L’antisemitisme sempre ha estat una qüestió polèmica per la quantitat de factors que hi entren en joc i la passió –recordant les paraules de Jean Paul Sartre– que sovint s’hi posa quan algú vol posicionar-s’hi a favor o en contra. El seu origen, les causes que el provoquen, els diferents elements que intervenen en la seva formulació i les seves innegables connotacions polítiques derivades de la seva especial vinculació a l’històric conflicte araboisraelià fa que tractar l’antisemitisme des d’una vessant jurídica ens obligui a prendre totes les cauteles possibles. Si, a més, volem acostar-nos a l’antisemitisme des de la seva relació amb la llibertat d’expressió, ens obliga a fer alguna reflexió prèvia al voltant del discurs antisemita.

El discurs antisemita suposa l’exteriorització d’unes idees, opinions o crítiques contràries al col·lectiu jueu, però això no significa, com també passa en qualsevol altre tipus de discurs, ni que tot el que es digui estigui emparat per la llibertat d’expressió ni que totes les expressions antisemites suposin un excés en l’exercici de la llibertat d’expressió. Al contrari, cal efectuar un exercici de ponderació entre els diferents valors jurídics protegits i trobar un punt just d’equilibri entre aquelles expressions antisemites contràries a l’ordenament jurídic i aquelles expressions també antisemites però que tota societat democràtica ha de tolerar, encara que molestin o fereixin una part de la població, com va dir el TEDH l’any 1976 en el cas Handyside vs. Regne Unit. Si es prohibís tot discurs antisemita pel fet de ser contrari al col·lectiu jueu estaríem coartant la llibertat d’expressió i obrint la porta a la possibilitat de prohibir qualsevol discurs dissident o qualsevol discurs polític minoritari. En el fons, es tracta de donar una resposta al problema de si una societat democràtica ha de tolerar els intolerants, del qual ja parlava Karl Popper quan va escriure La Sociedad abierta y sus enemigos. Aplicant aquest plantejament, Aryeh Neier, advocat jueu nord-americà, explica a Defendiendo a mi enemigo per què va defensar el dret d’un partit neonazi a manifestar-se exhibint simbologia antisemita a la ciutat de Skokie (Illinois).

Fetes aquestes precisions, intentarem acostar-nos al discurs antisemita des de la vessant de la llibertat d’expressió obviant qualsevol connotació política o partidista i intentant trobar quins aspectes del discurs antisemita comporten un exercici legítim de la llibertat d’expressió i quins aspectes d’aquest discurs poden ser restringits segons els paràmetres establerts pel Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) derivats de l’article 10.2 del Conveni Europeu dels Drets Humans (CEDH). Per parlar-ne, utilitzarem com a exemple la pintada que a mitjans dels mes d’abril d’enguany va aparèixer a la paret de la sinagoga de la Comunitat Israelita de Barcelona amb el text: “Palestina libre: del río al mar. Solidaridad con el pueblo palestino”. Seguidament, ho intentarem argumentar, però ja avancem que, al marge dels danys que pugui causar una pintada en un bé privat i de la qual els autors haurien de respondre en via penal pel seu comportament dolós, segons l’article 263 i concordants del Codi penal (CP), creiem que el discurs que s’hi conté, tot i ser de caràcter antisemita, suposa un exercici legítim de la llibertat d’expressió. Anem a pams.

Ja hem dit que la qüestió antisemita és problemàtica per la gran quantitat de factors que hi intervenen. Per tant, el que cal fer primer és intentar precisar el concepte d’antisemitisme, i per això partirem de la definició que va adoptar l’IHRA (International Holocaust Remembrance Alliance) l’any 2016, que és la que utilitza la Comissió Europea des de l’any 2017 i la que s’ha introduït a la Comunicació de la Comissió al Parlament Europeu, al Consell, al Comitè Econòmic i Social Europeu i al Comitè de les Regions: “Estratègia de la UE per a la lluita contra l’antisemitisme i el foment de la vida jueva (2021-2030)”, que serveix de base per al desenvolupament del Pla nacional per a la implementació de l’estratègia europea de lluita contra l’antisemitisme, aprovat pel Govern espanyol el febrer d’aquest any. Segons l’IHRA:

L’antisemitisme és una certa percepció dels jueus que es pot expressar com l’odi als jueus. Les manifestacions físiques i retòriques de l’antisemitisme s’adrecen a les persones jueves o no jueves i/o als seus béns, a les institucions de les comunitats jueves i als seus llocs de culte.

Si analitzem aquesta definició des de la vessant del discurs antisemita, veiem que ens aporta més problemes que no pas solucions per trobar un concepte d’antisemitisme jurídicament compatible amb la llibertat d’expressió. Primer, perquè qualificar l’antisemitisme com l’odi als jueus ens porta a preguntar-nos si la nostra llibertat ideològica, en tant que llibertat individual, no ens permet odiar, no només els jueus, sinó els musulmans, els gitanos, els MENA, els immigrants irregulars o el col·lectiu que sigui. Creiem que sí, que som lliures d’odiar el col·lectiu que vulguem, perquè es tracta d’un sentiment, i els sentiments no es poden prohibir, malgrat que l’article 510.1 CP tipifiqui com a delicte la incitació a l’odi antisemita. Una altra cosa és que l’exteriorització del sentiment d’odi a través de la paraula no sigui compatible amb l’exercici correcte de la llibertat d’expressió, ja sigui perquè s’amenaça de causar un mal al col·lectiu jueu, perquè s’incita a la comissió d’actes de violència contra ells o perquè hi ha una intenció de denigrar, humiliar o discriminar el col·lectiu jueu. Tot i que en principi tots tenim la llibertat d’odiar, aquestes amenaces, aquests actes de violència o aquest discurs que denigra, humilia o discrimina el col·lectiu jueu en cap cas estarà permès per l’ordenament jurídic. I en segon lloc, perquè no distingeix les diverses formes d’antisemitisme i les diferents conseqüències jurídiques que comporta cada una de les seves variants. En efecte, tot i que l’antisemitisme obeeix a un conjunt de causes que es solapen entre elles (motius religiosos, racistes, xenòfobs, entre altres) es focalitza en diferents aspectes i fa que apareguin diversos tipus d’antisemitisme cadascun d’ells amb unes conseqüències jurídiques pròpies. Així, quan el discurs es centra en el jueu com a persona i crea prejudicis basats en la seva forma de ser, de comportar-se o de pensar, parlem d’antisemitisme de caràcter judeofòbic. Quan es focalitza l’odi en els fets de la Xoà i es justifica, es nega, es trivialitza o es banalitza l’extermini, parlem d’antisemitisme negacionista. Per acabar, si el discurs es centra en l’Estat d’Israel i es critica Israel pel que fa o per la seva manera d’actuar, negant o no la seva existència, parlem d’antisemitisme antisionista.

Per això, cercant una definició àmplia però compatible amb la llibertat d’expressió, podríem definir el discurs antisemita com l’emissió d’unes idees o opinions crítiques sobre els jueus (pel fet de ser-ho o pel què fan), la seva història o l’Estat d’Israel (o el que representa) i que poden ser restringides pels ordenaments jurídics, depenent del seu contingut o del context en què aquestes s’exterioritzen. D’aquesta definició genèrica es desprenen dues idees principals. La primera, com acabem de dir, que depenent del seu contingut o del seu context, algun discurs antisemita es trobarà emparat per la llibertat d’expressió i algun altre haurà de ser sancionat per l’ordenament jurídic. I la segona, que hi ha diverses formes d’antisemitisme: la judeofòbia, el negacionisme de la Xoà i l’antisionisme, cadascuna d’elles amb el seu peculiar règim jurídic. En tot cas, hi haurà un problema afegit: caldrà articular criteris jurisprudencials constitucionalment vàlids que permetin restringir un determinat discurs antisemita.

Pel que fa al primer aspecte, si es tracta d’un discurs de caràcter polític, social o econòmic, vinculat amb el model de societat que es vol, ja sigui internament o internacionalment, no pot ser restringit en cap cas, excepte que hi hagi una incitació directa a la violència o es pretengui humiliar, discriminar o denigrar el col·lectiu jueu. Així, segons l’article 10.2 del CEDH, qualsevol restricció a l’exercici de la llibertat d’expressió haurà de venir imposada per llei –i segons l’article 53.2 CE haurà de respectar el contingut essencial del dret configurat per la facultat d’expressar pensaments, idees i opinions vinculades amb el model de societat–, haurà d’obeir a una finalitat legítima (la protecció de drets tercers o l’ordre públic, per exemple) i haurà de ser una mesura necessària en una societat democràtica. Per això, el Codi penal (llei orgànica) tipifica com a delicte a l’article 510.1 el discurs antisemita que inciti a l’odi, a l’hostilitat a la discriminació o a la violència contra el col·lectiu jueu, entre d’altres.

Pel que fa al segon aspecte, hem de distingir tres tipus de discursos antisemites. En primer lloc, la judeofòbia. que consisteix en l’emissió d’un discurs contrari als jueus, ja sigui pel fet de ser jueus o per la seva forma d’actuar. Si aquest discurs pretén humiliar, denigrar o discriminar els jueus en tant que col·lectiu es podrà restringir respectant els paràmetres de l’article 10.2 CEDH (STEDH M’Bala M’Bala vs. França, 2015). El segon tipus de discurs antisemita el configura el discurs negacionista de la Xoà, que comprèn la seva justificació, la seva negació i la seva banalització o trivialització. La justificació o exaltació del genocidi no es troba emparada en cap cas per la llibertat d’expressió, i a partir de l’STEDH Perinçek vs. Suïssa de l’any 2013 es podrà restringir el discurs negacionista de la Xoà quan hi hagi una intenció d’humiliar o d’incitar a la violència cap al col·lectiu jueu, tot i que a l’STC 235/2007 es sosté que la simple negació de la Xoà suposa un exercici correcte de la llibertat de creació científica. El tercer tipus de discurs antisemita el configura l’antisionisme, entenent com a tal el discurs contrari a l’Estat d’Israel, ja sigui pel que significa com a llar nacional jueva, pel que fa o per la manera d’actuar.

Tot i que molts autors defensen que l’antisionisme és la nova forma d’antisemitisme sorgida a partir de la creació de l’Estat d’Israel, el cert és que emetre opinions o crítiques sobre l’actuació israeliana a Palestina, si no van acompanyades d’incitacions a la violència, a la humiliació o a la discriminació del col·lectiu jueu, estan emparades per la llibertat d’expressió. Es tracta d’una rellevant qüestió política per les afectacions que produeix a escala internacional, i que fa que qualsevol ciutadà pugui opinar lliurement sobre aquest afer en exercici de la seva llibertat d’expressió. Certament, no és una qüestió pacífica, ja que hi ha plantejaments que entenen que qualsevol crítica a l’Estat d’Israel ja porta implícita la voluntat de denigrar el col·lectiu jueu i no s’ha de permetre; i hi ha altres posicionaments que entenen l’actuació d’Israel contrària al dret internacional i que, per tant, s’ha de permetre qualsevol opinió, fins i tot les que tenen un contingut denigrant.

Intentant trobar una comprensió constitucionalment ponderada, creiem que la pintada a la qual fèiem referència a l’inici d’aquest escrit inclou un discurs antisemita de caràcter antisionista però que a la vegada suposa un exercici correcte de la llibertat d’expressió. En primer lloc, és rellevant que el text aparegui a la paret d’una sinagoga. Si el mateix text hagués aparegut a la paret d’una església, posem per exemple, no seria un text antisemita, ja que suposaria l’expressió pública d’una idea política sense més, però en fer-ho a la paret d’una sinagoga li dona la nota d’antisemitisme. En segon lloc, l’autor de la pintada expressa una idea política legítima: el territori on es troba Israel és Palestina, reclama el seu alliberament i mostra la seva solidaritat, sense cap referència al col·lectiu jueu. I, per acabar, i aquí tenim la clau de volta de tot, no incorpora cap símbol nazi ni cap símbol jueu exposat d’una manera denigrant o humiliant, que seria, seguint la jurisprudència nord-americana, una fighting word.

En definitiva, creiem que és constitucionalment possible defensar un discurs antisemita i a la vegada poder-lo restringir quan hi hagi una intenció d’humiliar, denigrar, discriminar o incitar a la violència. El problema consistirà a trobar aquells elements que demostren aquesta intenció i articular una solució a partir de criteris jurisprudencials constitucionalment vàlids.

Carles Grima Camps
Advocat, professor associat de Dret Constitucional de la UB i professor consultor de la UOC