En el llibre La legitimidad de la secesión a debate (Catarata, 2022), editat per dos experts en nacionalisme i sistemes polítics de distribució territorial, es plasmen les ponències presentades pels col·laboradors a la jornada “La legitimidad de la secesión en contextos democráticos a debate” organitzades conjuntament per la Universitat de Tours, pel grup de recerca Interactions Culturelles et Discursives i la Universitat Frederic II de Nàpols, que va tenir lloc el passat 4 de juny de 2021. El llibre consta d’una breu introducció i sis capítols, on els col·laboradors analitzen diferents aspectes i, des de diferents àmbits disciplinaris, qüestions i temàtiques relacionades amb la secessió. L’obra plasma posicionaments i reflexions que en alguns casos poden considerar-se no sols contradictoris sinó antagònics sobre el tema objecte d’anàlisi. En aquest sentit, els editors, tal com avancen en la introducció del text, aconsegueixen oferir al lector una obra que compila capítols d’experts que enriqueix el debat sobre el concepte de secessió, i sobre la legitimitat o manca d’aquesta en el processos secessionistes. Altrament dit, la diversitat d’opinions expressada pels autors enriqueix i reflecteix les posicions legals i polítiques sobre processos de secessió endegats en sistemes democràtics plens o imperfectes.

Si bé el nexe narratiu és la secessió i la legitimitat o no d’aquesta segons els casos, els autors introdueixen altres elements teòrics que en cap cas són menors o externs i en els quals fonamenten moltes de les seves conclusions. El llibre proposa (amb alguna excepció), a més de l’anàlisi evident de la secessió, una mena de proposta de desconstrucció del terme per a presentar o enllestir els ciments d’una teoria normativa. A parer meu, aquest llibre té un altre element molt enriquidor, i és que cap dels seus lectors romandrà indiferent a la lectura dels capítols, amb independència de les posicions i opinions personals que el lector tingui sobre la secessió. Sense anar més lluny, al llegir algunes ratlles de l’obra, he tombat el cafè, en una cèntrica cafeteria de la ciutat de Palma. Tot és opinió, com deia Marc Aureli, però alguns lectors buscaran, i hi trobaran, raons en alguns dels capítols i, també, poden indignar-se amb la lectura d’altres ponències. Que passi això en un sol llibre de 158 pàgines, trobo que és d’agrair als editors, però també als col·laboradors que s’han avingut a participar en un projecte discursiu sobre un tema que genera molta divisió i que en molts casos ha estat fins i tot un tabú per a l’acadèmia.

El primer dels capítols és el presentat pel prof. Giuseppe Martinico, un especialista de reconegut prestigi en dret públic, en federalisme, populisme i constitucionalisme comparat, qui analitza la “complexa” relació entre federalisme i secessió, si bé l’autor demostra que aquesta complexitat, o fins i tot antagonisme, no és ni de bon tros quelcom que hauríem d’acceptar sense reserves. La peça destaca el paper que determinades sentències de tribunals suprems i constitucionals arreu del món, i des d’una perspectiva d’anàlisi històrica sincrònica, han desenvolupat en el procés de “constitucionalització” de les secessions. Martinico, a més, ens alerta dels perills que implica l’ús o, millor dit, l’abús dels plebiscits com a instrument determinant de la legitimació democràtica de processos secessionistes. Hi apunta riscos, com ara la instrumentalització per part dels moviments populistes d’aquesta mena d’instruments de participació o el reduccionisme del concepte i del principi de democràcia que pot implicar l’ús del plebiscit en lloc d’altres instruments de democràcia representativa. En altres paraules, Martinico ens recorda aquella pràctica abusiva i que buidava el concepte de democràcia denominada Césarisme démocratique practicada pels napoleons emulant els emperadors romans. La posició de l‘autor matisa o contradiu altres obres recents sobre secessió que fonamenten la seva legitimitat quasi exclusivament en el plebiscit (Wiliam Walters). L’article exposa i analitza el concepte que Martinico defineix com “exit-related conditionality” (p. 21-24), per tal d’establir una via procedimental que canalitzi un procés de secessió en sistemes democràtics, on els textos constitucionals guarden silenci sobre la secessió i exorcitzen (p. 22) el caràcter revolucionari de la secessió. Per a entendre’ns, es proposa una mena de font de legitimitat procedimental constitucional que, segons com sigui llegida, seria una aplicació de les propostes de legitimitat sistèmica i procedimental, a l’estil kelsenià, a la secessió.

El segon dels capítols és el presentat pel professor Javier Tajadura Tejada, “La problemática de la secesión en el marco del derecho internacional, constitucional y europeo”, un títol que és aclaridor de la postura que presenta l’autor en el text, ja que considera que la secessió és, en tot cas, quelcom problemàtic i patològic. L’anàlisi del prof. Tajadura és a grans trets des d’una perspectiva de teoria pura del dret, és a dir, sense incloure elements externs als jurídics en l’avaluació de la legitimitat o la manca d’aquesta en els processos secessionistes. Partint d’una anàlisi del marc legal internacional, l’autor és taxatiu al considerar que aquesta mena de normes són exclusivament aplicables a territoris sotmesos a dominació colonial (p. 33) i, des d’aquest marc, l’existència d’un govern representatiu de la totalitat del poble que pertany al territori priva de fonament jurídic qualsevol pretensió secessionista i consagra el dret a la integritat territorial de l’estat (p. 34).

Tajadura afirma que aquesta perspectiva postwestfaliana també s’ha adoptat de forma quasi unànime per part de les constitucions dels estats, que parteixen de la premissa lògica que cap estat ni cap constitució pot establir mecanismes que facilitin la seva destrucció (p. 35), i que cap estat es concep com a comunitat política provisional, ans al contrari, tenen un caràcter indestructible (p. 36). Ni tan sols les secessions pactades tenen cabuda dins el marc de les constitucions, afirma Tajadura. Pel que fa a l’anàlisi de la qüestió en el dret europeu, l’article conclou que tampoc en aquest àmbit la secessió d’una part de l’estat té cap mena de cobertura, i que si bé no hi ha una prohibició expressa a les normes europees, aquest silenci es deu al fet que no és necessari codificar el que resultaria una vulneració dels valors i principis establerts als articles 2, 3 i 4 TUE (p. 44). L’autor és rotund quan afirma que la secessió és un fenomen que provoca inestabilitat i incertitud i es manifesta sempre com un procés patològic i destructiu, que pels seus efectes desestabilitzadors és necessari evitar (p. 50). El capítol continua afirmant, que a l’Europa del segle XXI, la ruptura d’una comunitat política i la fragmentació d’una societat no pot presentar-se mai com un objectiu democràtic legítim (p. 51). Unes afirmacions que són dels pocs elements no estrictament legals que s’esbossen al capítol, però que tanquen la postura de l’autor envers el fenomen de la secessió.

En aquest capítol, on es barra qualsevol legitimitat legal, i com hem vist democràtica a la secessió, el lector troba seguidament la contribució d’un altre especialista en secessionisme, el prof. Pau Bossacoma Busquets, que titula el seu capítol: “Moralidad y legalidad como fuentes de legitimidad de la secesión”. Novament, el títol orienta al lector del sentit del capítol i l’antagonisme, en relació amb els postulats llegits al capítol precedent. Aquesta dicotomia o, fins i tot, antinòmia convida a fer una mena de procés dialèctic, basant-se en la triada lògica, tesi, antítesi i síntesi.

Bossacoma ens presenta una teoria que barreja elements del dret i de la moral per, en certa manera, defugir de la necessitat d’entendre la secessió com a remei (remedy), argument en el qual posteriorment incideix Cagiao. L’article comença esmentant diferents fonts de legitimitat de la secessió i confronta la decisió del Tribunal Constitucional espanyol que limita, o més aviat, sotmet la legitimitat i fins i tot el principi de democràcia a la Constitució (p. 54). L’anàlisi de la jurisprudència més actual de l’Alt tribunal espanyol es compara també amb la postura del Tribunal Suprem del Canadà (p. 56) per acabar abocant en una proposta d’ integració constitucional harmònica, per tal de legitimar a la constitució la secessió així com exigir majories qualificades en el si de la nació minoritària en lloc d’exigir-les en el conjunt de l’estat. Bossacoma entén que el dret a la secessió constitucionalitzat, hauria de ser considerat com un procediment especial de reforma constitucional (p. 58), el que podríem definir, com a dret procedimental a l’esmena constitucional, una mena de poder constituent derivat atorgat ad hoc a una minoria nacional. Com veiem, ací trobem certa coincidència amb la proposta teòrica del prof. Martinico en el capítol d’inici.

A la segona part de l’article, Bossacoma presenta una adaptació succinta dels coneguts principis del “vel de la ignorància” i de la “posició original” de la teoria de la justícia de John Rawls, per tal d’aconseguir el que defineix com a “justícia com a equitat multinacional” (p. 59-61). L’autor continua amb l’anàlisi del dret internacional i constitucional, on si bé reconeix que la majoria de les constitucions contemporànies no reconeixen el dret a la secessió (p. 65) complementa aquesta afirmació fent èmfasi en la necessitat de fer una lectura holística que hauria d’anar més enllà de les constitucions i lleis constitucionals, ja que, segons Bossacoma, hom troba una interessant col·lecció de principis i doctrines constitucionals que inspiren i orienten les demandes de secessió (p. 67). Una lectura que no casa amb la posició hermètica presentada pel prof. Tajadura al capítol precedent i que en cap cas recomanaria aquest darrer autor.

Al capítol, Bossacoma, a més fa una lectura interessant de la legalitat aparellada a la viabilitat i a la responsabilitat, ja que entén que la legalitat democràtica ha de ser robusta, altrament dit, qualificada, especialment en circumstàncies on s’oposi a un procés democràtic envers la secessió (p.75). La conclusió de la contribució és en forma d’epíleg on es tracta la secessió en la Unió Europea i on Bossacoma considera que, justament en base a un dels valors fundacionals de la Unió (estat de dret), les nacions sense estat poden reclamar un dret de secessió similar al dels estats membres, i que la voluntat d’unió i integració poden ser compatibles amb la constitucionalització d’un dret de secessió, que tal vegada exemplifica el Brexit. Novament ací trobem una lectura antagònica de textos legals entre Tajadura i Bossacoma.

El quart capítol, és el presentat per un dels editors, el prof. Gennaro Ferraiuolo, que amb el títol: “Mapa de los ordenamientos indisolubes, enfoques críticos sobre la intangibilidad del principio de unidad”, desenvolupa un estudi comparatiu de l’acomodació constitucional del principi d’unitat a Itàlia i Espanya, tot i que també fa esment a d’altres sistemes, com ara l’alemany, el del Regne Unit i el de Canadà.

Després de l’anàlisi constitucional introductòria, el prof. Ferraiuolo assenyala la possibilitat que en les respostes proporcionades pels poders dels estats a les reivindicacions secessionistes (que han d’analitzar-se segons la seva casuística particular) hi hagi una mena de dimensió desapareguda, on hom pot observar no línies indistintes, sinó figures diferents, cadascuna amb un perfil propi (p. 84). Aquesta conclusió complementa la interessant aplicació analògica que l’autor crea de l’obra d’Edwin Abbott: “Flatlandia” (p. 83-84). Un exercici que el lector agraeix per la seva clarividència i originalitat. Un cop analitzada la resposta donada a les reivindicacions secessionistes quebequeses per part de les institucions canadenques (p. 85-87) que es complementa amb el “making the process legal” del Regne Unit (p. 87-89), Ferraiuolo torna a la pell del brau, on observa una evolució o involució segons els ulls de l’observador particular, en les sentències del Tribunal Constitucional espanyol en relació amb el procés de secessió del nostre país. El capítol clou amb unes observacions relatives al debat juridicoconstitucional per trobar vies per a una eixida als conflictes territorials satisfactòria en termes democràtics (p. 99).

El capítol cinquè és: “Secesión y autogobierno en la era neoliberal, legitimidad, política y moral” contribució de la prof. Jule Goikoetxea, una peça que és un veritable tour de force de l’autora en relació amb la connexió existent entre l’expansió del capitalisme neoliberal (en especial la privatització i centralització de tots els mecanismes d’autogovern, inclosos recursos humans, bens públics, educació, salut, transport i dret p. 107) i la proliferació de demandes d’autodeterminació (p. 102). Després de discriminar les demandes d’autogovern segons el percentatge de la població que s’identifica o no amb la majoria nacional de l’estat (p. 108), el capítol se centra en el que Goikoetxea defineix com la privatització de la democràcia en el procés independentista a casa nostra. En l’anàlisi, l’autora es demana fins a quin punt el discurs postnacional cosmopolita és només desplegat per part de l’acadèmia i pels poders fàctics de l’estat, però mai davant de demandes realitzades per les nacions no independitzades (p. 104).

El capítol continua esmentant les lleis catalanes anul·lades pel Tribunal Constitucional espanyol que, segons Goikoetxea, comporten un procés de privatització que a l’Estat espanyol es fa mitjançant centralització (p. 106). Un fenomen (el de privatització) que el capítol esmicola i acaba vinculant amb l’essència del principi democràtic en el si de les comunitats polítiques (p. 108). Seguidament, l’autora fa una anàlisi crítica i persuasiva del concepte de nació cívica envers les nacions “ètniques, tribals i primitives” que no són d’interès dels ideòlegs cívics de l’imperialisme, tot i obtenir millors resultats en termes democràtics (p. 102). A la conclusió, Goikoetxea destaca que la democratització és un procés d’empoderament popular i que s’hauria de parlar de les condicions socials, discursives i institucionals que permeten la reproducció material i discursiva de la democràcia, i no de nacions en sentit moral (p. 115).

Finalment, el darrer capítol del llibre és el presentat pel coeditor, el prof. Jorge Cagiao y Conde, “Miseria de la causa justa. Una lectura crítica de las teorías de la secesión-remedio en contextos democráticos”, que es pot llegir com una crítica elaborada de la literatura especialitzada sobre la secessió i el seu lligam (aparentment inexorable i quelcom que l’autor critica abastament) amb la teoria de la “justa causa”, també coneguda com “reparadora” o “secessió remei” i la necessitat d’una teoria normativa sobre la secessió a la filosofia política (p. 118-121).

L’article destaca la urgència pràctica d’una teoria normativa de la secessió o, més aviat, una elaboració adaptada a la realitat fàctica, política i legal que ens trobem al segle XXI. Aquesta demanda, amb certes diferències, sembla ser un dels nexes comuns amb certs matisos dels autors, amb l’excepció del prof. Tajadura. El capítol del prof. Cagiao arriba a la conclusió abans esmentada, partint del que defineix com una deficient comprensió del fenomen de l’autodeterminació nacional que vincula de manera convincent amb una teoria que diferencia el concepte de nació del de nacionalisme. Una construcció o reconstrucció teòrica on aquest erudit del tema, a més d’aclarir malentesos (més o menys intencionats i orientats per voluntarietats polítiques) rehabilita el concepte de nació.

És original i copsadora la seva clarividència argumental a l’hora de construir epistemològicament el que anomena el “nacionalismo operativo” un nacionalisme més fi, “domesticat” ens diu l’autor, per la democràcia. (p. 139). Abans, però, refuta aquesta idea generalment acceptada d’un possible efecte dòmino que políticament i acadèmica s’ha fet servir com a mur de contenció al reconeixement i l’acomodació legal del fenomen de la secessió (p. 125-131). Cagiao presenta, a més, una teoria justa de la secessió (p. 147-153) des del prisma de la justícia quan la secessió té com a objecte un projecte democràtic legítimament construït, i en relació amb els vincles amb la identitat i el concepte de sobirania i legitimitat constitucional.

Tinc la sensació al acabar aquesta ressenya que no és justa amb el llibre i els seus autors, ja que és de molt mal fer incloure en aquesta petita recensió la gran quantitat de perles que s’amaguen al text, algunes d’elles entre línies, en referències a peu de pàgina o en afirmacions que contenen crítiques explícites o velades a tòtems de la teoria secessionista, l’autodeterminació i el nacionalisme. En qualsevol cas, em sembla una lectura enriquidora i provocativa recomanable per a lectors interessats en la reflexió crítica del fenomen de la secessió.

Antoni Abat i Ninet
Professor visitant a la Universitat Hebrea de Jerusalem, investigador de recerca al Democracy Institute de la Central European University & Faculty adscrita al Jaeckle Center for Law, Democracy and Governance