El control laboral de les persones treballadores és una facultat que l’ordenament jurídic atribueix als ocupadors o empresaris. En concret, l’article 20.3 del Reial decret legislatiu 2/2015, pel qual s’aprova el text refós de la Llei de l’Estatut dels Treballadors (ET) determina que l’empresari pot adoptar les mesures que estimi més oportunes de vigilància i control per tal de verificar el compliment per part del treballador de les seves obligacions i deures laborals, guardant en la seva adopció i aplicació la consideració deguda a la seva dignitat i tenint en compte, si és el cas, la capacitat real dels treballadors amb discapacitat.

El compliment de les obligacions laborals per part dels empleats públics deriva de l’article 52 del Reial decret legislatiu 5/2015, pel qual s’aprova el text refós de la Llei de l’Estatut bàsic de l’empleat públic (EBEP), segons el qual és un deure dels empleats públics desenvolupar, amb diligència, les tasques que tinguin assignades i vetllar pels interessos generals. Per tant, aquesta facultat de control de les persones empleades també pot ser exercida per les administracions públiques respecte del seu personal.

Tant l’ET com l’EBEP han estat objecte de modificació, mitjançant la Llei orgànica 3/2018, de protecció de dades personals i garantia dels drets digitals (LOPDGDD), a fi de regular aquesta facultat de control. La LOPDGDD va modificar l’Estatut dels Treballadors per afegir el nou article 20 bis, que reconeix als treballadors el seu dret a la intimitat en l’ús dels dispositius digitals que posi a la seva disposició l’ocupador, a la desconnexió digital i a la intimitat davant de l’ús de dispositius de videovigilància i geolocalització, en els termes que estableix la legislació vigent en matèria de protecció de dades personals i garantia dels drets digitals.

En termes quasi idèntics, la LOPDGDD també va introduir una nova lletra j bis a l’article 14 de l’EBEP, a fi d’incloure aquests drets entre els que exerceixen els empleats públics i que són d’exercici individual.

Així doncs, amb les modificacions que la LOPDGDD ha efectuat en els preceptes esmentats de l’ET i de l’EBEP, s’han incorporat  uns drets digitals determinats, que estan també recollits a l’articulat de la LOPDGDD (títol Xè), com són el dret a la intimitat i ús de dispositius digitals en l’àmbit laboral (art. 87 LOPDGDD), el dret a la desconnexió digital en l’àmbit laboral (art. 88 LOPDGDD); el dret a la intimitat davant de l’ús de dispositius de videovigilància i de gravació de sons al lloc de treball (art. 89 LOPDGDD) i el dret a la intimitat davant de la utilització de sistemes de geolocalització (art. 90 LOPDGDD).

Aquestes previsions normatives han concretat l’habilitació legal per tal que, en el marc de les relacions entre l’ocupador i els treballadors, el responsable del tractament pugui dur a terme, amb finalitats de control laboral, el tractament de les imatges captades a través de sistemes de videovigilància, de les dades vinculades a l’ús dels dispositius digitals i també les dades obtingudes pels sistemes de geolocalització. Això sí, sempre que es respecti la intimitat dels treballadors.

En aquest punt cal remarcar que el legislador, fins i tot en el context laboral en què l’ocupador disposa de les potestats de control, ha reconegut que les persones treballadores han de poder tenir una certa expectativa de privacitat.

La jurisprudència ha anat evolucionant envers la possibilitat de l’empresari d’utilitzar sistemes de videovigilància amb fins de control laboral. Seguidament analitzaré, breument, algunes sentències rellevants en aquest àmbit.

Estableixo el punt de partida en les sentències del Tribunal Constitucional (TC) números 98/2000 i 186/2000. En la primera d’aquestes sentències (98/2000), que no aborda un supòsit específic de videovigilància sinó d’ús de micròfons per part d’un casino per gravar les converses dels treballadors destinats a les caixes i la ruleta, el TC reconeix que es va vulnerar el dret a la intimitat personal dels treballadors, sense admetre que l’actuació de l’empresa tingués empara en les facultats de control atribuïdes per l’article 20.3 de l’ET. I això perquè aquesta mesura restrictiva de drets fonamentals no s’adequava als principis de proporcionalitat i intervenció mínima, entenent que la mera utilitat o conveniència per a l’empresa no legitimava la seva instal·lació i que aquesta no era indispensable per garantir la seguretat i el bon funcionament del casino. A més, s’incidia en el fet que es captava la veu de forma continuada i indiscriminada.

La segona de les sentències que anunciava, la STC 186/2000, sí que té per objecte dirimir sobre l’adequació a dret de la instal·lació d’un sistema de videovigilància, que tenia per finalitat comprovar les sospites d’un supermercat consistents en el fet que alguna persona treballadora sostreia diners de la caixa. Com sospitava l’empresa arran d’un desquadrament en els seus rendiments, les càmeres instal·lades durant un període curt de temps van permetre constatar que un treballador s’apropiava dels diners de la caixa, la qual cosa permeté fonamentar el seu acomiadament. En aquesta ocasió el TC va entendre que la mesura sí que superava el judici de proporcionalitat, amb el benentès que era idònia per verificar les sospites raonables de robatori, necessària perquè les imatges servien per provar aquella irregularitat, i proporcionada per assolir la finalitat perseguida, atès que la gravació es va limitar a la zona de la caixa i durant un termini limitat. A diferència del supòsit analitzat en la STC 98/2020, en aquest cas la mesura no obeïa a la finalitat de vigilar i controlar, amb caràcter general, el compliment de les obligacions laborals.

Aquesta doctrina seguida en la STC 186/2000 fou modificada posteriorment pel TC, concretament en la STC 29/2013. Aquesta tercera sentència es referia al cas d’una universitat que va sancionar disciplinàriament un professor després d’acreditar, mitjançant les càmeres de videovigilància, que incomplia el seu horari laboral. El TC va considerar que un requisit previ per poder admetre les imatges com a prova era que s’hagués fet efectiu el dret d’informació al treballador, d’acord amb la normativa sobre protecció de dades. Cal destacar que el conveni col·lectiu que era aplicable ja preveia la possibilitat d’exercir la facultat de control a través dels mitjans informàtics i audiovisuals, que el Comitè d’Empresa havia estat informat sobre l’adopció d’aquestes mesures i que existien cartells informatius on s’avisava de l’existència de les dites càmeres. La sentència, però, posava l’èmfasi en què les persones treballadores no havien estat informades, prèviament i expressament, de la finalitat per a la qual havien estat recollides les dades personals derivades de les gravacions (control laboral).

En aquest punt, convé recordar que el dret d’informació, en l’àmbit de la videovigilància, es fa efectiu per capes o fases. La primera capa d’informació es materialitza a través del cartell informatiu de l’existència de les càmeres. Mitjançant aquest distintiu s’informa a la persona afectada sobre l’existència del tractament de les seves dades, de la identitat del responsable del tractament, de la possibilitat d’exercici dels seus drets i del lloc on la persona afectada es pot adreçar per obtenir més informació sobre el tractament, aquest últim punt esdevé la segona capa d’informació, que permet completar tota la informació exigida per l’article 13 del Reglament general de protecció de dades (RGPD).

És cert que, en l’àmbit laboral, la LOPDGDD estableix uns requisits addicionals sobre la informació a facilitar amb caràcter previ a l’inici del tractament –els quals abordaré més endavant–, que no eren vigents en el moment en què tingué lloc el supòsit de fet que analitzava aquesta tercera sentència.

Efectuat aquest aclariment, la doctrina de la STC 29/2013 es pot resumir en el fet que la concurrència d’una base jurídica per al tractament amb fins de control laboral no eximeix el responsable del tractament de fer efectiu el dret d’informació a les persones afectades, no essent suficient l’existència d’un cartell informatiu de la presència de les càmeres. Aquesta informació al personal ha de ser prèvia, tal com ha preceptuat l’article 89 de la LOPDGDD, i el resultat essencial ha de ser l’exigència d’informar de la finalitat pretesa (el control laboral) i sobre la possibilitat que s’utilitzin les dades (imatges) per a la imposició de sancions disciplinàries.

El posicionament del TC amb aquesta tercera sentència es va mantenir durant 3 anys, fins a la STC 39/2016, en la qual el TC va reinterpretar l’abast del deure d’informació a les persones empleades, considerant que aquest dret s’havia d’entendre complert quan l’empresa col·locava un distintiu informatiu en les condicions establertes reglamentàriament per les autoritats de protecció de dades.

Els fets enjudiciats en aquesta quarta sentència del TC versaven sobre una cadena de botigues de roba que va detectar, mitjançant un nou sistema de control informàtic de la caixa, que en una determinada botiga hi havia múltiples irregularitats. Això va fer sospitar que alguna de les persones treballadores podria estar agafant diners de la caixa. Com a conseqüència d’aquestes sospites es va instal·lar una càmera que controlava la caixa registradora, sense comunicar-ho als treballadors, si bé a l’aparador de la botiga es va instal·lar un cartell informatiu. Aquest darrer element fou essencial perquè el TC interpretés que el deure informatiu s’entenia acomplert, sense necessitat d’especificar la finalitat exacta (control laboral) més enllà de la mera videovigilància.

L’any 2018 entra en joc un nou actor, el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH). En data 9 de gener de 2018, una Sala de la secció tercera del TEDH va dictar sentència en el cas López Ribalda i altres contra Espanya, en què dirimia la instal·lació d’una càmera oculta en un supermercat ubicat a Catalunya, com a conseqüència de la constatació de diversos desajustos entre les vendes diàries i l’inventari. La cadena de supermercats havia col·locat dos tipus de càmeres: unes que eren visibles i que tenien com a objectiu controlar els possibles robatoris per part dels clients; i unes altres, ocultes i situades a la zona de caixes, per controlar a les persones treballadores. El supermercat informà els treballadors de les càmeres visibles, però no de les que s’havien instal·lat de forma oculta. A través de les dites càmeres ocultes, la cadena de supermercats va detectar diverses conductes fraudulentes efectuades per cinc persones empleades, que comportaren el seu acomiadament. És a dir, que els fets enjudiciats pel TEDH eren molt similars als que s’havien avalat en la STC 39/2016.

Doncs bé, en la sentència de 9 de gener de 2018 la Sala del TEDH declarà que Espanya va vulnerar l’article 8 del Conveni Europeu de Drets Humans, que reconeix el dret al respecte a la vida privada i familiar. Considerava la Sala del TEDH que les persones empleades tenien dret a ser informades prèviament, entre d’altres, de la finalitat de la recollida de les dades (control laboral). Afegia que els drets de l’empresa es podrien haver protegit informant prèviament a les persones treballadores, encara que de manera general, sobre la instal·lació d’un sistema de videovigilància i facilitant tota la informació exigida per la normativa de protecció de dades vigent en aquell moment. Per tant, també s’havia d’informar sobre la finalitat que es pretenia assolir amb aquell tractament.

El Govern espanyol va sol·licitar la revisió del cas a la Gran Sala del TEDH, qui va dictar sentència en data 17 d’octubre de 2019. En síntesi, la Gran Sala assenyalà que l’existència d’una sospita raonable de la comissió d’una falta greu i la magnitud de les pèrdues identificades, poden justificar la instal·lació de càmeres ocultes. Pel que fa al dret d’informació en relació amb les càmeres ocultes, el TEDH posà de manifest que informar el personal hauria impedit assolir els objectius perseguits amb la videovigilància (descobrir i obtenir proves per al seu ús en mesures disciplinàries), la qual cosa justificava la manca d’informació prèvia. Això no obsta, però, que les persones afectades puguin denunciar davant l’autoritat de protecció de dades competent qualsevol eventual incompliment del deure d’informació en els termes regulats per la normativa sobre protecció de dades.

D’aquest pronunciament de la Gran Sala se n’han fet ressò el Tribunal Suprem, tant la jurisdicció contenciosa administrativa com la social. En la STS 557/2021, dictada el 26 d’abril en cassació, el TS (Sala Contenciosa Administrativa) es pronuncia sobre si, en l’àmbit de l’Administració pública, s’ha d’informar prèviament els empleats públics sobre la possibilitat d’emprar els sistemes de videovigilància instal·lats per a una finalitat de vigilància i seguretat, per a fins de control laboral i per a la imposició de sancions disciplinàries. Tenint present la sentència de la Gran Sala del TEDH, el TS exposa que cal graduar el deure d’informació, d’acord amb el principi de proporcionalitat, en funció de les circumstàncies de cada cas. En aquell supòsit, el TS considerà que se superava el judici de proporcionalitat i, recuperant el que ja s’havia afirmat en la STC 39/2016, va concloure que el dret d’informació, en els termes previstos en la normativa de protecció de dades, s’entenia complert amb la col·locació del corresponent cartell informatiu de l’existència de les càmeres, sense necessitat d’especificar la finalitat exacta, ateses les circumstàncies del cas.

El mateix TS, si bé la Sala Social, va incidir en la seva sentència número 817/2021, dictada el 21 de juliol en un recurs de cassació per a la unificació de doctrina, en què l’article 89.1 de la LOPDGDD ha previst que en el supòsit que s’hagi captat la comissió flagrant d’un acte il·lícit per part dels treballadors o els empleats públics s’entén complert el deure d’informar quan hi hagi almenys el dispositiu o cartell informatiu. I recordava que el fet que la prova de videovigilància no sigui nul·la des de la perspectiva de la impugnació judicial de la sanció disciplinària imposada a un treballador, no impedeix que el responsable del tractament pugui ser responsable per eventuals incompliments en l’àmbit de la legislació de protecció de dades, de manera que les persones afectades poden presentar una denúncia davant l’autoritat de protecció de dades en relació amb els eventuals defectes en la forma en què es fa efectiu el dret d’informació o exercir les accions judicials. En termes similars es pronuncia la mateixa Sala Social en la STS 1003/2021, de 13 d’octubre.

De tot l’anterior, escau concloure que el tractament d’imatges de les persones treballadores, captades mitjançant càmeres instal·lades per l’ocupador amb la finalitat de controlar l’activitat laboral, és un tractament lícit. Aquesta licitud s’ha vist reforçada amb les previsions de la LOPDGDD, que ha recollit expressament en l’article 89.1 la possibilitat que els ocupadors puguin tractar les imatges obtingudes a través de sistemes de càmeres o videocàmeres per a l’exercici de les funcions de control dels treballadors o els empleats públics previstes a l’article 20.3 de l’ET i a l’EBEP, respectivament.

Val a dir, però, que aquest no és un dret absolut dels ocupadors, sinó que està subjecte a limitacions. La primera de les limitacions a aquesta facultat que introdueix la LOPDGDD es refereix al fet que els ocupadors han d’exercir les funcions de control dins del seu marc legal i amb els límits inherents a aquest. I la segona limitació se centra en els espais en els quals no es poden instal·lar sistemes de videovigilància amb fins de control laboral. Aquests espais on està prohibida la videovigilància són els llocs destinats al descans o esbargiment dels treballadors o els empleats públics, com ara vestidors, lavabos, menjadors i anàlegs.

Al marge de l’anterior, no es poden obviar la resta de principis relatius al tractament, recollits a l’article 5 del RGPD. Seguidament em referiré a tres d’aquests principis.

El primer és el de transparència (art. 5.1.a RGPD) al qual al·ludeix expressament l’article 89 de la LOPDGDD. Aquest precepte reforça el dret d’informació en l’àmbit del control laboral, cosa que es materialitza en l’obligació de comunicar amb caràcter previ i de manera expressa, clara i concisa, l’adopció d’aquesta mesura de control laboral tant a les persones empleades afectades, com als seus representants, si s’escau.

Tal com s’ha avançat, en el supòsit que s’hagi captat la comissió flagrant d’un acte il·lícit per part de les persones empleades, la LOPDGDD entén complert el deure d’informar quan hi hagi almenys el dispositiu informatiu de l’existència de les càmeres que reuneixi els requisits detallats en l’article 22.4 de la LOPDGDD. Cal posar l’èmfasi en el fet que aquesta previsió només serà aplicable en supòsits on s’hagi captat la comissió flagrant d’un acte il·lícit, de manera que sembla que se n’hauria de descartar l’aplicació en aquells casos en què les càmeres tenien per objectiu, precisament i únicament, l’acreditació d’eventuals incompliments laborals.

El segon principi que vull destacar és el de minimització de les dades (art. 5.1.c RGPD), que pot afectar el camp d’enfocament de les càmeres o a la possibilitat de captar la veu, entre d’altres. En relació amb aquest darrer punt de la captació de la veu al lloc de treball, l’article 89.3 de la LOPDGDD només ho permet quan siguin rellevants els riscos per a la seguretat de les instal·lacions, els béns i les persones, derivats de l’activitat que es dugui a terme al centre de treball i sempre respectant el principi de proporcionalitat, el d’intervenció mínima i les garanties que preveuen els apartats anteriors. En el mateix sentit, l’article 7.4 de la Instrucció 1/2009 de l’APDCAT sobre el tractament de dades de caràcter personal mitjançant càmeres amb fins de videovigilància, disposa que la captació i l’enregistrament de la veu de les persones físiques, juntament amb l’enregistrament de la imatge, a través de sistemes de videovigilància, només pot considerar-se legítima en determinats supòsits excepcionals. En concret, quan no es tracti de converses estrictament privades i que la finalitat de vigilància no es pugui aconseguir mitjançant l’enregistrament exclusiu de la imatge, i sempre que els motius que justifiquen l’enregistrament de la veu figurin en la memòria que s’ha d’elaborar amb caràcter previ a la instal·lació.

I el tercer principi a tenir en compte és el limitació del termini de conservació de les dades (art. 5.1.e RGPD), atès que resulten aplicables les regles temporals establertes amb caràcter general en l’àmbit de la videovigilància. Per tant, les imatges s’han de suprimir en el termini màxim d’un mes (art. 22.3 LOPDGDD), transcorregut el qual, s’haurien d’eliminar. Això no vol dir que, si s’ha captat un acte il·lícit, les imatges s’hagin de suprimir en l’esmentat termini d’un mes. En tal situació pertocaria el bloqueig de les imatges previst a l’article 32 de la LOPDGDD, encara que la regla general és que aquesta obligació de bloqueig no és aplicable als tractaments amb fins de videovigilància (art. 22.3 LOPDGDD). En efecte, cal recordar que el bloqueig té per objecte limitar el tractament de les dades suprimides o rectificades, conservant-les únicament amb la finalitat de posar-les a disposició dels jutges i tribunals, el Ministeri Fiscal o les administracions públiques competents, en particular de les autoritats de protecció de dades, per a l’exigència de possibles responsabilitats derivades del tractament, i només durant el termini de prescripció d’aquestes.

En resum, cal concloure que el tractament d’imatges mitjançant càmeres amb fins de control laboral pot esdevenir lícit i constituir un mitjà de prova vàlid que serveixi a l’ocupador per acreditar eventuals incompliments laborals comesos per les persones empleades. Ara bé, el tractament de les imatges de les persones treballadores amb finalitats de control laboral està subjecte a determinades condicions, a les quals m’he referit, ja que en cas contrari, es pot contravenir la normativa sobre protecció de dades.

Carles San José
Consultor del sector públic i professor col·laborador de Dret Administratiu a la UOC