La transparència i el secret són les dues cares d’una mateixa moneda. Posats a participar en el joc de les metàfores, aquesta moneda seria el poder. De les moltes formes en què ha estat definit el poder –de Weber a Dahl passant per Bachrach i Baratz– l’obra coral signada per Frédéric Monier, Lluís Ferran Toledano, Joan Pubill i Gemma Rubí Casals ens proposa, ja d’entrada, consignar-lo des d’una doble vessant no necessàriament excloent, però que amara tot el llibre: la transparència i l’encobriment. Les diferents formes de representació d’aquest binomi són una de les raons de ser del llibre. Al llarg de les pàgines de Las sombras de la transparencia. Secreto, corrupción y “Estado profundo” en la Europa Contemporánea (Comares, 2022), el lector s’enfronta amb un seguit de capítols on es parla de l’Estat. Però quin Estat? Aquesta és una de les moltes preguntes que el lector decidit a penetrar en una obra que suma política, història, sociologia i dret es formularà. Sense afany de respondre-la, sí que proposarem algunes pistes amb la voluntat d’oferir-ne un breu tast.

La teoria política ens diu que l’Estat respon a un perímetre format per tres punts cardinals: la sobirania, el territori i el poder. Que l’Estat, un cop format, no és un cos estàtic; sinó que, com a ésser viu, tendeix a colonitzar espais, a defensar-se, a protegir-se, a actuar. A Las sombras de la transparencia l’Estat que se’ns presenta és una realitat que ja va ser teoritzada per Ernst Fraenkel –Der Doppelstaat o Estat dual–, per David Wise i Thomas B. Ross –El govern invisible o l’existència de dos governs– i, en els darrers anys, Mike Lofgren –l’Estat profund– i que respon a les necessitats polítiques i a un concepte molt present al llarg de l’obra: la raó d’Estat. Però la virtut del llibre –o una de les moltes virtuts– és oferir exemples concrets, d’universos polítics diferents i d’èpoques històriques que abracen, com diu el títol, l’Europa contemporània. El que ens venen a dir Monier, Toledano, Pubill i Rubí és que l’existència dels arcana imperii com a guardians del secret no és un fenomen nou. Com diu Norberto Bobbio, el secret ha estat la medul·la del poder, l’essència de l’art de governar. Mentre hi hagi secret, hi haurà qui n’exerceixi la seva custòdia.

Dèiem, l’Estat ha evolucionat. La corrupció –fenomen, també, ancestral– reclama ser combatut des de la transparència. I és que la transparència, com ens diuen els autors en el capítol introductori, es converteix en el símbol per excel·lència de les polítiques “anticorrupció”. Per contra, el fracàs de la transparència és l’avantsala de l’èxit del conspiracionisme. Fan bé els autors en advertir que la transparència com a objectiu lloable de la política, mai serà satisfeta. I aquest permanent estat d’insatisfacció alimenta un dels elements que defineix la modernitat: la desconfiança en el poder. Vivim en l’era de la sospita, en diuen Monier, Toledano, Pubill i Rubí. La fallida de la democràcia és el triomf de la conspiració. I la conspiració, com ens adverteix Anne Applebaum a El ocaso de la democràcia, resulta atractiva en la mesura que és capaç d’oferir respostes senzilles a problemàtiques complexes. No els falta raó als autors de Las sombras de la transparencia quan afirmen que la revelació de pràctiques secretes retroalimenta una metanarrativa en la qual un escàndol aïllat pot ser interpretat com una síndrome de maldat generalitzada.

El llibre editat Frédéric Monier, Lluís Ferran Toledano, Joan Pubill i Gemma Rubí presenta tres parts diferenciades. La primera part ens parla del “poder ocult”, els seus actors crítics i les seves retòriques. Trenca el gel Frédéric Monier amb un text centrat en uns fets ocorreguts a la França de finals de segle XIX i principis del XX: la denúncia de pràctiques corruptes basades en conspiracions contràries a la voluntat popular. Aquestes pràctiques s’imputaven a un “poder ocult” format per una oligarquia o plutocràcia. Monier situa el seu relat al principi de tot; és a dir, els anys en què sorgeixen els intel·lectuals –escriptors, periodistes, polítics– que no es conformen en quedar-se al marge dels afers públics i decideixen posar el seu prestigi al servei d’una causa: denunciar l’existència d’una elit que opera en la penombra del poder capaç d’utilitzar la conspiració per influenciar i controlar el govern democràtic francès. Un exemple: tal vegada el més conegut: l’Affaire Dreyfus a partir del cèlebre article publicat per Émile Zola el 1898 amb el títol “J’Accuse” és l’inici –ens diu Monier– de la “cultura de la desconfiança”.

No marxem de finals del segle XIX, però fem un salt en la geografia europea i aterrem a Romania. Andrei-Dan Sorescu i Silvia Marton examinen, en el capítol segon, dos casos on els actors històrics perceben la connexió entre dinàmiques partidistes i el perill del secretisme. El primer cas està relacionat amb el Partit Liberal i la voluntat de conscienciar l’opinió pública romanesa sobre la concentració de poder polític al voltant d’una elit capaç d’influir sobre el primer ministre. A aquest grup, que operava en la penombra del poder, se’l va denominar “oculta”. El segon podria presentar simetries amb l’era actual dominada per polítics com Vladimir Putin i Donald Trump: tracta de la revelació de secrets al voltant d’una conspiració que vinculava Rússia, però no amb els conservadors nord-americans, sinó amb els romanesos.

Joan Pubill, en el tercer capítol, narra un cas concret a la França del primer terç del segle XX: el d’Alfred-Georges Gressent en la seva etapa contrarevolucionària (1906-1928), quan adopta el nom de Georges Valois. Per entendre el món modern des de l’òptica de Valois –escriu Pubill– era necessari aclarir l’estreta col·laboració entre capitalistes i agitadors socials que sobrepassava l’artificiositat de la lluita de classes. El text de Pubill destaca un altre afer, l’Affaire Ferrer en France, molt més proper a nosaltres i menys conegut que el que va condemnar el capità Alfred Dreyfus a la presó. Però el més rellevant no és això; és la retòrica populista, el llenguatge esmolat que fou utilitzat per Valois per articular una crítica ferotge contra els polítics, banquers, industrials i empresaris per menystenir la legitimitat dels seus adversaris polítics. L’histrionisme de la crítica, ens diu Pubill, no ens pot fer perdre de vista un rerefons real: l’existència d’unes lògiques de funcionament on el parer de pocs preval sobre la opinió de molts. I com s’imposa el relat? Mitjançant la fal·làcia i la mentida.

Fem un salt als anys 80 del segle XX i viatgem a Alemanya. Martin Mainka ens endinsa, en el capítol quart, en un dels escàndols polítics més rellevants de la postguerra: el cas Flick. Els ecos de l’afer van ser tan sonats que van colpejar de ple el PSOE de Felipe González. Mainka vincula les formes d’investigació del periodisme d’informació –la necessitat de salvaguardar les fonts– amb les teories de la conspiració. De com aquestes teories de la conspiració col·lideixen amb l’ideal de transparència. De les “inversions de la narrativa”, sobretot quan s’apunta a casos de corrupció: allò que per uns és transparència per altres posa en joc l’Estat de dret; allò que per alguns és necessari en un estat democràtic, per altres cal protegir-lo a través del silenci o del secret. El cas Flick és un paradigma de tot plegat, ja que barreja institucions, partits polítics, mitjans de comunicació, teories conspiracionistes i les dues cares de la moneda del poder: opacitat i transparència.

A la segona part s’interroga sobre l’era de la transparència. Secrets sota l’escrutini públic segons el subtítol. Gemma Rubí i Quintí Casals, en el capítol cinquè, ens porten al Congrés dels Diputats espanyol del segle XIX per interrogar-se sobre una pràctica, en aparença contradictòria: si el principi rector dels parlaments liberals de l’època era la publicitat de les sessions com és possible que continués existint el secretisme parlamentari? No és la única pregunta que es formulen. Fins on va arribar el secretisme? La Constitució de 1812, ens recorden Gemma Rubí i Quintí Casals, recollia aquest principi general de publicitat de les sessions. La Constitució nord-americana de 1787 esdevenia, en aquest sentit, un precedent al qual subjectar-se. La veïna França, en la seva Constitució de 1791, també es referia a la publicitat dels debats parlamentaris. Aquest principi de publicitat era herència directa de les idees de la il·lustració que reivindicaven la transparència de les relacions polítiques per oferir sentit a l’exercici de la sobirania i al govern representatiu.

Les comissions parlamentàries com a instrument al servei de l’exigència de transparència i publicitat són tractades en els capítols sisè i setè. Sandra Zimmermann  ens proposa un retorn a l’Alemanya de finals del segle XIX i principis del XX. Analitza les comissions d’investigació de l’imperi alemany –aleshores una monarquia constitucional federal– que es van succeir entre 1873 i 1913 i que van destapar dos casos de corrupció: el primer tracta de l’adjudicació de concessions ferroviàries i les acusacions del diputat, Eduard Lasker, de suborn i tracte de favor cap al ministre de Comerç, Heinrich Friederich August von Itzenplitz. El segon, les denúncies versaven, també, sobre suborns que els buròcrates militars havien rebut per part de la companyia Krupp a canvi d’obtenir avantatges competitius que asseguressin la seva posició de monopoli en el mercat de la indústria militar. Paul Rebière, en el capítol setè, ens retorna a la França del primer terç de segle XX. Al desembre de 1933 esclata un escàndol: l’Affaire Stravisky. Alexandre Stravisky, un estafador francès d’origen rus ben connectat amb la classe política dirigent apareix mort en estranyes circumstàncies. Rebière analitza la comissió d’investigació, creada l’11 de gener de 1934, que va acabar amb la dimissió del govern d’esquerres d’Edouard Daladier i la formació d’un govern d’unitat presidit per Gaston Doumergue.

No ens movem de França, però fem un salt al darrer terç del segle XX. Matthieu Cabanis analitza com les dretes franceses, davant l’allau de casos de corrupció vinculats a l’ús fraudulent del diner públic, s’apropien del discurs de la transparència i l’instrumentalitzen per escandalitzar l’opinió pública amb finalitats tàctiques i partidistes. El problema d’aquest exercici de cinisme és acaba enfrontant la dreta gaullista amb la dreta liberal o centrista que presentava una figura política –antic gaullista– en clara ascendència: Valéry Giscard d’Estaing. Les dretes queden enfrontades en un debat de suma zero al voltant dels negocis, la moral i la transparència en la gestió que s’arrossega fins a l’actualitat, malgrat que el treball de Cabanis s’atura l’any 2000. A l’epicentre de la guerra entre famílies d’un mateix espectre ideològic el lector trobarà els bacteris que formen part de l’Estat profund: la corrupció, la traïció i l’afany de poder.

La tercera part del llibre s’interroga sobre el deep state o Estat profund. No és fàcil narrar allò del que tothom nega l’existència. D’aquí la valuosa aportació que l’obra col·lectiva fa en aquest darrer tram. Lluís Ferran Toledano, en el capítol novè, construeix una narrativa que abraça diversos elements. Un és el de la identificació de la raó d’Estat com una forma de defensar els interessos generals de la nació; una raó lligada, sovint, a l’estat d’excepció. L’altre és el finançament d’aquesta raó d’Estat amb l’ús del diner públic per influir sobre l’opinió. Quan es parla de diner públic i en aquesta equació s’afegeix la variable de l’Estat profund, el resultat és un concepte prou conegut en el subsòl de la política espanyola: els fons de rèptils, que és la denominació que tenien les despeses reservades. Toledano –que concentra el seu anàlisi en els anys que van de 1808 al 1936– es pregunta fins a quin punt l’existència del secret, els fons reservats, la protecció d’una raó d’Estat mai definida i altres indicis com el militarisme, el guerracivilisme, la desconfiança amb la ciutadania juntament amb l’aparició d’elits aristocràtiques no són indicis prou rellevants i significatius per parlar d’Estat profund.

El capítol desè porta la signatura dels professors Maria Jesús Espuny i Daniel Vallès. Presenta dues parts: una de tècnica; l’altra d’històrica. Dit d’una altra manera: combina teoria i pràctica. En la primera de las parts, els professors de l’Autònoma analitzen el concepte del deep state, no sense abans advertir de la seva dificultat metodològica i conceptual. No obstant això, afilen la ploma i defineixen l’Estat profund posant èmfasi en la seva dimensió grupal –pluralitat de persones–, la formació d’una xarxa més o menys extensa d’interessos, la necessitat d’influència i la uniformitat d’objectius. A més, el diferencien de figures com el lobby i emfatitzen la no submissió del deep state a mecanismes de control polític i d’escrutini públic. Al final, Espuny i Vallès proposen la figura de Joaquin del Moral y Pérez Aloé, un polític i advocat, hereu d’una família rendista del centre d’Espanya, com exemple de deep state vinculat al règim de propietat de la terra, a l’endollisme funcionarial i al caciquisme electoral.

Governar des de la penombra o la capacitat de moure els fils polítics des de la distància, allunyat de l’escrutini públic, sense necessitat  de respondre davant de res ni de ningú, és una realitat que adopta un nom: Le Siècle. Com escriu Oliver Dard en el títol del capítol onzè, és un símbol icònic i controvertit de l’Estat profund francès actual. Si fins al 2020 –l’any en què Macron suprimeix l’Escola Nacional d’Administració Pública– els enarques eren considerats una elit o “casta” que s’havia apoderat del país i havia accedit als principals llocs de comandament, fossin aquests llocs de responsabilitat polítics, financers o empresarials, Le Siècle continua, encara avui, en l’epicentre dels debats conspiracionistes. Els sopars mensuals celebrats al Reial Automòbil Club són interpretats com una mena de sinarquia que pretén escriure el futur de la República sense que ningú els ho hagi demanat. Malgrat que entre els seus membres hi ha polítics d’esquerres i de dretes, periodistes progressistes i conservadors, escriptors i professors universitaris, empresaris de les finances, dels media i de la cultura, Le Siècle és percebut com el centre mateix del poder francès; allò que C. Wright Mills va denominar The Power Elite. La seva opinió és clau en els nomenaments i en les destitucions, en el desenvolupament de polítiques públiques, en les estratègies electorals.

No fugim del present, però creuem la frontera i ens situem a l’Estat espanyol. El professor Joan Lluís Pérez Francesch ens proposa, en el que és el darrer capítol del llibre, quines són les esferes d’actuació de l’Estat profund. Una presència, la del deep state, que s’ha fet evident a mesura que s’han accelerat dues conjuntures polítiques: el procés sobiranista català i l’accés al govern central de sectors de l’esquerra considerada radical. Pérez Francesch analitza com, per enfrontar-se a aquests dos fenòmens i d’altres, les elits espanyoles –sobretot les més identificades amb el poder polític franquista– no han dubtat a submergir-se en les aigües fecals del sistema per operar des de la impunitat. I posa exemples: des dels GAL, passant pels escàndols com els del rei emèrit i la impunitat amb la regulació de la seva figura o la creació d’una policia patriòtica, fins l’estratègia de lawfare desplegada per fer front a les demandes dels nacionalismes perifèrics. Tot plegat, sense menystenir l’existència d’institucions com l’indult, els secrets oficials o una majoria de bloqueig pel nomenament d’institucions vitals per governar des de la penombra, com és el CGPJ.

Per acabar, només afegir un element més: el llibre ofereix dades, indicis, proves, narratives i exemples sobre un aspecte molt present en la literatura –l’assagística, però també la de ficció–, el periodisme d’investigació, el conspiracionisme narratiu, el cinema i les sèries de televisió: l’existència d’un poder que opera en la penombra dels sistemes polítics. És per això que l’obra de Monier, Toledano, Pubill i Rubí pot ser llegida de moltes maneres i sempre, en cada una de les lectures, el lector interessat en el tema tindrà l’estranya sensació que està davant d’un fet nou i alhora conegut.

Damià del Clot
Professor associat de Dret Constitucional a la Universitat Autònoma de Barcelona