabat atorgant. Això podria ser important si el TEDH adoptés plantejaments similars als dels vots particulars, en el sentit que s’ha produït un acte concret d’aplicació de la llei penal desproporcionat en l’òrbita del dret fonamental de reunió. Al capdavall, les demandes al TEDH es formulen contra un estat per haver incomplert un compromís assumit en un tractat internacional de garantir la vigència i efectivitat dels drets humans. Així, doncs, l’indult, sense importar el seu origen o la seva tramitació, podria permetre considerar que l’Estat espanyol no simplement ha procedit a una reparació sobrevinguda, sinó que ha evitat efectivament l’execució d’una pena desproporcionada. D’aquesta manera, finalment s’hauria aconseguit, en via interna, una tutela efectiva del dret, i, per tant, ja no s’hauria produït una vulneració del CEDH —o almenys ja no caldria pronunciar-s’hi, en virtut del principi de subsidiarietat. Certament, aquest plantejament pot ser objecte de diverses crítiques; per exemple, que la mera imposició a través d’una sentència judicial ferma d’una pena desproporcionada, a càrrec d’una decisió discrecional i contingent de l’Executiu, dissuadeix l’exercici del dret de reunió. Però, en qualsevol cas, queda sobre la taula com un element que podria deixar sense objecte un dels punts amb majors visos de prosperar davant del Tribunal d’Estrasburg.

7. La pilota és ara a la teulada del TEDH. Tanmateix, podrien ser premonitòries les recents paraules, insòlitament dures, dels dos magistrats dissidents, manifestades en un nou vot particular, aquesta vegada a l’STC 133/2021, de 24 de juny (cas “Aturem el Parlament”):

“Esta necesidad es tanto más acuciante por lo que apreciamos es una preocupante deriva de la jurisprudencia constitucional que, en el tratamiento de las condenas penales por conductas que se desarrollan en el ámbito material de los derechos a la libertad de expresión y de reunión, parece alejarse cada vez más de la jurisprudencia del Tribunal Europeo Derechos Humanos, como ya hemos puesto de manifiesto en sucesivos votos particulares (así, por ejemplo, SSTC 190/2020, de 15 de diciembre; 192/2020, de 17 de diciembre; 121/2021 y 122/2021, de 2 de junio). El abusivo recurso al sistema de justicia penal en detrimento de otras respuestas menos desalentadoras de derechos tan vinculados a la esencia misma de un sistema constitucional plenamente consolidado supone un objetivo empobrecimiento de la calidad de nuestra democracia”.

David Felip i Saborit
Professor titular de dret penal a la Universitat Pompeu Fabra

---

[i] Un aixecament aturat amb unes simples pàgines del BOE que contrasten dramàticament amb les desesperades i inútils disposicions publicades a la Gaceta de Madrid de 19 de juliol de 1936, entre elles el decret de dissolució de les unitats de l’Exèrcit que havien pres part en el moviment insurreccional.

[ii] La doctrina del chilling effect fou desenvolupada als EUA inicialment en relació amb la llibertat d’expressió i s’ha estès per Europa, singularment en el TEDH. Es pot veure una ressenya als vots particulars de les sentències objecte d’anàlisi i també al vot particular de Cándido Conde-Pumpido a l’STC 133/2021, de 24 de juny (cas “Aturem el Parlament”).