1. El cas resolt i els motius de la demanda d’empara

Els tres acusats en el procediment penal que hi ha a l’origen d’aquesta sentència foren condemnats per l’Audiència Provincial de Madrid com a autors d’un delicte continuat d’estafa agreujada (art. 250 CP). El motiu de la condemna va ser les compres a proveïdors amb lliurament d’uns pagarés sabent que aquests no serien atesos al seu venciment. La condemna va ser de tres anys de presó i accessòries, però després de ser estimat el recurs de cassació interposat pels acusats, el Tribunal Suprem va rebaixar la sanció a un any i nou mesos de presó. També va imposar-se a totes dues instàncies l’obligació d’indemnitzar les empreses perjudicades en les quantitats respectives de 183.473,10 €, 144.829,45 € i 40.000 €.

Com que la sanció finalment imposada no superava els dos anys, la defensa d’un dels penats va sol·licitar a l’Audiència la suspensió de l’execució de la pena de presó, a l’empara dels arts. 80 i següents del Codi Penal (CP), amb el compromís d’abonar mensualment la quantitat de 500 € a les víctimes. Aquesta petició va ser secundada per la Fiscalia, però va oposar-s’hi una de les societats perjudicades. El Tribunal va rebutjar atorgar la suspensió amb els arguments següents:

“En el presente caso no se cumple el requisito de pago de las responsabilidades civiles a las que ha sido condenado el penado M.M. en relación a las cantidades a satisfacer en concepto de responsabilidad civil determinada en sentencia, es decir a MC S.L., la cantidad de 183.473,10 € a La Bilbaína, S.A., la cantidad de 144.824,45 € y a MG S.L., en la cantidad de 40.000 €, que debe satisfacer conjunta y solidariamente con el resto de los condenados, constando únicamente que sea [sic] comprometido al pago de la cantidad de 500 € mensuales, reconociendo la escasez de ingresos, siendo esta cantidad insuficiente y escasa para satisfacer la cantidad que debe abonar.

Tampoco se aprecia que el penado haya asumido un compromiso serio y real de satisfacer las responsabilidades civiles de acuerdo a su capacidad económica ni tampoco que el ofrecido vaya a ser cumplido en un plazo prudencial sin que haya ofrecido, ninguna garantía para asegurar su cumplimiento del pago. Constando dos ingresos en junio y julio de 2021 sin la constancia de posteriores. Nótese que tres los [sic] perjudicados y una cantidad global elevada, la que constituye la responsabilidad civil determinada en la sentencia que debe ejecutarse en sus propios términos”.

Aquesta resolució fou recorreguda en súplica per l’acusat, que en el seu recurs va oferir també com a garantia un habitatge hipotecat del qual era cotitular amb la seva dona. A més, al recurs la defensa va argumentar que seria contrari al dret a la llibertat (art. 17.1 CE) i a l’art. 1 del Protocol addicional núm. 4 al Conveni Europeu per a la Protecció dels Drets Humans imposar una pena de presó per satisfer les responsabilitats civils. No obstant això, aquesta impugnació seria també rebutjada per l’Audiència, que va al·ludir de nou a la manca d’un compromís seriós de pagament i a l’absència de garanties suficients que asseguressin el compliment de les obligacions civils en un termini raonable i prudencial.

Una vegada esgotades totes les instàncies prèvies, a la seva impugnació davant del Tribunal Constitucional el penat va al·legar dos grans grups de motius: 1) Diverses vulneracions procedimentals, de les quals només s’admetria a tràmit la denúncia d’una possible infracció del dret a la llibertat i a la tutela judicial efectiva (arts. 17 i 24.1 CE), per insuficient motivació de la resolució que va rebutjar concedir la suspensió; 2) Incompatibilitat, en general, de la regulació vigent (art. 80 i s. CP) amb els drets esmentats i l’art. 1 del Protocol 4, que sota la rúbrica “Prohibició de presó per deutes” estableix que “ningú pot ser privat de la seva llibertat per l’única raó de no poder executar una obligació contractual”. En qüestionar-se la constitucionalitat en general del precepte, aquesta segona al·legació va resoldre’s en primer terme a la sentència posterior de la Sala Primera (ponent Enríquez Sancho).

2. Sobre la possible inconstitucionalitat de l’art. 80.2.3 del CP

Segons el demandant d’empara, el fet que se li hagués denegat la suspensió de la pena de presó per no abonar ni garantir els imports als quals havia estat condemnat en concepte de responsabilitat civil era atribuïble a la mateixa redacció de l’art. 80.2.3 del CP. Aquest precepte estableix que “Serán condiciones necesarias para dejar en suspenso la ejecución de la pena, las siguientes: (…) Que se hayan satisfecho las responsabilidades civiles que se hubieren originado y se haya hecho efectivo el decomiso acordado en sentencia conforme al artículo 127”. I posteriorment s’afegeix que “este requisito se entenderá cumplido cuando el penado asuma el compromiso de satisfacer las responsabilidades civiles de acuerdo a su capacidad económica y de facilitar el decomiso acordado, y sea razonable esperar que el mismo será cumplido en el plazo prudencial que el juez o tribunal determine. El juez o tribunal, en atención al alcance de la responsabilidad civil y al impacto social del delito, podrá solicitar las garantías que considere convenientes para asegurar su cumplimiento”.

Al seu pronunciament sobre la qüestió, la Sala confirma la plena compatibilitat d‘aquest precepte amb el text constitucional. Així, amb cita a la STC 104/2022, prèvia, argumenta que “el art. 80.2.3 CP explicita claramente que la satisfacción de la responsabilidad civil, como condición para la suspensión, puede alcanzarse para los delincuentes primarios si suscriben un compromiso de pago ‘de acuerdo a su capacidad económica’, e incluso si no fuesen primarios —y siempre que no sean reos habituales— si satisfacen la indemnización del perjuicio causado ‘conforme a sus posibilidades físicas y económicas’ (art. 80.3). Y establece, en fin, en el art. 86.1.d) que la suspensión solo se revocará, en el aspecto que aquí se examina, si el beneficiario facilita ‘información inexacta o insuficiente sobre el paradero de bienes u objetos cuyo decomiso hubiera sido acordado’, o ‘no dé cumplimiento al compromiso de pago de las responsabilidades civiles a que hubiera sido condenado, salvo que careciera de capacidad económica para ello’”. Segons la Sala, “en ningún precepto del Código se indica que la sola falta de capacidad económica será motivo para denegar la suspensión, o en su caso para revocar la suspensión ya concedida; lo que es distinto a la acreditación de una conducta deliberadamente renuente a satisfacer dicha responsabilidad civil, en todo o en parte”.

3. Sobre la motivació de la revocació de la suspensió

A diferència de la primera al·legació, en aquest cas el Tribunal sí que dona la raó al recurrent, amb l’argument que “no puede decirse que la Sección Vigesimotercera de la Audiencia Provincial de Madrid (…) se haya abstenido de efectuar un juicio de ponderación, frente a la solicitud de suspensión de la pena de prisión de un año y nueve meses que presentó el aquí recurrente. Sin embargo, la ponderación realizada se observa patentemente insuficiente y por ello mismo infractora del deber de motivación reforzada a que venía sujeto aquel tribunal”.

Per tal de sostenir aquesta afirmació la Sala constitucional retreu a l’Audiència que negués l’existència d’un compromís seriós per part del demandant de complir amb les seves obligacions de pagament, quan “se ignora qué diligencias de averiguación del patrimonio del recurrente llevó a cabo la sección de ejecución para determinar si los 500 € mensuales ofrecidos en el escrito de solicitud, era o no el límite de lo que el recurrente podía ofrecer de acuerdo a su acreditada capacidad económica; es decir, por qué al parecer de la sección no se trataba de un ‘compromiso serio y real’ de satisfacer la responsabilidad civil debida, ni siquiera habiendo efectuado ya dos ingresos”. Segons el Tribunal Constitucional, “es evidente que más allá de lo que manifieste el penado, el órgano judicial debe emprender una averiguación del patrimonio real de este último, no solo atendiendo a los hechos que alegue el acusador particular para facilitar su búsqueda o el Ministerio Fiscal, sino haciendo uso de las instituciones y medios puestos a su alcance para intentar un resultado positivo”. En aquest sentit, també es retreu a la resolució que el Tribunal provincial no efectués les actuacions pertinents pel que fa a l’esbrinament del valor de l’habitatge i les seves càrregues.

Per aquestes raons, la Sala Primera decideix declarar la vulneració dels arts. 17 i 24.1 CE, anul·lar les resolucions de l’Audiència i requerir-la per tal que dicti una nova resolució respectuosa amb els drets fonamentals afectats.

4. Valoració crítica

La qüestió de la suspensió de l’execució de les penes privatives de llibertat i l’impagament de la responsabilitat civil ha estat objecte els darrers anys de l’interès del Tribunal Constitucional, que ha dictat diverses resolucions sobre el tema. En tots aquests pronunciaments —començant per la interlocutòria 3/2018, que va inadmetre una qüestió d’inconstitucionalitat al respecte— el Tribunal ha confirmat la compatibilitat de la regulació vigent sobre la suspensió de la presó amb el text constitucional i també amb la prohibició de presó per deutes. Aquesta conclusió sembla encertada a la vista de l’actual redacció de l’art. 80 i següents del Codi Penal, que permeten fragmentar i ajornar el pagament de la responsabilitat civil segons la capacitat econòmica del reu i que impedeixen expressament revocar la suspensió quan el motiu d’incompliment del compromís de pagament hagi estat la incapacitat econòmica del subjecte (art. 86 CP). A la doctrina penal hi ha consens que només pot parlar-se de presó per deutes quan el motiu de la presó és la incapacitat de pagament, no en aquells supòsits en els quals el subjecte no paga perquè no vol o quan oculta els seus actius. D’altra banda, en casos com aquests, el motiu de la pena és la comissió d’un delicte concret (estafa) que no té res a veure amb l’impagament d’una obligació civil, que només afecta una qüestió relacionada amb l’execució de la pena.

És més discutible, en canvi, el tractament que fa el Tribunal sobre la motivació del cas concret. En aquest supòsit el recurrent va comprometre’s a pagar 500 € mensuals, però va incomplir el compromís al cap de dos mesos i, en veure que se li revocava la suspensió, va oferir com a garantia un habitatge que, segons l’Audiència, gairebé no tenia valor en estar gravat amb dues hipoteques. En sentències anteriors (com la STC 32/2022 o la 104/2022) el Tribunal havia establert que, per denegar la suspensió de manera compatible amb els arts. 17 i 24.1 CE, calia donar audiència al reu i una motivació reforçada. Però en aquest cas encara va més lluny i estableix que no pot revocar-se una suspensió sense que el Tribunal investigui de manera activa la capacitat econòmica del recurrent. Concretament, respecte de l’habitatge ofert com a garantia, s’afirma que “el tribunal de ejecución debió realizar las pertinentes averiguaciones acerca de su titularidad dominical (si es bien privativo o ganancial), su valor actual, el importe pendiente de las cargas que lo gravan, y explorar por tanto las posibilidades de que dicho bien quede afectado a la satisfacción de la responsabilidad civil, mediante su venta o en su caso arrendamiento”.

Aquesta equiparació entre deure de motivació i deure d’indagació activa resulta força discutible. Quan en l’assumpció del compromís inicial el reu reconeix la possibilitat d’abonar una quantitat concreta i deixa de fer-ho després d’un determinat període (en aquest cas molt breu) no sembla que hi hagi d’haver cap obstacle constitucional per entendre que és ell qui ha d’acreditar les raons per les quals ja no pot fer front al compromís que va adquirir. En aquest sentit, un dels principals problemes d’aquesta resolució és que trasllada completament al tribunal la càrrega de desvirtuar qualsevol al·legació que faci el reu sobre una manca de capacitat sobrevinguda. Un plantejament que pot semblar molt garantista i respectuós amb els dret fonamentals de l’acusat, però que no sembla correspondre’s amb allò que preveu el Codi Penal, ni resulta massa propici per a les víctimes, que són les primeres interessades en què en tot moment els condemnats tinguin incentius per no deixar de reparar el dany causat amb el seu delicte.

Ramon Ragués i Vallès
Catedràtic de Dret Penal. Universitat Pompeu Fabra