“La tasca del Tribunal era aclarir el marc jurídic en el qual han de prendre’s decisions polítiques ‘en virtut de la Constitució’, i no usurpar les prerrogatives de les forces polítiques que actuen dins d’aquest marc. Les obligacions que hem posat de manifest són obligacions imperatives en virtut de la Constitució del Canadà. No obstant això, els correspondrà als actors polítics determinar en què consisteix ‘una majoria clara en resposta a una pregunta clara’, segons les circumstàncies en les quals podria celebrar-se un futur referèndum. Així mateix, si s’expressés un suport majoritari a favor de la secessió de Quebec, els correspondria als actors polítics determinar el contingut de les negociacions i el procés a seguir. La conciliació dels diversos interessos constitucionals legítims és necessàriament del camp polític més que del judicial, precisament perquè aquesta conciliació només pot realitzar-se per mitjà del joc de les concessions recíproques que caracteritza les negociacions polítiques. En la mesura en què les qüestions abordades durant les negociacions anessin polítiques, els tribunals, conscients del paper que els correspon en un règim constitucional, no haurien d’exercir cap paper de vigilància.”
Tribunal Suprem del Canadà

“La funció jurídic-política de la Justícia és un component necessari de l’Estat de dret. El dret judicial és imprescindible. La tasca juridicopolítica dels tribunals exigeix un grau especial de contenció política i partidista dels jutges. En cas contrari es posa en perill la confiança en la independència i imparcialitat de la judicatura.”
Bernd Rüthers

Els dos paràgrafs que refereix el Dr. Iñaki Lasagabaster Herrarte, catedràtic de dret administratiu de la Universitat del País Basc/Euskal Herriko Unibertsitatea, a l’inici del seu llibre, Democracia, derecho a decidir, desobediencia civil. Sobre las causas de justificación en la STS 459/2019 (Institut d’Estudis de l’Autogovern, 2021), donen una imatge sintètica, però molt aclaridora, del que el lector posteriorment trobarà a l’interior d’aquesta detallada exegesi de l’anomenada “sentència del procés”, la Sentència del Tribunal Suprem número 459/2019, de 14 d’octubre (Sala Penal, Secció Primera).

La referència a la sentència del Tribunal Suprem del Canadà és més il·lustrativa del que al principi podria semblar a propis i estranys. En primer lloc, la seva importància deriva del fet que és un apartat que el mateix Tribunal Suprem espanyol (TS), en justificar la seva sentència, no obvia absolutament. És a dir, en cert sentit el TS fa trampa quan cita una sèrie de paràgrafs de la sentència canadenca i, no obstant això, no cita el que l’autor situa a la introducció del seu treball. El tema, com pot comprovar-se fàcilment, és d’una gran transcendència. La qüestió consisteix a constatar quin és l’abast que ha de tenir l’actuació dels tribunals quan es tracta d’un problema clarament polític, en què la solució en termes jurídics no és possible donar-la de manera concloent ni, m’atreviria a dir, aproximada. L’Alt Tribunal canadenc va assenyalar molt clarament que quan existeixen negociacions de caràcter polític “els tribunals conscients del paper que els corresponen en un règim constitucional no haurien d’exercir cap paper de vigilància”. Aquesta afirmació és fonamental, per al Dr. Lasagabaster. És paradigmàtica de la funció que l’ordenament jurídic encomana al poder judicial i de com no han d’immiscir-se quan es tracta de qüestions que tenen un clar segell polític. En aquest mateix apartat, pot comprovar-se com el Tribunal Suprem del Canadà assenyala que correspondrà “als actors polítics determinar el contingut de les negociacions i el procés a seguir”, per posteriorment dir que “la conciliació dels diversos interessos constitucionals legítims és necessàriament del camp polític, més que del judicial”. No cal ser més explícit per a comprovar la diferent concepció que els tribunals superiors, en el cas de l’Estat espanyol, el TS i el Tribunal Constitucional (TC), han tingut des de la reforma fallida de l’Estatut de Catalunya i la retallada profunda de la Sentència 31/2010, de 28 de juny de 2010.

Aquest fet, d’alguna manera objectiu, situa el problema del paper dels tribunals en la teulada de la justícia. Certament, com ens recorda Bernd Ruthers, el dret judicial és imprescindible, però no s’ha d’oblidar que “la tasca juridicopolítica dels tribunals exigeix un grau especial de contenció política i partidista dels jutges”. Aquest autocontrol o self-restraint que els jutges i tribunals han de tenir en compte no s’ha produït de la mateixa manera en l’actuació del TS i del mateix TC. Tal com l’autor va posar de manifest a la seva obra Parlamento, Tribunal Constitucional y separación de poderes (con obligada referencia a Cataluña),[i] el TC ha realitzat una important funció d’assumpció de competències no establertes a la Constitució, que s’ha anat arrogant mitjançant simples providències, fins a constituir-se com a títols habilitants veritables en matèria d’execució de sentències, que estan en dejú de previsió a la Llei orgànica 2/1979, de 3 d’octubre, del Tribunal Constitucional i les seves successives reformes, que “busca el inicio de una fase política de Gobierno de los jueces, que abre una nueva posibilidad de intervención del Estado con la utilización de los poderes judiciales en la ejecución de sentencias” (p. 20). La conseqüència d’aquesta ampliació de l’abast competencial del TC ha comportat que els seus mandats es considerin des dels tribunals com d’obligat compliment pel mateix Parlament, amb la conseqüència transcendental que el seu desconeixement o manca d’atenció pugui originar responsabilitats de caràcter penal per als membres de la cambra, especialment i més en concret, per als membres de les meses dels parlaments. I és que “el proceso desarrollado tiene también unas importantes consecuencias desde la perspectiva democrática, ya que ha puesto en cuestión dos aspectos de la teoría jurídica de la democracia que son fundamentales, a saber: la inviolabilidad del Parlamento y la inviolabilidad de sus miembros. Estas dos categorías son diferentes, por lo que deberán analizarse diferenciadamente” (p. 29).

El llibre objecte d’aquesta recensió té sis capítols, essent el primer una breu història dels successos que des de la perspectiva jurídica s’han produït a Catalunya, per a d’aquesta manera contextualitzar l’anàlisi que es durà a terme posteriorment a la resta del treball. En paraules de l’autor: “Este trabajo quiere realizar un análisis del conflicto político catalán, y en especial de su desarrollo desde una perspectiva de derecho público. Los acontecimientos sucedidos en Cataluña han sido tan rápidos e inesperados que la respuesta jurídica tarda en llegar. Las instituciones democráticas van adquiriendo madurez y desarrollando un humus democrático que da la medida de las cosas, de la forma de hacer política y del respeto a otros planteamientos políticos. Producen sorpresa las referencias que se hacen a la época de Weimar, época de prefascismos en Europa, a su vez también prerrevolucionaria, en la que las instituciones democráticas sufrieron una tensión tal que acabaron rompiendo su estructura y razón de ser democrática. Las personas representantes de las instituciones políticas catalanas no esperaban una respuesta política del Estado tan contundente, que iba a llevarlas a prisión o al exilio. El recorrido jurídico iniciado por el Estado tiene un principio, cuyo mismo inicio merece una reflexión político-jurídica. La respuesta jurídica del Estado, en especial la consideración de los hechos sucedidos en Cataluña como una rebelión, fue inesperada. La judicialización de la política no es su juridificación. Lo jurídico en el derecho público no encuentra su máxima expresión y razón de ser en lo judicial. Los tribunales no tienen ni pueden tener, por su misma funcionalidad como poder del Estado, la solución a muchas cuestiones políticas. La idea del self-restraint, de los límites de su función, es ya antigua y remite a la prudencia de los tribunales cuando se trata de respetar las funciones de los demás poderes del Estado y en especial de la democracia, es decir, de la voluntad popular” (p. 17).

El segon capítol planteja un important debat que hauria d’haver-se produït i que continua generant situacions altament desaconsellables, com és la derivada de la possibilitat jurídica que els tribunals puguin remetre mandats al Parlament, més específicament, a la Mesa, encara que també al ple. Tal com afirma el professor Lasagabaster Herrate, “con el surgimiento de los tribunales constitucionales se instauran unos mecanismos de control del legislador, que se van imponiendo lentamente, caracterizados por el principio de justicia rogada. Los tribunales constitucionales intervienen a través de los procedimientos establecidos legalmente, sin que exista una posibilidad de intervención autónoma, como si fuesen una Cámara legislativa específica con unas funciones determinadas. Más allá del debate sobre su naturaleza jurídica, si es jurisdicción o no, los tribunales constitucionales solamente pueden intervenir en el proceso legislativo mediante los mecanismos establecidos en la ley ritual” (p. 37-38). Així mateix, s’examina amb molta precisió la relació d’aquests mandats judicials amb el mateix principi de separació de poders i d’inviolabilitat del Parlament, com a cambra legislativa: “A su vez no hay que olvidar que la CE y los estatutos establecen la inviolabilidad del Parlamento. Si los Parlamentos son inviolables cuesta entender esta posibilidad de que los tribunales, incluido el Tribunal Constitucional, les puedan enviar mandatos de ningún tipo. Es más, el Código Penal establece el delito contra la división de poderes, y regula explícitamente la protección de la inviolabilidad parlamentaria. Ciertamente, reconocer a otro órgano jurisdicción sobre el Parlamento o admitir que mandatos concretos de los órganos judiciales puedan dirigirse a la Mesa del Parlamento son dos claros supuestos de violación de la inviolabilidad parlamentaria” (p. 71-72).

El tercer capítol tracta de l’estatus dels parlamentaris i la forma en què aquest estatus ha estat interpretat en la sentència del TS 459/2019. No cal perdre de vista que l’estatus dels parlamentaris és també una garantia de la llibertat del Parlament com a institució íntegrament. En aquest sentit, “Llama la atención que los tribunales puedan dirigir esos mandatos a un Parlamento, ya que se estaría estableciendo una superioridad jerárquica de aquellos, superioridad que se aplica sobre el órgano de representación de la ciudadanía, único depositario de una legitimidad democrática directa. Esos mandatos parecen instituir el Gobierno de los jueces, quienes a través de los mandatos condicionan el propio papel de las Cámaras” (p. 74).

En definitiva, l’autor afirma amb una gran claredat i sense embuts que “los mandatos de ejecución de sentencia dictados por los tribunales, incluido el Tribunal Constitucional, no modifican la naturaleza jurídica de los actos dictados por las Cámaras o por sus órganos. En otros términos, si un acto parlamentario forma parte de la actividad ordinaria de la Cámara, estando protegido por su carácter de acto parlamentario y dictado en el ejercicio de competencias garantizadas por la autonomía del funcionamiento de las Cámaras, ese acto sigue sometido al mismo régimen jurídico, sin que la existencia de un mandato judicial que pueda condicionar su contenido sea vinculante. Un acto parlamentario dictado dentro de un proceso legislativo no puede entenderse como un acto de carácter administrativo de la Cámara y, por tanto, poder ser controlado por los tribunales, sean los ordinarios o el Tribunal Constitucional. En este último caso, con la excepción del recurso de amparo que corresponde a los miembros del Parlamento en el ejercicio de sus funciones” (p. 98-99).

Posteriorment, als darrers capítols, s’analitzen detingudament dos aspectes cabdals per a la comprensió de les conseqüències jurídiques del procés de transició nacional de Catalunya, segons el Dr. Lasagabaster: el concepte i abast del dret d’autodeterminació, i del dret a decidir i de la desobediència civil.

Al capítol quart, s’examinen amb atenció les causes de justificació que podrien derivar-se del reconeixement de les activitats sotmeses a judici com a característiques o constitutives d’activitats incloses dins del dret d’autodeterminació i del dret a decidir. Segons l’opinió de l’autor: “Las causas de justificación aducidas por las personas procesadas no han sido respondidas por el TS debidamente. La falta de argumentación se deriva fundamentalmente de la selección de las fuentes utilizadas, que considera solamente las que favorecen su propia concepción y la de la acusación. No hay un tratamiento objetivo de esas fuentes, que relate lo que literalmente reflejan. Otra cosa diferente sería que se discutiera la interpretación de lo dicho, sobre lo que no hay debate. Lo que se suscita es la intencionada limitación de la selección de textos y de frases realizada por el TS, obviando las que dicen lo contrario y que no son convenientes a sus tesis” (p. 133).

En la mateixa línia, al capítol cinquè, l’autor, seguint el camí ja traçat per Habermas, exposa la importància de la desobediència civil com a causa de justificació. Una desobediència civil que exigeix, en una democràcia madura, no identificar els actes que es poden plantejar com a constitutius d’aquesta democràcia civil igual que si fossin delictes normals, és a dir, delictes que manquen d’aquesta motivació política. Així, per a aquest professor: “Los principios ínsitos a las constituciones no necesitan estar recogidos en normas de derecho positivo. Para poder hablar de democracia, que legítimamente ejerce sus potestades sobre las personas y con ello obliga a determinados comportamientos, es necesario que su poder esté fundamentado en principios dignos de reconocimiento, donde lo que es legal se entiende como legítimo y justificado. Cuando falta ese apoyo en principios y se quiere reducir la democracia a derecho positivo, en ese caso lo legal pierde legitimidad y puede ser rechazado como ilegítimo” (p. 156).

Finalment, al capítol sisè, s’estudia la sentència quan analitza amb deteniment els drets fonamentals que poguessin considerar-se també com a causes de justificació i que són la llibertat d’expressió, el dret de reunió, la llibertat ideològica, el dret d’associació, el dret de participació i el dret de representació política adduïts en el procés; però “la respuesta que da el TS a este argumento de las defensas es muy limitada. En unos escasos once folios resuelve sobre estos temas. Para hacerlo acude a una descripción de los hechos, cuyo contenido le sirve para afirmar que esos hechos no se pueden entender comprendidos en las libertades y derechos reivindicados como causa de justificación. Por otra parte, de forma excepcional se hace referencia a la doctrina del TEDH, tan importante y necesaria de consideración en este caso” (p. 185).

Si s’hagués de detenir aquesta anàlisi en un dels apartats que podríem considerar especialment interessants, caldria fer-ho en el relatiu a la desobediència civil. Cal dir que el contingut d’aquest epígraf és eminentment jurídic, encara que, òbviament, des d’una perspectiva més pròpia de filosofia política, tal com correspon si es té en compte que el fonament teòric de l’aportació es troba en Habermas. La reflexió de l’autor en aquesta matèria s’inicia pel mateix contingut que té la “sentència del procés”, on es fa l’ullet a la desobediència civil, que inicialment, almenys, semblaria que posteriorment podria tenir alguna conseqüència en la sentència que finalment es dicti. El TS es refereix a la desobediència civil dient que “per definició” no és idònia per a erigir-se en causa de justificació “sense més” de conductes que integren conductes penals. Aquesta expressió que utilitza el Tribunal, “sense més”, pot dur a la impressió que la desobediència civil acompanyada d’algun altre component podria finalment ser considerada com una causa de justificació. Lasagabaster analitza en aquest sentit la teoria de Habermas sobre la desobediència civil, qüestió que va ser discutida per la socialdemocràcia alemanya com a conseqüència de les repetides manifestacions desenvolupades a Alemanya dirigides a evitar el transport de materials nuclears, transport per tren, com una clara acció política contra la indústria de producció d’energia nuclear. Es va produir un important debat en aquesta matèria, on van participar destacats dirigents socialdemòcrates, catedràtics de dret públic i com a figura capdavantera el mateix professor Jürgen Habermas, que va aportar la idea fonamental de diferenciació entre legalitat i legitimitat a l’hora d’analitzar la desobediència civil.

Per al filòsof alemany la desobediència civil se situa en l’encreuament entre la legalitat i la legitimitat, ambdues fonament dels comportaments polítics, però l’anàlisi dels quals requereix unes consideracions clarament diferenciades. Cal començar, en aquest sentit, per dir que per a Habermas qui desobeeix la llei en l’exercici precisament d’aquesta desobediència civil no es pot equiparar amb aquells que desobeeixen la llei cometent el que l’autor alemany defineix com a delictes normals. El dol que dirigeix l’acció de qui desobeeix és molt diferent d’aquell que incompleix la llei sense objectius de cap mena. La desobediència civil com a forma d’acció política, igual que hi ha moltes altres formes d’actuació que no es limiten a les tradicionals, se situa entre legalitat i legitimitat, sense que sigui possible donar una resposta al seu major o menor abast jurídic, especialment, a la seva consideració com a causa de justificació, sense perdre de vista que la interpretació de les accions de les persones vinculades a la desobediència civil no poden jutjar-se tot acudint a l’expedient simple d’entendre que es tracta d’un incompliment de la llei i res més. La comprensió de la llei com a únic àmbit i/o forma de resposta enfront de la desobediència civil constitueix una manera d’entendre-la massa senzilla i amb aquest procediment tan fàcil el que provoca és que es negui simplement l’existència de la desobediència civil com a categoria o que es redueixi a una mera forma d’aplicació de la llei en vigor. En altres termes, qui incompleix la llei, ho faci sobre la base de la desobediència civil o d’un altre criteri que es vulgui establir, com la mera voluntat, ha de suportar les conseqüències d’aquest incompliment. Així, per a Habermas la relació entre legalitat i legitimitat requereix no limitar l’anàlisi de la desobediència civil a la perspectiva legal, sinó afegir la legitimitat d’aquests comportaments i la necessitat que el dret en vigor tingui en compte el seu abast.

Els sistemes democràtics han d’actuar bo i donant una resposta adequada als plantejaments de desobediència civil que cerquin precisament aquest punt d’equilibri entre legalitat i legitimitat, la qual cosa per a Habermas significaria l’existència d’un sistema polític madur, d’una cultura política desenvolupada que permet diferents formes d’expressió de la societat. Així, “el ‘derecho’ a la desobediencia civil se encuentra con toda evidencia en la divisoria entre la legitimidad y la legalidad. Y el Estado de derecho que persigue la desobediencia civil como si fuera un delito común incurre en la resbaladiza pendiente de un legalismo autoritario. La consigna acuñada por juristas, propagada por periodistas y aceptada por políticos de que la ley es la ley y la necesidad es la necesidad se corresponde tanto con la mentalidad como con la convicción de aquel juez nazi de la marina que sostenía que lo que ha sido justo una vez tenía que seguir siéndolo forzosamente. La desobediencia civil y el Estado de derecho tiene la misma relación frente a la resistencia activa contra el despotismo que el legalismo autoritario en el Estado de derecho frente a la represión pseudolegal del despotismo”.[ii]

En definitiva, l’autor desenvolupa una anàlisi aprofundida i rigorosa d’una sentència que té una gran transcendència jurídica i, per descomptat, política, en el present i per al futur, no només per a Catalunya i les seves aspiracions nacionals, sinó també per a mesurar l’estat de maduresa i consolidació de la democràcia espanyola. D’aquí que hom pugui afirmar que l’anàlisi que a Democracia, derecho a decidir, desobediencia civil es desenvolupa des de la perspectiva del dret públic i no exclusivament des del dret penal, com ha estat el més habitual, s’estimi una aportació de gran magnitud d’aquesta publicació per al coneixement en aquestes matèries, que ens brinda el Dr. Lasagabaster de la mà de l’Institut d’Estudis de l’Autogovern, que afirma que el Tribunal Suprem “ha procesado a algunos miembros del Parlamento catalán por unos actos que están claramente excluidos de su jurisdicción, afectando a los derechos de participación democrática y a la garantía institucional que protege al Parlamento como institución frente a las interferencias de otros poderes, incluido el judicial” (p. 99). Aquesta obra era, sens dubte, molt necessària per a incorporar aquesta visió iusadministrativista de la política i els seus esdeveniments i abandonar la visió iuspenalista que, en definitiva, suposa el fracàs del dret i, per tant, de la democràcia. En paraules de l’autor, “se utilizará el Código Penal de manera totalmente inadecuada, aunque con claras finalidades políticas, como forma de intervención política en el conflicto político catalán. Con la apertura a la intervención del Código Penal la política se encuentra en un callejón sin salida” (p. 23).

Josep Ramon Fuentes i Gasó
Professor titular de Dret Administratiu. Universitat Rovira i Virgili

---

[i] Vid. Fuentes i Gasó, Josep Ramon. (2021, 30 de juny). Recensió de l’obra Parlamento, Tribunal Constitucional, separación de poderes (con obligada referencia a Cataluña), d’Iñaki Lasagabaster Herrarte. Blog de la Revista Catalana de Dret Públic.

[ii] Habermas, Jürgen. (1987). Ensayos políticos (traducció de Ramón García Cotarelo, p. 70-71). Península.