L’exigència ètica i política de proximitat, atenció i bon tracte per part de l’Administració pública – Joan Lluís Pérez Francesch
Catedràtic de Dret Constitucional a la Universitat Autònoma de Barcelona

Centre d´Urgències i Emergències Socials de Barcelona (CUESB).
Font: Martí Petit. Llicència CC BY-NC-ND 4.0

L’Administració pública com a organització i els servidors públics han de perseguir amb objectivitat els interessos generals amb submissió a la llei i al dret. En aquesta dinàmica cal destacar la importància d’analitzar com es presta aquest servei. S’ha parlat molt de la “bona administració”, la qual no és tant un problema de legalitat com d’atenció i bon tracte a les persones. Juntament amb les bones pràctiques administratives, vull destacar aquí l’ètica de la cura com a paradigma legitimador de l’actuació de tots els poders públics, inclosa l’Administració.

En temps de pandèmia ha surat la percepció de la fragilitat i de la vulnerabilitat humanes. I al seu torn, s’ha destacat la cura i el bon tracte, com també la bondat d’un cert retorn a la comunitat, on l’ajuda mútua entre les persones esdevé un referent inevitable per tal de no caure en l’abandonament i l’exclusió social. No es tracta de gaudir de la ciutadania, sinó d’una prestació pública per tal de superar el malestar de la vida, insuportable en massa ocasions. L’estat del benestar es torna a reivindicar com un mecanisme de cura de les persones, el qual resulta sempre insuficient.

  La gestió pública, centrada en la utilitat de les polítiques públiques, eficaces i eficients, va més enllà de la titularitat dels drets, i esdevé una gestió al servei de persones des de la proximitat, l’atenció i el bon tracte. Es torna a reivindicar un cop més la dignitat humana. Les prestacions públiques requereixen un pressupost suficient, després d’una etapa en què s’ha jugat amb el foc de l’austeritat

En qualitat de ciutadans, les persones pateixen i necessiten ésser cuidades per altres persones, grups, institucions, etc. La gestió pública, centrada en la utilitat de les polítiques públiques, eficaces i eficients, va més enllà de la titularitat dels drets, i esdevé una gestió al servei de persones des de la proximitat, l’atenció i el bon tracte. Es torna a reivindicar un cop més la dignitat humana. Les prestacions públiques requereixen un pressupost suficient, després d’una etapa en què s’ha jugat amb el foc de l’austeritat. Aquests drets prestacionals cal aplicar-los a tres àmbits específics: les persones que estan necessitades d’ajuda, el medi ambient i els animals no humans amb els quals compartim el món, les seves adversitats i, consegüentment, la necessitat de les cures.

Avui és recurrent fer referència a l’ètica interpersonal i a la construcció dels vincles comunitaris. També a les cures. Darrerament, tres llibres a parer meu rellevants posen l’èmfasi en aquest aspecte: Victoria Camps, Tiempos de cuidados; Adela Cortina, Ética cosmopolita, i Victor Lapuente, Decálogo del buen ciudadano. La pandèmia ha focalitzat la reflexió ètica i política en la cura de les persones.

Durant els darrers segles la política s’ha entès com una activitat que girava entorn del contracte o la utilitat de la condició de ciutadà, a l’empara de la construcció liberal de l’estat nació. La fraternitat ha anat quedant pendent d’una implementació real. En altres termes, podem dir que encara és possible un desenvolupament de l’amor cívic, com deien els clàssics i, per tant, la construcció d’un model de gestió pública basat en l’atenció a les persones, la plena humanització de les relacions humanes i, fins i tot –i aquest és el repte més difícil–, la institucionalització d’un sistema de prestacions públiques per tal de fer front a la vulnerabilitat, les necessitats vitals bàsiques i, en definitiva, la plena cura de les persones i de l’entorn –les perifèries– on es desenvolupa la vida.

Avui àmplies capes de la població es troben afeblides, en perill d’exclusió social. Pateixen greus problemes de pobresa habitacional, en el llindar de la subsistència. Treballar no és una condició per a viure dignament. La crisi migratòria ens ofereix la imatge d’una Europa que no vol acollir, que mira cap a un altre costat i converteix l’estranger en un enemic. Massa gent es troba necessitada d’ajuda i el tercer sector està desbordat. El planeta es converteix en una claveguera que contínuament hem de sanejar. Vivim desconnectats de la natura, contaminats per l’aire i per unes formes de viure insostenibles. Maltractem i abandonem els animals i, per fugir de la barbàrie, fem propostes tot parlant del seu benestar. Per això, cal institucionalitzar les cures.

  El pensament feminista ha fet moltes aportacions a la cura de les persones (…) A la fi, no es vol associar unes actituds amb cap gènere o identitat, perquè es defensa una concepció de la vida que afecta tots els gèneres, la qual cosa és, per tant, un nou humanisme, que ha de passar de la dominació a l’atenció de la vulnerabilitat. En termes polítics, la “democràcia complexa” (Innerarity) ha de superar les estructures socials i institucionals actuals

El pensament feminista ha fet moltes aportacions a la cura de les persones, basant-se en la idea central que aquesta activitat sempre ha estat associada a la dona i a l’esfera domèstica. L’ecofeminisme amplia la mirada a la cura del medi ambient i de l’entorn. En tot cas, es tracta d’aportacions des de la reivindicació de la importància de les cures i de tot el que aquestes expressen: sensibilitat, tendresa, compassió, estimació i fer prevaldre l’ésser al tenir. A la fi, no es vol associar unes actituds amb cap gènere o identitat, perquè es defensa una concepció de la vida que afecta tots els gèneres, la qual cosa és, per tant, un nou humanisme, que ha de passar de la dominació a l’atenció de la vulnerabilitat. En termes polítics, la “democràcia complexa” (Innerarity) ha de superar les estructures socials i institucionals actuals.

D’aquesta manera anem a parar al rovell de l’ou del tema que ens ocupa: cal dissenyar institucions representatives i inclusives que serveixin per generar i gestionar polítiques públiques que canalitzin prestacions útils. A parer meu, no trobo una justificació més profunda per a un Estat que la gestió del benestar dels ciutadans, individus, persones, nacionals o estrangers. L’intervencionisme estatal té la seva raó de ser en la garantia de la igualtat d’accés als serveis públics i en la igualtat material en general, és a dir, la igualtat perquè tothom pugui ser lliure. Hi ha àmbits estructuralment ineludibles perquè l’estat garanteixi condicions d’igualtat, com ara l’educació o la sanitat, i sobretot la garantia d’unes condicions mínimes vitals, des de percepcions econòmiques com el salari mínim o la renda mínima de ciutadania, la protecció dels menors d’edat –l’interès superior del menor–, l’ajuda a la discapacitat, l’atenció a les persones de la tercera edat –la gestió de les residències durant la pandèmia ha estat un autèntic escàndol–, la lluita contra la desocupació, etc. Tanmateix, avui les polítiques públiques han de tenir inexorablement en compte la protecció del medi ambient, en la mesura que comporta una més bona integració de l’ésser humà amb la natura i, per descomptat també, un millor tracte als animals com a éssers sentents.

Totes les polítiques esmentades es mouen en l’àmbit dels drets prestacionals, comporten una assignació pressupostària adequada –no precària– i suposen una concepció social de la democràcia. Això vol dir que cal treballar per a un enfortiment del capital humà i social, que posa la persona humana amb tota la seva complexitat i caràcter polièdric en el centre de la vida en comú. Encara hi ha molta feina a fer.

Joan Lluís Pérez Francesch
Catedràtic de Dret Constitucional a la Universitat Autònoma de Barcelona


Aquest apunt està vinculat a la contribució L’exigència ètica i política de proximitat, atenció i bon tracte. Introducció a la secció monogràfica “l’Administració pública i la cura de les persones” publicada pel mateix autor al número 62 de la Revista Catalana de Dret Públic (juny 2021).

Leave a Reply