Les resolucions de la Comissió de Garantia del Dret d’Accés a la Informació Pública (GAIP), sobre reclamacions en exercici d’aquest dret, d’acord amb l’article 42.10 de la Llei 19/2014, de 29 de desembre, de transparència, accés a la informació pública i bon govern (LTAIPBG), poden ser impugnades en via contenciosa administrativa, concretament al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), ateses les previsions de l’article 10.1.a de la Llei 29/1998, de 13 de juliol, reguladora de la jurisdicció contenciosa administrativa (LJCA).

La GAIP va començar a rebre reclamacions l’agost del 2015 i d’aleshores ençà han estat formulats 47 recursos contenciosos contra les seves resolucions; llevat de tres casos, en els quals la part recurrent ha estat la persona sol·licitant d’informació, a judici de la qual la resolució de la GAIP no donava satisfacció a les seves pretensions d’accés a la informació pública (impugnació contra desestimació de la reclamació o per dèficit de l’accés atorgat), a la resta de casos (44), qui ha impugnat les resolucions de la Comissió ha estat l’Administració requerida per la GAIP a divulgar més informació que la que creu que ha d’oferir, o l’empresa o l’entitat afectada per la resolució de la GAIP i la conseqüent divulgació d’informació pública que l’afecta (impugnació contra l’estimació de la reclamació o per excés de l’accés atorgat). Com es veurà tot seguit, és en relació amb aquesta darrera mena de resolucions impugnades que la justícia cautelar està jugant un paper molt important, almenys la del TSJC.

En els 44 recursos contenciosos administratius presentats contra l’estimació de la reclamació per resolucions de la GAIP, la gran majoria de vegades (42) s’ha demanat la mesura cautelar de la suspensió de l’eficàcia de la resolució impugnada. És comprensible: les resolucions de la GAIP impugnades en aquests casos declaren el dret d’accés a informació pública determinada i requereixen a l’Administració afectada que la lliuri en un termini curt a la persona beneficiària de la resolució, que és executiva, de manera que si s’executa efectivament la resolució, malgrat la interposició del recurs contenciós administratiu, quan arribi el moment de la sentència eventualment estimatòria del recurs, difícilment podrà fer marxa enrere i evitar la divulgació d’una informació pública ja divulgada. Potser és per això que el Consejo de Transparencia y Buen Gobierno (CTBG), que exerceix a nivell d’Estat les funcions de la GAIP a Catalunya, té per costum no oposar-se a les peticions de mesures cautelars que se sol·liciten en els recursos contenciosos administratius formulats contra les seves resolucions.

Recordem els trets bàsics de la regulació de les mesures cautelars. Articles 129.1 i 130 LJCA:

Artículo 129

1. Los interesados podrán solicitar en cualquier estado del proceso la adopción de cuantas medidas aseguren la efectividad de la sentencia.

Artículo 130

1. Previa valoración circunstanciada de todos los intereses en conflicto, la medida cautelar podrá acordarse únicamente cuando la ejecución del acto o la aplicación de la disposición pudieran hacer perder su finalidad legítima al recurso.

2. La medida cautelar podrá denegarse cuando de esta pudiera seguirse perturbación grave de los intereses generales o de tercero que el Juez o Tribunal ponderará en forma circunstanciada.

La mesura cautelar de suspensió de l’eficàcia de la resolució impugnada (que, amb diferència, és la mesura cautelar més habitual, sinó gairebé única) és una excepció al principi general d’executivitat de les resolucions administratives, que es justifica en el fet que la llarga durada que solen tenir els processos contenciosos administratius pot comportar la pèrdua d’eficàcia de la sentència si mentrestant la resolució administrativa es compleix com a conseqüència de la seva eficàcia i de la seva executivitat, de manera que quan finalment arriba la sentència, si estima el recurs, aquest fet pot resultar irrellevant si mentrestant l’acompliment de la resolució impugnada, i eventualment declarada il·legal i nul·la, ha consolidat una situació de fet irreversible.

En una primera aproximació, podria semblar que és precisament en els procediments d’exercici del dret d’accés a la informació pública, i més en concret en les resolucions que atorguen accés a una informació que podria ser excessiva jurídicament, on hi hauria d’haver un major risc d’irreversibilitat dels efectes de l’executivitat de les resolucions administratives i, per tant, d’ineficàcia i fins i tot inutilitat de sentències eventuals futures que, sovint al cap d’uns anys, puguin resoldre contràriament a la divulgació d’informació que ja ha estat difosa en execució de la resolució administrativa que finalment els tribunals declaren il·legal. Si la informació que el recurs contenciós administratiu considera que no és procedent divulgar ja ha estat divulgada en execució de la resolució impugnada, quina eficàcia pot tenir una sentència eventual estimatòria del recurs en qüestió? La Interlocutòria sobre el Recurs Contenciós Administratiu (RCA) 124/2020 del TSJC, en el seu relat d’antecedents, es fa ressò d’aquest parer, defensat per la petició de la mesura cautelar de suspensió: “Con cita de resoluciones jurisdiccionales, la recurrente indica que, según su criterio, resulta obvio que en el caso de recursos contra resoluciones que den acceso a información pública, se ha de acordar la suspensión”. Certament, segons com es miri, és una obvietat: si l’objecte de la disputa jurídica és tenir o no tenir accés a una informació, si l’acte impugnat obliga a divulgar-la difícilment hi ha marxa enrere i el recurs i la futura sentència deixen de tenir el menor interès.

Així les coses, semblaria que la resposta del Tribunal als 42 recursos contenciosos administratius contra resolucions de la GAIP, en els quals s’ha demanat la mesura cautelar de la suspensió de l’eficàcia de la resolució recorreguda, hauria de ser més favorable que oposada a l’atorgament de la mesura cautelar sol·licitada; doncs ha passat més aviat tot el contrari: de les 42 sol·licituds de mesura cautelar, 5 han acabat amb desistiment de la part actora (concretament, es tracta de desistiments de diversos organismes i empreses d’un mateix ajuntament, en relació amb resolucions de la GAIP que tenen el mateix objecte), 24 han estat denegades i només 13 estimades (de les quals 7 corresponen a recursos idèntics signats per persones jurídiques diferents afectades per la mateixa resolució de la GAIP). A efectes pràctics, es pot concloure que han estat plantejats davant del TSJC un total de 42 procediments contra resolucions de la GAIP per raó d’haver atorgat, a judici de la part actora, un excés d’informació (si bé una d’elles ha estat objecte de 7 recursos diferents), dels quals només 7 resolucions (encara no una cinquena part) han vist suspesa la seva eficàcia per interlocutòria del TSJC, mentre que les restants (més del vuitanta per cent) han estat executades, malgrat que a la majoria de casos restava o resta pendent la sentència que resolgui el recurs.

Especial transcendència de la mesura cautelar
En qualsevol cas, la decisió sobre l’adopció de la mesura cautelar de suspensió en processos judicials en els quals es dirimeix l’accés a informació pública té una més que notable transcendència jurídica, i així ho entén el TSJC: “ja hem assenyalat en anteriors ocasions amb motiu de resolucions com la que ens ocupa que la resolució que s’adopti sobre la mida cautelar demanada condicionarà en bona mida el resultat del procés. (…) si no s’accedeix a la mida cautelar demanada, la informació serà lliurada a qui la va demanar, amb el resultat que el mateix objecte del recurs haurà quedat sensiblement afectat doncs una sentència eventualment favorable ja no podrà revertir l’estat de les coses. D’altra banda, si s’adopta la mida cautelar, succeirà que l’accés a la informació es posposarà fins a la fermesa de la sentència que s’emeti. Un termini de temps que pot ser notable i que afecta significativament un dels aspectes essencials dels objectius del principi de transparència que és l’agilitat i promptitud en l’accés a la informació pública. Aquesta situació atorga una especial rellevància a la mida cautelar que s’hagi d’adoptar i modula en part els criteris que cal valorar”. (Interlocutòria TSJC RCA 139/2021).

Certament, la decisió sobre la mesura cautelar de suspensió, en els casos en els quals es dirimeix l’accés a informació pública, és determinant del material resultant del procés, i normalment ho és per a ambdues parts. Partint del fet que en aquests casos l’objecte del recurs és una resolució que atorga un accés a la informació pública que la part actora considera improcedent o excessiu, si el Tribunal denega la mesura i s’executa l’acte de la GAIP, el lliurament de la informació controvertida té efectes virtualment irreversibles; i si atorga la suspensió, això també pot tenir efectes més o menys igual d’irreversibles, perquè el valor i la utilitat de la informació se solen devaluar ràpidament amb el pas del temps. Aquesta transcendència de la mesura cautelar no és equiparable a la que hi sol haver en relació a molts altres tipus d’actuacions administratives; per exemple, en tots aquells casos en els quals allò que es disputa són deutes o crèdits econòmics eventuals (deutes fiscals, subvencions, multes), l’adopció de la mesura cautelar, si es demana, és força irrellevant, perquè la sentència, a més de resoldre el fons del recurs, pot adoptar mesures de compensació que poden mitigar els efectes eventuals del temps consumit fins a la sentència.

La gran transcendència que té en aquests casos la mesura cautelar també explica que la sentència sigui, a efectes pràctics, gairebé sempre confirmatòria del seu contingut. De les 12 sentències recaigudes fins a l’actualitat en processos contenciosos administratius en els quals s’havia demanat l’adopció de mesures cautelars, 10 d’elles són confirmatòries de la decisió sobre la mesura cautelar (en tots 10 casos es va denegar la mesura cautelar sol·licitada i desestimar el recurs), i 2, no (en un cas s’estima la mesura cautelar i la sentència desestima el recurs, i en l’altre es desestima la mesura cautelar i la sentència estima el recurs).

La irreparabilitat de la informació divulgada no justifica, per si sola, la mesura cautelar
El decantament majoritari de les interlocutòries del TSJC per la denegació de la mesura cautelar sol·licitada obeeix, d’entrada, al refús judicial a atribuir, per definició, a l’execució de les resolucions impugnades per raó d’excés en la divulgació d’informació, un risc sistemàtic per a l’efectivitat de la futura sentència. Ho expressa la Interlocutòria del TSJC en relació amb el Recurs contenciós administratiu (RCA) 244/2018: “Además, la solicitud de adopción de la medida cautelar es de carácter genérico y no se concretan los hipotéticos perjuicios que derivarían de la ejecución del acto impugnado”. En la mateixa línia, i molt més clarament, la Interlocutòria del TSJC RCA 347/2018: “no puede aceptarse que haya una equivalencia entre ejecución del acto y pérdida de la finalidad legítima del recurso, pues ello supondría instaurar una regla general de suspensión de la efectividad de las resoluciones de la Comisión, lo cual contradice la finalidad de garantía que cumple dicha Comisión en el ejercicio del derecho del ciudadano al acceso en la información pública. Por tanto, es necesario hacer el juicio de ponderación propio de las medidas cautelares atendiendo a las circunstancias concurrentes”. La Resolució del TSJC del recurs de reposició RCA 244/18 va en la mateixa línia que les anteriors.

No és que la divulgació de la informació no causi, per si sola, un dany a la persona afectada que es considera perjudicada per aquest fet; el que passa és que aquest dany no és major, a judici del tribunal, del que es causaria a l’interès públic de la transparència o del dret d’accés a la informació pública si s’atorga la mesura cautelar sol·licitada. Per tant, la decisió sobre la petició de la mesura cautelar es planteja, també en aquests procediments en els quals el demandant s’oposa a la divulgació d’informació pública, també en el terreny de la ponderació, en el cas concret, dels interessos en joc, igual que la resta de peticions sobre mesures cautelars. La Interlocutòria del TSJC RCA 229/2020 ho expressa en els termes següents: “la virtualidad de la futura sentencia tanto puede quedar afectada por la decisión de denegar la medida cautelar, como por la decisión de concederla (…). Por ello en estos casos adquiere especial relevancia el juego de los principios de ponderación de intereses y apariencia de buen derecho”.

Necessitat d’acreditar i valorar els perjudicis invocats
En coherència amb les consideracions fetes a l’apartat anterior, no n’hi ha prou per obtenir la mesura cautelar sol·licitada amb invocar un perjudici per al recurrent, causat per la divulgació de la informació pública, sinó que cal acreditar-lo. En aquest sentit, la Interlocutòria del TSJC 148/2019, que té per objecte una resolució de la GAIP que dona accés a informació en matèria d’atorgament d’ajuts públics, denega la mesura cautelar en gran part per manca d’acreditació del perjudici invocat: “Si més no l’actora no ha acreditat l’especial dificultat que al·lega en aquest camp”. En la mateixa línia, i de forma més detallada, la Interlocutòria del TSJC 63/18: “Doncs bé, no és suficient invocar raons genèriques per barrar el pas a l’executivitat de les resolucions de l’organisme demandat i per retardar indefinidament el dret del sindicat denunciant a disposar d’una informació que li resulta necessària per exercir les seves funcions. Correspon a l’actora argumentar i també acreditar els danys que invoca”.

No només cal acreditar la concurrència del perjudici invocat, sinó que també cal demostrar que té la intensitat necessària de gravetat per poder justificar la suspensió de la resolució impugnada. En aquest sentit, la Interlocutòria RCA 237/19: “En este caso, los perjuicios aducidos no se aprecian como graves ni irreparables, atendida la información que debe entregarse, pues ni se aprecia en este momento que pueda desvelarse secreto técnico o comercial alguno de la empresa contratista, ni en definitiva los intereses concurrentes justifican la suspensión del acto, debiendo prevalecer en definitiva el interés público en su ejecución en los términos expuestos”. En una línia similar, la Interlocutòria del TSJC RCA 148/2019 i la RCA 347/18: “En este caso, los perjuicios aducidos no se aprecian como grave ni irreparables, atendida la información que debe entregarse, pues ni se aprecia que pueda desvelarse estrategia comercial alguna de la empresa contratista, ni tampoco el trabajo que supone la confección y entrega de la documentación cabe calificarlo de desproporcionado, ni en definitiva los intereses concurrentes justifican la suspensión del acto, debiendo prevalecer en definitiva el interés público en su ejecución en los términos expuestos”.

És més: la credibilitat dels perjudicis invocats requereix també que qui els invoca i valora sigui la mateixa persona que els pateix, ja que la jurisprudència analitzada tendeix a ignorar les al·legacions eventuals de perjudicis de terceres persones. Així ho posen de manifest les Interlocutòries del TSJC RCA 42/2020 (“se hacen valer la posible producción de perjuicios no propios sino de terceros, en concreto de las personas que forman parte de las bolsas, cuando los mismos no se han manifestado en ese sentido”) i RCA 41/2018.

Aquests pronunciaments ratifiquen, sense cap mena de dubte, els fets a l’apartat anterior, en el sentit que l’execució de les resolucions de la GAIP que determinen un excés eventual de divulgació de la informació pública no suposa, per si sola, cap mena de presumpció de perjudici per a l’Administració i/o les persones afectades que pugui justificar la mesura cautelar. Als efectes de justificar aquesta mesura, qualsevol perjudici invocat ha de ser no només al·legat, sinó també acreditat i ha de tenir també la intensitat necessària que pugui justificar la mesura cautelar. En definitiva, la divulgació d’informació pública segur que és irreparable, ja que si s’ha divulgat genera els efectes propis del seu coneixement i no tindria sentit pretendre que les persones que hi han accedit haguessin d’oblidar-la, que seria l’única manera de reparar el fet de la divulgació; però la irreparabilitat de la divulgació no justifica per si sola la suspensió de la resolució que la decideix; ni tan sols mereix ser considerada en si mateixa un veritable perjudici que pugui decantar la balança de la ponderació favorablement a la suspensió; a aquests efectes, és necessari invocar i acreditar perjudicis d’una certa entitat que donin gruix a la irreparabilitat inherent a la divulgació de la informació concernida.

Importància del factor temps
L’interès públic inherent a l’execució de la resolució de la GAIP impugnada per excés en l’atorgament de l’accés a la informació sol·licitada prové en part important –per cert, de manera semblant al que passa per justificar la necessitat de la mesura cautelar– del factor temps. S’hi refereixen diverses resolucions que deneguen les mesures cautelars sol·licitades. És el cas de la Interlocutòria del TSJC RCA 347/2018: “el interés público en su ejecución se intensifica desde el momento en que el factor temporal en el acceso a la información tiene especial relevancia”. En una línia similar, la Interlocutòria del TSJC RCA 237/19: “En el caso de resoluciones dictadas por la Comisión, el interés público en su ejecución se intensifica desde el momento en que el factor temporal en el acceso a la información tiene especial relevancia y la obligación de entrega se acuerda por un órgano colegiado especializado que actúa con las atribuciones propias de los tribunales administrativos, esto es, con independencia orgánica y funcional en el ejercicio de sus funciones”. També la Interlocutòria del TSJC RCA 13/19, que argumenta de manera particularment detallada la importància del factor temps: “si no s’accedeix a la mida cautelar demanada, la informació serà lliurada a qui la va demanar, amb el resultat que el mateix objecte del recurs haurà quedat sensiblement afectat doncs una sentència eventualment favorable ja no podrà revertir l’estat de les coses. D’altra banda, si s’adopta la mida cautelar, succeirà que l’accés a la informació es posposarà fins a la fermesa de la sentència que s’emeti. Un termini de temps que pot ser notable i que afecta significativament un dels aspectes essencials dels objectius del principi de transparència que és l’agilitat i promptitud en l’accés a la informació pública”. S’expressa pràcticament en els mateixos termes la Interlocutòria del TSJC RCA 154/2019.

El Tribunal es mostra especialment sensible al fet que els procediments d’accés a la informació pública es caracteritzen per la seva celeritat. Certament, els terminis dins dels quals cal resoldre les sol·licituds són curts, però el més rellevant és que, a diferència del que pot passar en altra mena de resolucions administratives, el valor de la informació se sol devaluar, sovint de forma irreparable, amb el decurs del temps; aquest és un fet evident en el cas de la informació destinada a fornir reportatges per als mitjans de comunicació, però també quan es demana la informació per fer control i seguiment de les decisions públiques d’un cert impacte, o per defensar i promoure els drets o interessos particulars de qui sol·licita la informació. La importància del factor temps comporta que la suspensió eventual de la resolució de la GAIP i la remissió correlativa de la decisió sobre la seva aplicació a la sentència sigui sovint buida de contingut material rellevant respecte a la resolució afectada, ja que al cap de dos o tres anys d’haver estat dictada la resolució impugnada (termini gens infreqüent per esperar una sentència contenciosa administrativa), la informació a la qual donava accés la majoria de les vegades haurà perdut tot el seu interès.

Per tant, el factor temps juga un paper determinant en aquests procediments de decisió sobre mesures cautelars, per un doble motiu: per una banda, pel motiu habitual pel qual influeix el factor temps en l’adopció de qualsevol mesura cautelar, és a dir, per intentar evitar el perjudici que causa una justícia excessivament lenta, que tarda massa anys en sentenciar; i, per una altra, per un motiu específic dels procediments d’accés a la informació pública, en els quals la demora en l’accés causada per un atorgament eventual de la mesura cautelar sol·licitada presenta el risc de devaluar el contingut i el valor de la informació concernida, cosa que pot constituir un argument significatiu favorable a la denegació de la mesura cautelar.

Importància del principi de transparència
Un altre factor, estretament vinculat a l’anterior, que la jurisprudència del TSJC sembla considerar especialment rellevant és la importància assolida pel principi de transparència en el nostre ordenament jurídic i, en general, a la nostra activitat pública i a la nostra societat. Es pronuncia en aquest sentit la Interlocutòria del TSJC RCA 148/19: “Cal valorar que, d’acord amb el que disposa la Llei catalana 19/14 i també la Llei estatal 19/13, la transparència en la informació pública és un bé jurídic de primera magnitud en el nostre ordenament, un dret vinculat a principis essencials com ara el dret a la informació o el control i funcionament democràtic de les institucions, essent així que l’agilitat i la rapidesa en la transferència de la informació és una dada essencial en l’eficàcia o en l’efecte útil d’aquest principi”. Reitera aquest pronunciament la Interlocutòria del TSJC RCA 13/19.

Aquests pronunciaments es fan ressò de la bona reputació social i jurídica assolida els darrers anys entre nosaltres pel principi de transparència, que sembla gaudir d’una rara unanimitat que li atribueix beneficis indiscutibles en ordre a garantir el funcionament democràtic de les institucions i prevenir la corrupció, entre moltes altres virtuts. Deixant de banda els dubtes i incerteses que sovint planteja la seva aplicació pràctica, del que no hi ha dubte és de la reputació positiva de la transparència: ningú no la discuteix, totes les administracions competeixen en la seva suposada aplicació modèlica. En aquest entorn decididament favorable al concepte, la bondat del principi de transparència també és, sens dubte, un element que té el seu pes a l’hora de balancejar sovint a favor seu la ponderació dels interessos en joc requerida per adoptar mesures cautelars. El dret d’accés a la informació pública i la transparència no expressen únicament l’interès públic que pugna per mantenir l’executivitat de les resolucions administratives favorables a divulgar informació pública impugnades, sinó que, a més, proporcionen a aquest interès públic un vigor especial.

Després de fer-se ressò d’aquest tipus de consideracions, la Interlocutòria TSJC RCA 336/2021 conclou: “De esa reflexión se extrae la consecuencia de que, cuando no se constaten motivos para excepcionar la aplicación del derecho a la información respecto de los procedimientos sobre los que versa el acto recurrido, en los términos previstos en los artículos 23 y 24 de la citada Ley, es de apreciar que en la ponderación de los intereses en conflicto aparece más necesitado de protección el interés público en la divulgación de datos que el interés de la recurrente, y ese criterio debe prevalecer sobre los demás que rigen la adopción de una medida cautelar”.

Rellevància de la GAIP com a òrgan especialitzat i neutral
Una idea reiterada amb freqüència per la jurisprudència sobre mesures cautelars analitzada és que la naturalesa d’òrgan neutral i especialitzat que té la GAIP atorga a les seves resolucions una autoritat especial, que vindria a reforçar la seva presumpció de validesa i, en conseqüència, a proporcionar especial vigor a la seva executivitat. És un exponent d’aquesta idea la Interlocutòria del TSJC RCA 347/2018: “En el caso de resoluciones dictadas por la Comisión, el interés público en su ejecución se intensifica desde el momento en que (…) la obligación de entrega se acuerda por un órgano colegiado especializado que actúa con las atribuciones propias de los tribunales administrativos, esto es, con independencia orgánica y funcional en el ejercicio de sus funciones”. S’expressa en els mateixos termes la Interlocutòria del TSJC RCA 148/2019.

El valor atribuït per la jurisprudència analitzada al caràcter especialitzat i neutral de la GAIP és tan rellevant que el trobem a la base de la negativa del TSJC a acceptar que la irreparabilitat de la informació divulgada pugui justificar, per si sola, la mesura cautelar i de la seva exigència a requerir que qui demana la mesura cautelar, també en les resolucions de la GAIP impugnades per excés de divulgació d’informació pública, hagi d’acreditar els perjudicis que invoca en els seus drets i interessos. Així ho posa de manifest la Interlocutòria del TSJC RCA 47/2021: “Específicamente, y en relación a las peticiones de suspensión de las resoluciones del GAIP fundadas en que la entrega de la información supone la pérdida de finalidad legítima del recurso, es criterio de esta Sala y Sección que el interés público en su ejecución se intensifica desde el momento en que el factor temporal en el acceso a la información tiene especial relevancia y la obligación de entrega se acuerda por un órgano colegiado especializado que actúa con las atribuciones propias de los tribunales administrativos, esto es, con independencia orgánica y funcional en el ejercicio de sus funciones”. Ho expressen en la mateixa línia les Interlocutòries RCA 247/2018 i RCA 237/2019.

Per una altra banda, el valor especial que s’atorga al caràcter especialitzat i neutral de les resolucions de la GAIP també ho és per part d’aquesta mateixa jurisprudència als informes d’un altre òrgan que sovint participa en els procediments d’accés a la informació pública (als quals aporta informe preceptiu en els supòsits de l’article 42.8 LTAIPBG), com és l’Autoritat Catalana de Protecció de Dades Personals (APDCAT). Així, la Interlocutòria del TSJC RCA 128/2018 posa de manifest que “Des de la perspectiva de l’aparença de bon dret cal atribuir a priori plena solvència a la resolució impugnada, que apareix ben fonamentada, però consta alhora un informe en sentit contrari de l’Autoritat Catalana de Protecció de Dades de Catalunya, igualment plausible”.

L’aparença de bon dret té un valor molt important
Si bé és cert que, per les raons assenyalades als apartats anteriors, els efectes inevitablement irreparables de la divulgació de la informació decidida per la resolució impugnada no són suficients, per si sols, per justificar la mesura cautelar de suspensió, de manera que cal acreditar, a més, la concurrència de perjudicis específics que proporcionin majors densitat i conseqüències a la divulgació, això no vol dir que el Tribunal sigui indiferent a la seva irreparabilitat, fet que el porta a dimensionar més del que és habitual en els procediments sobre mesures cautelars l’aparença de bon dret, bé de la resolució impugnada, bé de les pretensions de les parts, com a element destacat de suport, sigui en el sentit que sigui, de la interlocutòria sobre la mesura cautelar sol·licitada. Així ho expressen les Interlocutòries del TSJC RCA 13/19 i RCA 18/2019: “Si allò que s’està decidint pràcticament amb la mida cautelar [afecta al] mateix objecte del procés, caldrà prestar una atenció especial al criteri d’aparença de bon dret, més enllà del que normalment correspondria en una situació en el que la mida cautelar no té efectes definitius o, [al menys], quan aquests efectes son susceptibles de reparació raonable, que no és el cas”. [La citació s’ha reproduït amb les mateixes errades que l’original.]

A més de les que s’acaben de citar, són nombroses les interlocutòries analitzades en les que hi juga un paper més o menys determinant l’aparença de bon dret, bé de la resolució impugnada, bé de les pretensions de la part actora. A títol d’exemple: Interlocutòria del TSJC RCA 97/2020 “El acto impugnado cuya suspensión se pretende acuerda el acceso a una información relativa al desglose de gastos de los Grupos Municipales con cargo a las subvenciones del Ayuntamiento que, en principio, no presenta con claridad la apariencia de buen derecho aducida por la Administración actora, pues se trata en principio de una información de la que debe disponer el Ayuntamiento en su función de control del gasto público, pues se trata de aplicación de fondos municipales concedidos vía subvención, sin que aparezca con claridad que exista una competencia exclusiva del Pleno para recabar dicha documentación”. També la Interlocutòria RCA 244/2018: “(…) si bien es de apuntar, a mayor abundamiento, que la apariencia de buen derecho de la pretensión de la actora se ve debilitada por la no concurrencia de ninguna de las citadas excepciones”. O la RCA 237/2019: “En vía administrativa no se concretó la parte confidencial de la oferta ni las razones de la misma, apareciendo dictada la resolución tras seguirse el procedimiento establecido sin que se aprecie en este momento procesal la apariencia de buen derecho invocada por la parte actora”.

I també sense necessitat d’esmentar aquesta institució, la de l’aparença de bon dret, en el sentit de presència, o absència, de determinacions o de qualificacions jurídiques clares en l’accés a la informació pública controvertit, orienta sovint la resolució de la mesura cautelar sol·licitada. Entre molts altres, és el cas de la Interlocutòria del TSJC RCA 114/2019: “en este recurso debe tenerse en cuenta que las alegaciones sobre la discutida naturaleza jurídica del Consorcio que interpone el recurso ponen en cuestión la sujeción del mismo a la Ley 19/2014, de 29 de diciembre, en todo aquello que exceda de las funciones públicas que tiene encomendadas”.

La transcendència especial que el Tribunal atorga a les pretensions que resulten beneficiades per la mesura cautelar porta al fet que, llevat casos molt excepcionals, la sentència posterior acostumi a ser totalment coherent amb la mesura cautelar atorgada. Així, de les sentències dictades fins ara en els processos judicials que s’han sol·licitat prèviament mesures cautelars, com s’ha vist anteriorment, la gran majoria són confirmatòries del contingut de la decisió presa sobre mesures cautelars. I és que la decisió sobre les mesures cautelars sol·licitades en processos judicials que tenen per objecte el dret d’accés a la informació pública la majoria de les vegades tenen molt de judici previ sobre les pretensions de fons del procés.

La finalitat de l’accés o la utilitat de la informació sol·licitada
La finalitat de l’accés o la utilitat de la informació sol·licitada pot ser un factor determinant per decantar la ponderació dels interessos en joc requerida legalment per decidir sobre l’atorgament de mesures cautelars. De fet, la dada de la finalitat de l’accés també determina moltes vegades, en un moment previ al control jurisdiccional de les resolucions de la GAIP, la ponderació necessària per poder dictar-les quan concorren límits legals a la informació sol·licitada; així ho preveu expressament l’article 24.2.b LTAIPBG.

Així les coses, no és estrany que la manca de referències a la utilitat o finalitat de l’accés pugui ser determinant per a l’adopció de la mesura cautelar, com passa en el cas de la Interlocutòria RCA 128/2018: “cal valorar el fet que l’autor de la denúncia va ser interpel·lat als efectes d’informar sobre la utilitat de la informació demanada, sense que complimentés aquesta petició. Cal remarcar en aquest sentit que la necessitat de la informació o la seva utilitat en funció de la finalitat que interessi a l’afectat –need to know– és una dada prou rellevant a l’hora de determinar la solució que cal donar en cada cas a la tensió entre els principis que s’ha esmentat a l’apartat primer d’aquest fonament. Les raons anteriors són els que porten a disposar la mida cautelar demanada per la representació municipal”.

Josep Mir Bagó
Membre de la Comissió de Garantia del Dret d’Accés a la Informació Pública (GAIP) i professor titular de dret administratiu