L’expulsió de Rússia del Consell de Europa ha provocat que el país i, per tant, els seus ciutadans deixin de formar part dels mecanismes per a la protecció de drets humans que ofereix aquest òrgan internacional creat el 1949 pel Tractat de Londres i del qual la Federació Russa és membre des que el govern de Boris Ieltsin en va demanar l’entrada el 1996.

Sovint es confon el Consell d’Europa amb la Unió Europea, malgrat que les dues entitats comparteixen valors comuns com la defensa dels drets humans, de l’estat de dret i la democràcia, són dos organismes internacionals amb finalitats, estats membres i estatuts diferents. Mentre que la UE és un organisme d’integració, el Consell d’Europa és de cooperació, la qual cosa significa que requereix en certa manera menys cessió de sobirania i compromís per part dels seus estats membres.

Els principals òrgans del Consell d’Europa són el Comitè de Ministres, l’Assemblea Parlamentària (APCE) i la Secretaria General, també la Conferència Internacional d´ONG, el Congrés d’Autoritats Locals i Regionals i, l’any 1999, es va crear un Comissionat de Drets Humans. Un dels pilars més importants del Consell d’Europa és el seu òrgan de justícia, el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), tribunal amb seu a Estrasburg i creat en el títol II del Conveni Europeu de Drets Humans (CEDH) del 1950. El 1998, amb el protocol 11, és quan per primera vegada els individus tenen l’accés directe a utilitzar el TEDH com a últim recurs enfront de sentències nacionals injustes, un cop esgotades les vies internes, on es vulneraven els seus drets humans.

Tots els membres han acceptat i ratificat el CEDH, però no tots els governs del Consell d’Europa sembla que vulguin defensar els mateixos valors en tot moment. Els règims autoritaris i el creixement de partits d’extrema dreta obre el debat del xoc de valors entre els més tradicionals i els que són més moderns. Alguns partits polítics presenten recursos d’inconstitucionalitat per tombar lleis d’igualtat, especialment en matèries de drets LGTBI o de violència domèstica envers les dones o sobre l’avortament.

El Consell d’Europa, després de la sortida de Rússia, està compost per 46 estats membres (incloent-hi els 27 de la UE). Geogràficament, inclou els 50 països del continent europeu, excepte tres que no compleixen els estàndards: el Vaticà (per no ser un estat democràtic), Bielorússia (per preveure la pena de mort, entre altres raons) i Kosovo (perquè el seu estatut no està reconegut per tots els països); i ara Rússia després de ser expulsat. També en formen part cinc països observadors, quatre de fora del continent europeu: Canadà, Estats Units, Japó, Mèxic i la Santa Seu.

Hi ha hagut precedents històrics de retirada o de suspensió d’estats en aquest organisme, però el fet de ser expulsat s’ha esdevingut per primera vegada aquest març del 2022. El 2014, el Consell d’Europa va sancionar la delegació russa després que s’annexionés Crimea, i del conflicte amb el Donbass, en aquell moment no se’l va excloure, sinó que es va suspendre el seu dret de vot i de representació. Rússia va decidir marxar i deixar de pagar la quota durant 5 anys, fins al 2019, que va ser quan va tornar a presentar les seves credencials per ser reincorporada de nou. També Grècia es va retirar del Consell d’Europa el 1969, durant la dictadura dels coronels, i la van tornar a readmetre el 1976, després de la caiguda de la junta militar grega.

El mecanisme d’expulsió s’ha aplicat a causa de l’ocupació militar russa d’Ucraïna, en considerar que l’agressió russa constituïa una greu violació de l’article 3 del seu Estatut, després d’activar el mecanisme de l’article 8 acordat en la sessió d’urgència celebrada el 15 de març a l’Assemblea Parlamentària (APCE), en la qual es va votar a favor de la sortida de Rússia. El mecanisme d’expulsió incloïa un termini de 6 mesos en què Rússia seguia jurídicament vinculada al CEDH fins al 16 de setembre de 2022 (veieu resolució del 22 de març), però en canvi quedava exclosa de tots els altres mecanismes: el Comitè Europeu de Drets Socials, el Comitè per a la Prevenció de la Tortura (CPT), el Comissari de Drets Humans, la Comissió Europea contra el Racisme i la Tolerància (ECRI), la Comissió de Venècia i qualsevol comissió dins de l’APCE.

Malgrat tenir aquesta moratòria fins al 16 de setembre i atès que els ciutadans segueixen interposant demandes, Rússia no està presentant ni observacions escrites ni tampoc es presenta a les audiències públiques, la qual cosa reconfirma el seu poc interès en millorar aquesta situació a curt termini.

El Consell d’Europa està valorant propostes sobre què fer amb totes les condemnes que no s’han executat o respecte a les reclamacions futures, com per exemple qui pagarà totes les indemnitzacions pendents de Rússia. S’ha estudiat la possibilitat d’utilitzar la confiscació de béns dels oligarques per poder pagar indemnitzacions, però no és una mesura que encara tingui prou consens i ni molt menys estigui aprovada. Tanmateix, per a molts afectats el sol fet de ser reconegut pel TEDH ja és un pas important, encara que no es pugui garantir la reparació dels danys a les víctimes a causa de la situació actual.

Un altre repte que ha d’afrontar el Consell d’Europa és el gran nombre de demandes a resoldre: 17.750 demandes procedeixen de Rússia de les 72.100 totals pendents de resolució a data d’avui, la qual cosa representa un 24,6 % del total; la segueix Turquia, amb un 23,2 %, i Ucraïna, amb un 15,8 %. Una de les possibles solucions per reduir aquest volum de demandes és el procediment de les sentències pilot, en el qual el TEDH resol demandes que tenen la mateixa causa i consolida criteris o recomanacions en què els estats poden reparar i evitar futures lesions, de tal manera que serveixi de referent en la resolució d’un elevat nombre de casos idèntics, on es creen mesures generals per reparar un problema estructural. El desafiament aquí està en la voluntat de la recepció de l’execució de la sentència, que si bé ara en el Govern actual rus no es reconeixeria, serviria per desbloquejar els òrgans judicials col·lapsats i tenir efecte de cosa jutjada sobre determinades causes i amb l’esperança que en un futur canviï de Govern o bé que un retorn de Rússia a l’estat de dret faci que reconegui totes les resolucions judicials anteriors i pugui ser un Govern cooperador.

Rússia presenta cada cop més reptes en matèria de drets humans: les irregularitats en les eleccions a la Duma del 2021, les lleis que obliguen a les xarxes socials a eliminar contingut “il·legal” i multar les pàgines webs que no bloquegen aquest contingut, la restricció a la llibertat d’expressió, al dret de reunió, la classificació com a “agents estrangers” de periodistes, associacions i mitjans de comunicació (vegeu l’informe de Freedom House), els paquets normatius cada cop més restrictius amb els drets humans, com el dret de manifestació amb penes privatives de llibertat, els conflictes amb els seus països veïns,[i] la no independència judicial, les desaparicions forçades a Txetxènia ben documentades per Amnistia Internacional, les detencions arbitràries que denuncia Human Rights Watch, el judici a la feminista i activista LGTBI, Yulia Tsetkova, o a altres advocats defensors de drets humans com Ernest Mezak o Valentina Chupik, els opositors condemnats com Vladimir Kara-Murza o Alekséi Navalni, entre altra casuística, de la qual ha conegut o coneix el TEDH.

Davant d’això, ens preguntem a quins mecanismes poden accedir els ciutadans russos o qualsevol ciutadà que hagi estat danyat per l’Estat rus. En primer lloc, poden seguir presentant demandes al TEDH, almenys fins la moratòria, d’aquesta manera va quedant constància de la violació dels drets humans reconeguda en la justícia internacional. En segon lloc, podrien demanar protecció internacional com a sol·licitants d’asil o demandants de refugi a tercers estats, i per últim, accedir a altres instàncies de defensoria de drets humans, de la qual Rússia sigui membre, com és el cas de Nacions Unides. Els individus poden enviar les seves queixes sobre el dret vulnerat afectat als comitès garants dels òrgans dels tractats. Rússia ha ratificat deu dels 18 tractats de drets humans; d’aquests deu, tres són els protocols facultatius de tres convenis que són els que permeten interposar denúncies particulars davant de violacions de drets d’aquests instruments.

Aquests tres són la convenció sobre les discriminacions de la dona (CEDAW), ratificat el 1981 i el seu protocol al 2004, amb el comitè CEDAW, la convenció de drets dels infants, ratificat el 2008 i els seus dos protocols ratificats el 2008 i el 2013, on dona accés al seu Comitè dels drets dels infants i el Pacte de dret civils i polítics (PIDCP) de 1966, ratificat per Rússia el 1973. Cada tractat té un òrgan que en supervisa l’aplicació, en aquest cas últim és el Comitè de drets humans, l`òrgan d’experts que pot examinar i rebre comunicacions individuals, també conegudes com a queixes individuals o col·lectives que denuncien ser víctimes de violacions del pacte. En aquest cas, l’Estat part, Rússia, ha d´haver reconegut la competència del comitè amb la ratificació del protocol facultatiu del pacte PIDCP (ratificat per Rússia el 1991). Algunes de les violacions del pacte PIDCP són referents al dret de manifestació, de llibertat d’expressió o de participació política.

Per accedir als comitès, s’ha d’haver esgotat la via interna del país, a menys que es demanin mesures cautelars o provisionals, i complir els requisits formals de cada comitè a l’hora de presentació de les queixes. La presentació de les queixes és molt senzilla, es fa a través d’un formulari i es poden seguir les guies que estan a la web.

Hi ha altres tractats que han estat ratificats per Rússia, però al no haver estat ratificats els seus protocols facultatius no es permetrien interposar queixes al Comitè corresponent. Això succeeix amb el Pacte de drets econòmics, socials i culturals (DESC), ratificat el 1973, però no el seu protocol; per tant, en aquest cas no es podrien interposar queixes sobre vulneracions de drets socials o econòmics al Comitè DESC, que seria l´òrgan vigilant del tractat. Tampoc al Comitè CERD, que coneix les vulneracions dels drets de la Convenció sobre l’eliminació de totes les formes de discriminació (CERD), ratificat el 1969, ni tampoc podrien accedir els ciutadans afectats per Rússia al Comitè CAT, òrgan de la convenció contra la tortura (CAT), ratificat el 1987, però no el seu protocol. Tampoc es poden interposar queixes al Comitè de discapacitats com a òrgan de vigilància de la convenció dels drets dels discapacitats, ratificat el 2012, però no el protocol.

La naturalesa jurídica de les resolucions dels òrgans dels tractats són els dictàmens i un dels grans desafiaments és que no sempre la seva execució és equiparable a una sentència, depèn molt de la interpretació i de la cultura legal del país.

Hi ha més mecanismes de defensa i protecció dels drets humans en el marc de les Nacions Unides, com són els procediments d’investigació o els exàmens periòdics universals (EPU) que preveu el Consell de Drets Humans, els relators de Nacions Unides o els procediments especials de l’alt comissionat de Drets Humans (ACNUDH), però en tots aquests casos ja no són els individus els legitimaris actius per poder interposar demandes, sinó que són mecanismes de vigilància dels estats i en els quals es requereix una maquinària més complexa i altres actors a intervenir que la mera interposició de la queixa pel mateix afectat.

Rússia no ho ha posat fàcil dins del Consell d’Europa per cooperar amb els seus veïns, però també hem de tenir clar que no ha sigut l’únic, altres estats que no acaparen la mateixa atenció també han desencadenat conflictes a altres membres i podrien ser objecte d’estudi i de valoració. No podem oblidar fa poc el conflicte que es va viure entre Armènia i Azerbaijan per Nagorno Karabaj, les llargues disputes entre Grècia i Macedònia o les hostilitats entre Xipre i Turquia, tots estats membres del Consell d’Europa. La realitat és que cap organisme internacional pot tenir la capacitat de resoldre conflictes interns pel principi de no ingerència en els assumptes interns dels estats,[ii] però potser es podria replantejar obligar a fer alguns canvis en el Consell de Seguretat de les Nacions Unides o crear més sinergies i límits perquè no hi hagi tanta duplicitat entre les accions de la UE, el Consell d´Europa i la OSCE (ODIHR).

Noemí Morell
Professora associada de Dret Internacional Públic a la UB

---

[i] Resolució APCE 1633 (2008) sobre les conseqüències de la guerra entre Geòrgia i Rússia. També la Resolució APCE 1683 (2009) un any després de la guerra per l’ocupació de l’Abkazia i el Sud d’Ossètia.

[ii] Resolució 2625 AGNU.