La crida de la Unió Europea

Aquest mes de febrer de 2023, el Grup d’Afers Socials del Consell de la Unió Europea en la seva formació d’Ocupació, Política Social, Salut i Consum (EPSCO), s’ha reunit en dues ocasions per tractar els documents que la Comissió Europea va presentar el 26 de gener sobre el diàleg i la concertació social. Per una banda, la Comunicació de la Comissió al Parlament Europeu, al Consell, al Comitè Econòmic i Social Europeu, al Comitè de les Regions Econòmic i Social Europeu i al Comitè de les Regions, per enfortir el diàleg social a la Unió Europea i aprofitar tot el seu potencial per gestionar transicions justes; i, per una altra, la Proposta de Recomanació del Consell sobre la intensificació del diàleg social a la Unió Europea.

Les justificacions que exposa la Comissió Europea al presentar una Proposta de Recomanació d’aquesta naturalesa són, entre altres, la necessitat de disposar d’uns interlocutors socials forts per a una gestió eficaç i equilibrada del canvi (transició digital i ocupació verda, canvi climàtic, digitalització, crisi energètica i geopolítica, noves formes de treball); millorar el disseny de polítiques i lleis europees mitjançant la seva participació i afrontar la reducció de treballadors i treballadores coberts per convenis col·lectius a Europa, atesa la significativa disminució observada en els últims anys, amb caigudes particularment importants a l’Europa central i oriental.

Per aquestes raons, la Comissió Europea proposa una Recomanació del Consell que doni suport a l’aplicació continuada del vuitè principi del Pilar Europeu de Drets Socials per part dels estats membres i garantir un entorn propici per al diàleg social tripartit i bipartit, inclosa la negociació col·lectiva, que vetlli per la seva adaptació a l’era digital i al nou món del treball, per una transició justa i equitativa cap a la neutralitat climàtica; i amb un suport institucional adequat.

En l’exposició de motius, a l’apartat de context de la Recomanació, hi ha dos elements que interessa destacar. Per una banda, la menció als diferents nivells en els quals es pot i s’ha de promoure aquest diàleg social, l’europeu, nacional, regional, sectorial i d’empresa. Per una altra, el reconeixement que els mecanismes i processos de diàleg social varien d’un estat membre a un altre, la qual cosa reflecteix les diferents històries i situacions econòmiques i polítiques dels països. Igualment es menciona el fet que existeix una gran diversitat en les relacions laborals col·lectives respecte a la capacitat de les organitzacions i l’afiliació a aquestes, el paper de la negociació col·lectiva en l’establiment de les condicions de treball, així com les estructures formals per a la participació dels interlocutors socials en l’elaboració de polítiques i la seva influència.

Ambdós textos responen a la idea que el diàleg social europeu és considerat un pilar central del sistema en les relacions laborals a Europa que ha permès la conclusió d’un nombre important d’acords, alguns incorporats en directives europees (permís parental, treball a temps parcial i contractes de durada determinada) i altres que han estat signats mitjançant acords autònoms (teletreball, l’estrès al treball, violència en el treball), per citar-ne alguns exemples.

En els últims temps, a més, el diàleg social a tots els nivells on es desenvolupa, com seria el cas que es porta a terme a Catalunya, ha contribuït a una gestió eficaç de les crisis. Ja es va demostrar després de la crisi de 2008 quan els interlocutors socials van ser capaços de gestionar i adaptar les estructures de negociació col·lectiva amb antelació. La recent crisi de la COVID-19 ha demostrat que el diàleg i la concertació social són un instrument essencial per trobar polítiques eficaces de mitigació i recuperació. Actualment, l’agressió militar de Rússia contra Ucraïna ha donat lloc a una pujada sense precedents dels preus dels aliments i l’energia i els interlocutors socials exerceixen un paper important en la resposta a alguns d’aquests reptes com la cerca de solucions sostenibles per adaptar els salaris i els convenis col·lectius.

La situació a Catalunya: el Consell de Relacions Laborals

L’article 149.1.7 de la Constitució espanyola atribueix la competència de la legislació laboral en exclusiva a l’Estat, i el procés de construcció europeu, amb l’objectiu d’afavorir l’existència real d’un mercat comú europeu, ha traslladat decisions rellevants en matèria econòmica a aquest àmbit supraestatal. Encara que sigui una obvietat, cal tenir present aquest encaix de la realitat catalana en l’espanyola i l’europea.

Un espai únic econòmic, legislatiu i social, no obstant, no significa un uniforme desenvolupament de les relacions laborals i l’experiència mostra el desenvolupament de pràctiques en matèria laboral a Catalunya diferenciades de la resta. Es pot afirmar que existeixen unes relacions laborals a Catalunya que li són pròpies, tot i que es desenvolupen dintre d’un mateix marc jurídic general.

Aquesta possibilitat es deriva de l’existència, primerament, de la competència d’autoorganització de la mateixa administració i el fet de dotar-se d’una estructura institucional adequada, essent una d’aquestes institucions el Consell de Relacions Laborals de Catalunya. Segonament, cal parlar de la competència d’execució de la legislació laboral (polítiques actives d’ocupació, prevenció de riscos laborals, igualtat d’oportunitats, etc.) i, en tercer lloc, i importantíssim, dels convenis col·lectius negociats a Catalunya (font del dret del treball i que generen drets i obligacions específics). La negociació col·lectiva és una de les millors eines de què disposem per construir un model de relacions laborals que faciliti l’adaptabilitat de les empreses, millori la seva posició competitiva i la productivitat laboral i augmenti l’ocupació i la seva qualitat.

Amb aquest objectiu de promoure un marc de relacions laborals propi, adequat al territori i permanentment adaptable al context i les circumstàncies de cada moment, la Llei 1/2007, de 5 de juny, crea el Consell de Relacions Laborals, com un òrgan estable integrat per les organitzacions sindicals i empresarials més representatives de Catalunya i l’Administració de la Generalitat. És, en conseqüència, una d’aquestes estructures formals que els textos europeus mencionen com a forma òptima d’exercici continuat de la participació institucional, la concertació i el diàleg social en un territori.

La seva missió és triple i consisteix a facilitar la contribució efectiva dels agents socials més representatius de Catalunya en el disseny i la posada en pràctica de les polítiques laborals de Catalunya, en l’anàlisi i l’actuació sobre les situacions específiques per raó del territori i conjunturals de forma concertada, i, en impulsar el diàleg entre els agents socials i donar-los suport, amb el màxim respecte a l’autonomia col·lectiva, perquè millorin els continguts, l’articulació i l’eficiència de l’estructura de la negociació col·lectiva.

Totes aquestes funcions s’exerceixen amb responsabilitat i compromís de forma tripartida des de la seva constitució i han sabut respondre a la demanda social, especialment en moments complexos, tal com es reclama des d’Europa. Només cal recordar la crisi econòmica del 2008, la política que en el 2017 i 2018 amb l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola va deixar al Consell de Relacions Laborals sense la seva presidència que requeia en la consellera de Treball, Afers Socials i Famílies, i, encadenades en els darrers temps, la sanitària amb conseqüències gravíssimes per al mercat de treball i la geopolítica. I sempre, en totes i cadascuna d’aquestes situacions, les tres parts que integren el Consell, sindicats, patronals i Govern, han fet un pas endavant de forma conjunta, superant diferències i compartint solucions, per proposar Recomanacions, Declaracions, Guies consensuades i altres recursos per a les empreses, la població treballadora i la negociació col·lectiva.

S’estructura en sis comissions temàtiques i especialitzades en les diferents matèries de les relacions laborals que executen una planificació anual aprovada amb el consens de les tres parts. El Pla de treball introdueix i equilibra els interessos conjunturals de sindicats, patronals i Govern, amb una gran capacitat d’adaptació a les noves realitats, a l’efecte de construir consensos que puguin donar una resposta amb legitimitat reforçada als processos radicals de transformació que implica l’economia actual.

En els últims anys s’havien introduït a la planificació anual actuacions com l’anàlisi de clàusules sobre el temps de treball als convenis col·lectius; un informe sobre salaris a la negociació col·lectiva catalana; la Guia de convenis d’aplicació en matèria de contractació pública en col·laboració amb la Junta Consultiva de Contractació Pública; l’anàlisi de convenis d’empresa multiservei; l’informe sobre l’exposició laboral a fibres d’amiant a Catalunya; l’anàlisi de l’economia de plataformes digitals; recursos per eliminar la bretxa salarial; eines per abordar l’assetjament sexual i per raó de sexe a l’empresa, entre d’altres.

El 2020, amb la irrupció de la pandèmia, es va convocar un plenari en format virtual on es van adaptar objectius i accions al context de crisi i es van prioritzar i focalitzar els esforços en aquelles actuacions que donaven respostes als reptes plantejats.

Es van acordar unes Recomanacions en moments de gran incertesa i que van evolucionar al llarg de tot el 2020 en funció de les decisions preses per les autoritats sanitàries amb informació adreçada directament a les empreses i treballadors i treballadores de Catalunya. Contenien una bateria extensa de mesures de prevenció ambientals, organitzatives i individuals; així com un seguit d’actuacions possibles en l’àmbit de les relacions laborals, amb especial atenció a aquells serveis essencials que calia continuar prestant de forma presencial i amb una priorització important del teletreball.

S’hi van afegir també, per una banda, una Declaració sobre treball digne i responsabilitat social per promoure les bases d’una nova economia on la recuperació sigui sostenible, inclusiva i social, i els drets de les persones treballadores es concretin en forma de treball digne i de qualitat; i, per una altra, unes Recomanacions per gestionar l’impacte de la COVID-19 en el mercat laboral des de la perspectiva de gènere amb propostes de mesures per a una sortida de la crisi econòmica causada per la pandèmia que prengui en consideració les desigualtats existents entre homes i dones. Es va seguir de prop l’impacte en la contractació laboral a Catalunya del SARS-CoV-2 i els sectors productius especialment afectats.

En el context de progressiva recuperació, les comissions han recobrat objectius marcats inicialment i han continuat exercint funcions assignades, amb una activitat, però, que sempre és permeable a les necessitats del mercat de treball de Catalunya.

La negociació col·lectiva és un instrument potentíssim quant a la possibilitat d’integració de matèries noves exigides per les emergents realitats del món laboral, en tensió, a més, per les darreres crisis i la situació actual. El Consell de Relacions Laborals està preparat per contribuir activament a la radical transformació que es demanda del mercat de treball mitjançant la construcció de consensos previs que aportin un major dinamisme als processos de renovació dels convenis i que enriqueixin els seus continguts en un context progressivament més complex.

El Consell de Relacions Laborals, instrument al servei de les persones treballadores, de les empreses i la societat en general, i membre de l’Aliança Catalunya 2030, contribueix avui de manera clara a la implantació de l’Agenda 2030, fonamentalment de l’ODS 8, però també de diverses fites dels ODS 3, 4, 5, 10 i 12, totes elles, això sí, vinculades a l’àmbit sociolaboral i productiu, i totes i cadascuna de les seves comissions treballen per impulsar un creixement econòmic sostingut, inclusiu i sostenible, la plena ocupació productiva i el treball decent.

Per tancar, citar de nou la Recomanació de la Comissió Europea que indica que:

“el diàleg social, especialment la negociació col·lectiva, és una eina crucial i beneficiosa per al bon funcionament de l’economia social de mercat, que impulsa la resiliència econòmica i social, la competitivitat, l’estabilitat, així com el creixement i el desenvolupament sostenibles i inclusius. El diàleg social també exerceix un paper important en la configuració del futur del treball, tenint en compte les tendències particulars de la globalització, la tecnologia, la demografia i el canvi climàtic. Marcs sòlids per al diàleg social i una elevada cobertura de la negociació col·lectiva afavoreixen economies més competitives i resilients.”

Maria Àngels Pujols
Secretària general del Consell de Relacions Laborals de Catalunya