Agafo ràpidament la penyora quan se’m convida a rememorar en aquest apunt, amb un to deliberadament personal, el professor Joaquim Ferret i Jacas. A continuació, davant la pantalla en blanc, he de reconèixer que això és una oportunitat, però la veritat és que no sé per on començar… I em pregunto com ho he d’enfocar, perquè disposo d’un nombre limitat de línies per resumir-ho: en el Joaquim, company de la UAB?, en el Joaquim professor?, recordar el Joaquim al Parlament de Catalunya o emfasitzar aquell temps en què va ser el director de l’Escola d’Administració Pública de la Generalitat? Seria oportú, en aquest context, fer aflorar el Joaquim que adorava conversar, passejar a poc a poc, gaudint de les paraules, i anar als restaurants? El Joaquim soci del Barça, el que era tan amic dels seus amics? Aquell que coneixia, i evocava, tants detalls del teu propi recorregut? Ens està permès parlar de la seva passió per l’òpera? O és més escaient focalitzar-se en el record que va deixar-nos com a degà de la Facultat, com a director del Departament, o bé com a membre de la Comissió Jurídica Assessora? Moltes coses se’m remouen per dins.
No sé com ho faríeu vosaltres… Començo compartint un primer consell. Acabo de comprovar que això que fem alguns, de no esborrar correus electrònics ni WhatsApp antics, pot ser-nos de gran ajut. Aquelles quatre paraules, llegides uns mesos o anys després de ser escrites, quantes coses palesen de nosaltres… Són espurnes o guspires que et meravellen. Il·luminen transitòriament records aparentment adormits.
Al Joaquim li apassionava el dret públic de Catalunya, i també la política. D’una gran erudició i de memòria prodigiosa, argumentava amb celeritat i fermesa aspectes que circumscrivim normalment al dret administratiu, però també al dret constitucional, i en els darrers temps hi aflorava també, sempre, el dret a decidir
Al Joaquim li apassionava el dret públic de Catalunya, i també la política. D’una gran erudició i de memòria prodigiosa –alguns dels seus trets més característics i ràpidament identificables– eren invariablement un repte pels qui gosàvem seure al seu costat. Quins minuts més concentrats i ben invertits. Quina sensació que havíem de millorar, i aprendre, tantes coses. Quan prenia la paraula es feia el silenci i generava expectació. Hi apareixia el dret administratiu general i a continuació saltava a les agències nord-americanes, t’explicava una picabaralla a l’Acadèmia, i el darrer article llegit al matí al diari o en una revista jurídica. Volia saber més, encara més, del dret italià o d’un aspecte concret del dret europeu. Et plantejava dubtes jurídics. Et feia riure o, si més no, somriure. Sempre. Si advertia que es generaven problemes, subratllava la necessitat de diàleg. Argumentava amb celeritat i fermesa aspectes que circumscrivim normalment al dret administratiu, però també al dret constitucional, i en els darrers temps hi aflorava també, sempre, el dret a decidir.
Se li il·luminaven els ulls quan comparties novetats, de les que volia extreure el màxim suc, i es delectava per assabentar-se de tots els detalls i en aquest precís moment és quan creixia, et feia saber els seus plantejaments al respecte i els compartia, freqüentment molt provocadors. En ocasions cal admetre que les solucions que donava als trencaclosques podien ser una mica desconcertants. Ràpidament detectava, també, els teus punts vulnerables, i quan els encertava, somreia per dins i, què us he de dir, tots sabem com dominava la ironia. Les seves paraules duraven i duraven en els nostres oïdes, ens ressonaven i s’entestaven a sorgir després d’una bona estona, ben bé unes hores o dies després de dir-les, quan reaccionaves i fruïes dels seus matisos. El Joaquim era gran. Era el savi, el mestre que vaig tenir la sort de tenir més a prop.
La seva passió eren les persones, era conversar, era aprendre i compartir coneixements, convençut que el diàleg i la mediació eren sempre el camí
Entro en el seu despatx de la facultat i comprovo quantes coses li interessaven i quants paquets rebuts no va gosar ni a obrir. Tampoc el recordo gaire amic de la tecnologia, xarxes socials ni del treball online. La seva passió eren les persones, era conversar, era aprendre i compartir coneixements, convençut que el diàleg i la mediació eren sempre el camí, no s’intentava imposar mai. Evitava l’enfrontament i els conflictes, sovint estèrils, que es van reproduint al món de l’Acadèmia. El seu capteniment no es desbordava, i sempre el vam veure fugint d’efervescències i hostilitats. El Joaquim era invariablement discret i amable, i sempre disposat a ajudar.
Mai vaig saber si li costava escriure o bé si no veia sentit a fer-ho si no era explícitament directe i concís. Em refereixo a brindar-nos llargs articles doctrinals o a proveir, per aquell que li feia un encàrrec, llargs dictàmens. Escrivia allò imprescindible. Tant que li agradava llegir. Després de donar-hi moltes voltes, destil·lava el fruit dels seus raonaments molt sintèticament, amb sorprenent i exquisida precisió. Acrediten aquestes paraules d’avui els múltiples dictàmens de la Comissió Jurídica Assessora dels quals va ser ponent.
Tot això per concloure, el que sí que recordo que efectivament ja volia dir a l’inici, que el Joaquim Ferret tenia una gran ment que la va posar al servei del nostre dret públic. Que es feia estimar i que se’l troba molt a faltar.
Isabel Pont
Professora titular de Dret Administratiu a la Universitat Autònoma de Barcelona