Es compleixen quaranta anys de la promulgació de la Llei orgànica 2/1983, de 25 de febrer, que aprovà l’Estatut d’autonomia de les Illes Balears. El seu articulat va experimentar dues importants modificacions en els anys 1994 i 1999, especialment destacables pel que fa al sostre competencial. Més endavant, s’aprovà un nou text estatutari, tot i la denominació de la Llei orgànica 1/2007, de 28 de febrer, de reforma de l’Estatut d’autonomia de les Illes Balears. Aquesta, avui vigent, ha estat modificada recentment, i en molt pocs aspectes, per la Llei orgànica 1/2022, de 8 de febrer. El text actual suposa certament un pas de gegant en la consolidació d’un alt nivell de poder de decisió autonòmic en nombrosos àmbits.

Quaranta anys d’autogovern són quatre dècades d’activitat legislativa i administrativa del conjunt institucional que denominem Comunitat Autònoma de les Illes Balears; un temps que ha marcat intensament la vida política, econòmica i social de l’arxipèlag. Històricament es tracta d’un període relativament breu, però l’efemèride és digna de commemoració. De fet, així ho feren altres governs autonòmics en ocasions similars. El Govern balear, comptant amb la col·laboració del Parlament i altres institucions, va decidir l’any passat celebrar la fita històrica i així aprovà l’Acord del Consell de Govern de 5 de setembre de 2022, pel qual l’any 2023 es declara
any de commemoració del quarantè aniversari de la promulgació de l’Estatut d’autonomia. Més tard, en el Butlletí Oficial de les Illes Balears van aparèixer acords i resolucions de caràcter organitzatiu i d’aprovació de la imatge pública de l’aniversari. Des de diverses instàncies es preparen declaracions, actes commemoratius, publicacions i altres activitats.

L’anàlisi d’aquest període es pot afrontar des de diversos punts de vista i, en qualsevol cas, no és fàcil fer-ne un balanç exempt de subjectivisme. Sigui com sigui, l’aniversari brinda una ocasió idònia per prendre consciència d’allò que ha suposat i pot suposar l’estat autonòmic a les Illes Balears. Vet aquí, per tant, només algunes idees gairebé telegràfiques.

Una musculatura institucional encara incompleta

A l’hora d’examinar el període en qüestió, alguns fets són clars. S’ha consolidat un sistema institucional homologable, en organització i qualitat democràtica, al de la resta de comunitats autònomes, integrat per un parlament, un president i un govern; aquest conjunt cal completar-lo amb els consells insulars, peces fonamentals de l’arquitectura institucional que amb el nou Estatut s’han consolidat com a part del poder executiu autonòmic, tot i que els seus aparells administratius encara estan en fase de creixement. En la categoria de comissionats parlamentaris, convé recordar que es creà la Sindicatura de Comptes i, més recentment, l’Oficina de Prevenció i Lluita contra la Corrupció. La constitució de la Sindicatura de Greuges segueix essent la gran assignatura pendent de les forces parlamentàries. Altres òrgans estatutaris de llarga trajectòria són el Consell Consultiu i el Consell Econòmic i Social; encara no s’ha desenvolupat la previsió estatutària del Consell Audiovisual.

En el plànol administratiu, s’ha anat consolidat una administració autonòmica de perfils semblants a l’Administració estatal, caracteritzada, per tant, pel seu perfil burocràtic i el seu caràcter departamental i jeràrquic. És, a més, una administració a la qual estan lligats nombrosos satèl·lits que conformen el denominat sector públic autonòmic, en què destaca, pel volum dels seus recursos, el Servei de Salut de les Illes Balears. Els consells insulars, òrgans de govern, administració i representació de les illes de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera, mantenen amb l’executiu autonòmic intenses relacions de col·laboració, cooperació i coordinació, alhora que són responsables d’exercir la potestat reglamentària i la gestió en nombroses matèries competencials. L’Administració de la comunitat autònoma s’ha expandit enormement, però, en general, no ha aconseguit desfer-se del tot de les deficiències que caracteritzen les administracions espanyoles: en particular, el dèficit de recursos humans i la manca d’agilitat en la gestió.

Els fets diferencials

Se sol afirmar que la insularitat, la llengua catalana i el dret civil propi són els tres fets diferencials de les Illes Balears. El primer d’ells ha justificat determinades polítiques estatals i autonòmiques que intenten pal·liar els efectes negatius inherents a un territori arxipelàgic, i s’està en camí d’un major reconeixement per part de les institucions de la Unió Europea. El català, com a llengua pròpia de les Illes Balears, és, com se sap, llengua oficial juntament amb el castellà. Amb l’Estatut de 1983 i la Llei de normalització lingüística de 1986 començà una etapa de progressiva assumpció de la pluralitat lingüística en tots els àmbits, que actualment ha desembocat, entre d’altres aspectes, en un ús habitual i normal del català en el funcionament de les administracions balears, en la consolidació del model educatiu denominat de conjunció lingüística i en un conjunt de polítiques de promoció de la llengua pròpia sense les quals la situació real d’aquesta llengua seria encara més preocupant. Des d’un punt de vista tècnic, sembla aconsellable actualitzar el contingut de la Llei de normalització de 1986. Finalment, convé anotar que el dret civil propi va condensar-se inicialment en la Compilació de 1990 i que, posteriorment, diversos textos legals han anat introduint modificacions de gran calat, entre els quals destaquen els relatius als pactes successoris. No hi ha hagut una política legislativa clara de desenvolupament del potencial estatutari en aquesta matèria i sí, en canvi, la voluntat de mantenir les singularitats de cada una de les illes.

Les polítiques públiques

Les institucions autonòmiques han anat actuant progressivament en més i més àmbits materials. Les diverses versions del text estatutari han anat atorgant de manera gradual a la comunitat autònoma poders normatius i executius de gran abast en sectors vitals per al progrés social –sanitat, educació, serveis socials, ordenació del territori, medi ambient i canvi climàtic, turisme, comerç, etc.–, i actualment s’ha arribat a un nivell de poder polític molt semblant al de la resta de comunitats autònomes. Això no obstant, les aspiracions de més autogovern no s’han vist totalment satisfetes i no és infreqüent que, de tant en tant, es reivindiquin nous espais de responsabilitat per part de les institucions i de les forces polítiques illenques.

En l’Estudi sobre la millora de l’autogovern, elaborat i publicat en 2021 per l’Institut d’Estudis Autonòmics de l’Administració balear, ja es va posar en relleu la necessitat de completar l’esfera de competències amb els elements necessaris perquè les instàncies autonòmiques adquirissin un major protagonisme en la definició del model territorial, econòmic i social propi, i, per tant, de les eines que permetin solucions eficaces a la realitat específica d’un territori arxipelàgic.

Per una altra banda, la reflexió sobre els quaranta anys d’autogovern no pot ignorar que hi ha disfuncions que les Illes Balears pateixen en mesura similar a la resta de comunitats autònomes, i cal fer notar que la insuficiència de finançament és una de les més importants. Algunes d’aquestes disfuncions s’han posat de manifest de manera especial en la pandèmia provocada per la COVID-19, atès que s’ha pogut constatar, en els darrers tres anys, com alguns mecanismes de l’estat autonòmic no han funcionat amb el grau de coordinació desitjable i com l’Estat ha mostrat intencions recentralitzadores.

Què es pot esperar del futur?

El futur de l’autonomia de les Illes Balears està lligat indissolublement al de l’estat autonòmic. La seva millora depèn en bona mesura del fet que s’afrontin canvis profunds en la dinàmica actual –en què el paper del Tribunal Constitucional és certament determinant– i, fins i tot, d’una reforma constitucional en clau federalitzant. Així mateix, és previsible que el Parlament i el Govern de les Illes Balears intensifiquin les accions destinades a millorar el finançament de la comunitat autònoma i el grau d’inversions estatals en l’arxipèlag. Igualment, és probable que s’esforcin a aconseguir que la Unió Europea repensi i millori el tractament jurídic que actualment reben les illes que no són regions ultraperifèriques.

Des del punt de vista de les polítiques públiques, l’agenda del Govern balear haurà de contenir, en els propers anys, els esforços necessaris per, entre d’altres qüestions, lluitar contra els efectes del canvi climàtic, reordenar els fluxos de turistes, protegir amb més intensitat el patrimoni cultural i natural i el paisatge, garantir de manera efectiva el dret a l’habitatge i protegir els sectors socials més vulnerables. Tot això, des de l’enteniment que l’autogovern segueix essent una eina eficaç per elevar la qualitat de vida del conjunt de la ciutadania.

Lluís J. Segura Ginard
Director de l’Institut d’Estudis Autonòmics (Govern de les Illes Balears)