F. Maspons i Anglasell, a la seva obra L’esperit del dret públic català, analitza el concepte i la funció que va tenir l’equitat en el dret públic català històric, on el dret natural era la norma suprema amb la funció de moderar el poder. Per ell, hi havia dos principis generals i superiors als quals estaven sotmesos els governants: la igualtat social i l’equitat. El primer implicava una subjecció comuna de tots els elements a unes mateixes normes i l’impediment de l’abús de les facultats del més fort sobre el més dèbil. El segon, l’equitat, comportava l’obligació de respectar la justícia en benefici d’altri i el dret de ser respectat. L’equitat era la regla d’interpretació de les lleis, els drets i els pactes amb la finalitat de proscriure l’abús i imposant “l’obligació d’ajustar-se al sentit de la llei abans que a les seves paraules”. La doctrina històrica catalana, seguint la tradició del dret natural, ha plantejat l’equitat com un fenomen vinculat a la idea de justícia. Per Tomàs Mieres, per exemple, l’equitat és “la justícia temperada per la misericòrdia que neix de la benignitat d’esperit quan cerca la solució justa, la qual es mostra en la raó natural”. I Antoni d’Olibà vincula l’equitat amb l’honestedat i, per tant, “no pot ser just allò que no és honest”. Amb l’aparició del concepte liberal de l’imperi de la llei, l’equitat queda arraconada i passa a ser utilitzada en darrera instància per a la resolució de conflictes.

En l’actualitat només apareix regulada de manera expressa en l’àmbit del dret privat (a l’article 3.2 del Codi civil o als articles 111-9, 236-32, 427-9 o 569-42 del Codi civil de Catalunya). Des d’aquest punt de vista, l’equitat és fruit d’una operació jurídica consistent a aplicar la norma general i abstracta a un cas concret i modular les conseqüències que la seva decisió pot provocar en els particulars. Aquest plantejament té tres inconvenients: que només es pot aplicar quan la llei expressament fa una crida a resoldre en equitat perquè no hi ha cap norma positiva a aplicar; que l’equitat només pot ser tinguda en compte en la darrera fase decisòria, quan ja s’ha triat la llei aplicable al cas, i que l’equitat, estrictament, només pot ser aplicada en l’àmbit del dret privat, perquè és quan apareix la necessitat de ponderar els diferents interessos de les parts en joc.

Cal, doncs, articular mecanismes que permetin aplicar l’equitat en la interpretació i en l’aplicació de la norma a partir de la seva consideració com a valor superior preexistent i superior a la llei dins l’ordenament jurídic. Creiem que si ens plantegem l’equitat d’aquesta manera no serà necessària una crida prèvia de la llei per poder aplicar-la i es podrà tenir present tant en el moment d’interpretar la llei com en el moment de resoldre conflictes per evitar un resultat injust, ja que s’hauran de ponderar els diferents interessos en joc. Decidir en equitat no consisteix a decidir quina de les parts en conflicte gaudeix d’una reivindicació més ajustada a dret sinó si, aplicant la norma, en la decisió final s’han tingut presents i s’han modulat tots els elements que hi intervenen per tal d’assolir un resultat just. D’aquesta manera, són els mateixos ordenaments jurídics els que la reconeixen i fan la crida a aplicar-la com a valor superior, gaudint d’una eficàcia directa i generant uns principis adaptables a casos concrets, que tenen com a finalitat que la llei s’apliqui amb justícia i amb igualtat.

L’equitat es tradueix en dues manifestacions: el principi d’igualtat (igualtat en la llei i igualtat en l’aplicació de la llei) i el principi de proporcionalitat. Des del primer aspecte, tant l’article 14 de la Convenció europea dels drets humans (CEDH) com l’article 1 del Protocol núm. 12 de l’any 2000 estableixen que el gaudi dels drets i llibertats ha de ser assegurat sense distinció o sense discriminació (conceptes sinònims, segons el TEDH) de cap mena, i presenta després un llistat merament enunciatiu de possibles causes de discriminació. A més, el segon apartat de l’article 1 del Protocol núm. 12 remarca que ningú podrà ser objecte de discriminació per part d’una autoritat pública. A partir d’aquí, el TEDH ha anat assenyalant en la seva jurisprudència que les diferències de tracte només estan prohibides quan siguin discriminatòries, i en aquest sentit seran discriminatòries quan no existeixi una justificació objectiva i raonable del tracte diferent. A més, ha establert dos requisits per valorar aquesta justificació: s’ha de perseguir un objectiu legítim i hi ha d’haver una proporcionalitat entre els mitjans utilitzats i el fi perseguit. Per acabar, ha assenyalat que la referència al gaudi dels drets reconeguts a la Convenció significa que és possible una vulneració de l’article 14 CEDH sense que s’hagi produït una vulneració concreta del dret respecte el que s’ha produït la discriminació (STEDH G.L. vs. Itàlia, de 10 de setembre de 2020, o León Madrid vs. Espanya, de 26 d’octubre de 2021). A més, la referència a la llei que fa l’article 1 del Protocol núm. 12 comporta que és possible l’extensió del principi d’igualtat a totes les relacions jurídiques.

Per tant, la igualtat en la llei se’ns presenta com un instrument a través del qual una norma pot establir diferències de tracte amb la finalitat d’assolir una solució justa atenent les circumstàncies concretes del cas. L’axioma “tractar igual el que és igual i diferent el que és diferent” significa que la llei pot establir diferències de tracte davant situacions diferents quan hi hagi una justificació objectiva i raonable: que la finalitat sigui protegir drets o valors constitucionals; que hi hagi una relació entre la finalitat a assolir i el tracte diferent, i que l’efectiva diferència de tracte no sigui desproporcionada. Pel que fa a la igualtat en l’aplicació de la llei, comporta que s’ha de respectar el dret a un procés judicial equitatiu, reconegut a l’article 6 de la CEDH quan estableix que:

Tota persona té dret que la seva causa sigui vista equitablement, públicament i en un termini raonable, per un tribunal independent i imparcial, establert per la llei, que decideixi sigui sobre els litigis en relació amb els seus drets o les seves obligacions de caràcter civil, sigui sobre els fonaments de tota acusació en matèria penal dirigida contra ella.

La segona forma d’assolir l’equitat en la interpretació i en l’aplicació de les normes consisteix a respectar el principi de proporcionalitat. Aquest principi de caràcter relatiu, ja que s’aplica a situacions concretes, i de caràcter relacional, ja que busca solucions raonables tot conjugant diversos criteris, es pot utilitzar en aquells casos on la rigidesa de la norma pot conduir a solucions injustes. Això genera el conflicte de com fer encaixar el principi de legalitat amb l’equitat, especialment en aquells àmbits del dret públic on la defensa de l’interès general es fa fort, com seria el dret penal o el dret administratiu. L’article 52.1 de la Carta de drets fonamentals de la Unió Europea estableix que només es podran introduir limitacions als drets, respectant el principi de proporcionalitat, quan aquestes siguin necessàries i responguin efectivament a objectius d’interès general reconeguts per la Unió o a la necessitat de protecció dels drets i llibertats dels altres. En canvi, tot i que la CEDH no reconeix aquest principi en cap dels seus preceptes, ha esdevingut un element essencial en la interpretació dels drets recollits a través del seu reconeixement jurisprudencial per part del TEDH (en relació amb la llibertat d’expressió, Polat vs. Àustria, de 20 de juliol de 2021, en relació amb el dret a la vida privada i familiar). Per altra banda i d’acord amb la jurisprudència del TEDH, els elements que integren el judici de proporcionalitat en relació amb la restricció de drets se sistematitzen a partir de tres elements. Cal que la restricció dels drets tingui una base legal amb un contingut previsible i que ofereixi la necessària seguretat jurídica; que existeixi un fi legítim exprés que justifiqui la restricció, i que es tracti d’una mesura necessària en una societat democràtica, que és on realment s’hauran de ponderar els diferents interessos en joc, tant dels particulars com dels interessos generals. Aquí s’haurà d’analitzar si el grau de satisfacció dels drets o valors afectats és equilibrat, és a dir, si la relació restricció-satisfacció entre els drets o valors afectats és equitativa (STEDH Sánchez vs. França, de 2 de setembre de 2021).

Pel que fa a l’aplicació de l’equitat en l’àmbit del dret administratiu, cal partir de la vinculació positiva de l’Administració a la llei. La idea és aplicable sobretot en aquelles actuacions administratives que comporten una limitació o restricció dels drets dels ciutadans. Pensem, per exemple, en els casos on l’Administració pública està habilitada per prohibir una manifestació o proposar un itinerari alternatiu; o en supòsits d’expropiació forçosa, on es restringeix el dret de propietat. En aquests casos l’Administració pública gaudeix de potestats per actuar d’una determinada manera i per decidir en un determinat sentit. En el cas d’una potestat reglada, és la llei la que marca el camí sobre el sentit de l’actuació o de la decisió perquè estableix totes les condicions d’exercici de la potestat. En canvi, en la potestat discrecional algunes de les condicions que han d’influir en l’actuació o en la decisió de l’Administració són de caràcter subjectiu a partir de l’apreciació de circumstàncies individuals derivades de la situació o del cas concret. I en aquest sentit, perquè l’acte administratiu concret no sigui arbitrari caldrà que estigui motivat o raonat per part de l’Administració. Per tant, en l’exercici de les potestats discrecionals, l’Administració haurà de resoldre també amb equitat i, per fer-ho, haurà d’aplicar el principi de proporcionalitat. El problema apareix en l’àmbit de les potestats reglades, ja que el marge per a la interpretació de la norma pot ser més estret. Però el TEDH ha afirmat que quan l’exercici d’aquestes potestats es relaciona amb els drets protegits a la CEDH cal fer un judici de proporcionalitat en la seva interpretació i en la seva aplicació (STEDH Chassagnou i altres vs. França, de 29 d’abril de 1999, i STEDH Herrmann vs. Alemanya, de 26 de juny de 2012).

Pel que fa a l’aplicació de l’equitat en l’àmbit del dret penal, creiem que també és possible fer-ho no només en aquells casos on està preceptivament establert (ens referim als criteris que s’han de tenir presents en l’aplicació d’una pena en concret, per exemple), sinó també en determinats supòsits en què, tot i no estar establerts, és possible aplicar-lo a través d’una interpretació de la norma basada en el principi de proporcionalitat. Per exemple, els codis penals tipifiquen com a delicte la conducció sota els efectes de l’alcohol i imposen diferents tipus de penes i, a més, la privació del dret a conduir vehicles a motor i ciclomotors per un temps determinat. Els codis penals assenyalen les penes a aplicar, però no fan una crida a fer-ho en equitat –més enllà del fet que s’han de tenir en compte les regles en l’aplicació de la pena– i, per tant, el jutge no pot tenir present aquest criteri. Si entenem l’equitat en la seva formulació tradicional, és fins i tot lògic que sigui així, ja que la seva aplicació serà subsidiària: només es podrà aplicar si la llei fa una crida a fer-ho i, en absència de norma aplicable, només es podrà a aplicar si la norma ho permet. Fixem-nos, a més, que la llei penal no fa distincions entre situacions personals: a qui hagi comès un delicte contra la seguretat dels trànsit se li aplicarà el Codi penal i se’l castigarà a la pena que correspongui en l’extensió que el jutge cregui convenient i ho motivi, i a la privació del dret a conduir, també en l’extensió que cregui convenient dins els marges legals, i ho justifiqui. Però en la fase d’execució de la pena el jutge no modula la privació del dret a conduir vehicles a motor en atenció a les circumstàncies personals del condemnat. No té en compte, per exemple, si el vehicle a motor és la seva eina per treballar o si necessita el cotxe per fer desplaçaments laborals. Així, podríem dir que el jutge que executa la pena no resol en equitat, perquè no té en compte els diferents interessos en joc (per exemple, les circumstàncies familiars). Però si es pren en consideració l’equitat lligada a un valor superior de l’ordenament jurídic, qualsevol interpretació que es vulgui fer de la norma i qualsevol aplicació que es faci a un cas concret, l’haurà de respectar i es podria imposar la privació del dret a conduir vehicles a motor en caps de setmana o en determinats períodes de temps.

En definitiva, creiem que l’equitat avui en dia es troba devaluada, ja que no se li atorguen les funcions adequades en relació amb la interpretació de les lleis i amb la seva aplicació. Per revertir la situació, només cal basar-nos en la nostra tradició jurídica i reinterpretar el significat dels valors superiors de l’ordenament jurídic i l’equitat en forma de llibertat, de justícia i d’igualtat, que esdevenen paràmetres constitucionals. I a partir d’aquí, construir una comprensió del dret on els principis d’igualtat i de proporcionalitat, en tant que aplicacions concretes de l’equitat, siguin les regles primeres, generals i superiors en la interpretació i l’aplicació de les normes.

Carles Grima i Camps
Advocat i professor associat de Dret Constitucional a la UB i professor col·laborador a la UOC