El doctor en Periodisme Lolo Garcia (José Manuel Garcia Izquierdo), que va fer la seva tesi doctoral sobre la biografia de Francesc Maspons i Anglasell –Francesc Maspons i Anglasell: polític, jurista, periodista (1872-1966)– va publicar l’any passat el llibre Francesc Maspons i Anglasell. El nostre home a la Societat de Nacions. Vida i obra (1872-1966), editat per l’editorial Cossetània. Els tributaris del dret públic català i, en concret, de Francesc Maspons i Anglasell, de la seva figura i la seva obra estem d’enhorabona amb aquest nou llibre sobre l’insigne personatge. Com reiteradament manifestem, si aquest fos un país normal hi hauria una galeria de patricis il·lustres de la nació i, sense cap mena de dubte, el Dr. Francesc Maspons i Anglasell hi ocuparia un lloc destacat, tractant-se, com es tracta, d’una figura d’una dimensió extraordinària sense la qual seria difícil entendre d’on venim jurídicament, i imprescindible per saber on volem anar.

Naturalment, l’objectiu del present article no és resumir les 422 pàgines del llibre de Lolo Garcia, sinó posar en valor tres coses: una, la valuosa obra de l’autor en la recerca i aportació de noves dades i visions sobre Maspons i Anglasell; dues, el protagonista absolut, el mai prou ben ponderat Francesc Maspons i Anglasell, i tres, el gran desconegut dret públic català.

Un dels leitmotivs que va acompanyar la vida de Francesc Maspons i Anglasell va ser el compromís amb la defensa del dret civil català i les lleis catalanes, al qual l’autor dedica específicament tot el capítol 5 i un apartat al capítol 6 sobre l’apèndix del Codi civil.

Garcia glossa el seu pas per la presidència de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació, més enllà de la seva relació al llarg de la seva vida amb aquesta institució. També, la seva estreta relació amb l’Oficina d’Estudis Jurídics de la Mancomunitat de Catalunya, que va crear i va dirigir a proposta de Prat de la Riba. De la mateixa manera, és objecte d’estudi l’evolució política, així com la seva participació activa a Acció Catalana. D’aquesta època és l’enfrontament amb l’Estat, pel canvi de reglament notarial, així com el naixement de la Unió Jurídica Catalana, de la qual, de facto, és president, malgrat que la presidència honorària corresponia al president de la Mancomunitat.

Un altre dels aspectes cabdals a la vida de Francesc Maspons i Anglasell és la seva vessant internacional i la internacionalització del plet català. Efectivament, Maspons va assumir la projecció exterior del plet català com una constant de la seva vida, va participar activament en els congressos de minories nacionals de la Societat de Nacions i va ocupar el càrrec de president del Comitè Executiu de la Societat Internacional per a l’Estudi dels Drets de les Minories. Cal destacar, precisament, aquesta presidència del Comitè Executiu de la Societat Internacional per a l’Estudi del Dret de les Minories Nacionals, amb seu a Ginebra i a redós de la Societat de Nacions, nascuda a la Haia el setembre de 1929 amb la pretensió d’esdevenir una unió internacional de juristes. L’objectiu principal que es marca la Societat és fixar una terminologia jurídica dels principals conceptes del dret públic, començant pels de nació i estat, entesos de forma diferent en funció de la tradició cultural, jurídica i de les llengües parlades. Pel que respecta a la seva participació activa en el món de l’excursionisme, es materialitza com a membre del Centre Excursionista de Catalunya, del qual va ser president.

L’etapa de la República és tractada als capítols 7 i 8, focalitzats en la reivindicació de l’Estatut (7) i el pas vers l’independentisme (8). El Dr. Garcia aporta un punt de vista força interessant de la percepció, acció i actuació de Maspons en aquells inicis sobtadament republicans amb situacions que, sovint, ens recorden els moments presents. Citaré textualment l’autor quan diu:

Segons el seu parer, Macià era un home d’una gran rectitud i honorabilitat i, justament la defensa d’aquests valors, esdevingueren l’esca dels problemes. Ferm partidari de la unitat dels partits, en Maspons es va trobar un grup heterodox de gent catalanista que volia conformar una gran força unitària, però en Macià els va dir que ell es devia a ERC. Per a Maspons, però, ERC no estava a l’altura de l’empresa.

Lolo Garcia destaca l’activitat de Maspons en favor de la integritat de l’Estatut i la sobirania jurídica de Catalunya, que va esdevenir un dels moments àlgids del jurisconsult pel que fa a la seva incidència pública, la seva popularitat, la seva rellevància pública i reconeixement per les seves tesis jurídiques sobre constitució, pacte federal, estatut, sobirania; destaca també el seu coneixement del dret internacional, la seva relació amb la Societat de Nacions i la seva tasca com a president del Comitè Executiu de la Societat Internacional per a l’Estudi dels Drets de les Minories, així com una intensa activitat i presència en conferències i congressos i els molts articles publicats sobre aquesta matèria. És en aquest capítol on l’autor fa referència a l’importantíssim dictamen del 12 de febrer de 1932, La Generalitat de Catalunya i la República espanyola.[1]

Durant la primera etapa republicana, el nostre jurista no cessa en la seva activitat en la vessant internacional: va intercedir en favor de Frederic Schmid, president de l’Associació d’Amistat Suïssocatalana, perseguit per la legació espanyola a Suïssa per la seva posició catalanòfila durant la dictadura i també en aquell moment amb la República, atès que la legació espanyola continua essent la mateixa; va participar en l’exposició d’art popular a Berna, i va prendre part al VIII Congrés de Minories Nacionals a Viena.

També la relació amb el nacionalisme basc i gallec té el seu tractament en el llibre. La relació i l’interès de Maspons pel nacionalisme basc i gallec va ser sempre ben palesa. De fet, ja el 1917 Maspons va participar activament en unes jornades en honor del regionalisme gallec celebrades a l’Ateneu Barcelonès. El 20 de juliol de 1932 al local del CADCI Francesc Maspons i Anglasell va ser designat, juntament amb Pompeu Fabra i Rovira i Virgili, per parlar en nom de Catalunya en un míting en què també van participar els diputats galleguistes. El jurista hi defensa una estreta unitat entre les nacionalitats que conformen la península Ibèrica, i del conjunt de la resta d’intervencions es conclou la necessitat d’estrènyer lligams i formar una aliança perifèrica enfront del centralisme castellà. I com no podia ser de cap altra manera, alguns diaris de fora de Catalunya “critiquen l’acció unitària dels nacionalistes bascos, gallecs i catalans reclamant quotes més grans d’autogovern”, tal com ho descriu l’autor.

En el capítol 8, el Dr. Garcia explica i exposa el pas de Maspons i Anglasell vers l’independentisme. La decepció per la retallada de l’Estatut, la manca d’una resposta radical per part de la Generalitat de Catalunya acceptant la regionalització de Catalunya i l’acostament a les entitats i posicions cada cop més pròximes o totalment separatistes, tot i el seu cada cop més ferm apartidisme. De fet, malgrat aquesta voluntat convençuda d’home independent, la situació política creada a redós de l’Estatut retallat i sotmès al graciós atorgament de la República fan que transiti vers el separatisme de dretes mitjançant el Partit Nacionalista Català, del qual va ser candidat per la circumscripció de Barcelona a les eleccions al Parlament de Catalunya del 20 de novembre de 1932, sense obtenir, però, representació parlamentària. Finalment, se’n va desvincular un any després, restant fidel a la seva imatge de personalitat independent. Aquest contratemps no atura Maspons davant del Projecte de llei de congregacions religioses: expressa el temor que serveixi per retirar-los la facultat de tenir escoles i impartir ensenyament, cosa que podria arribar a legitimar la prohibició de l’educació en català.

La seva participació en la Llei de contractes de conreu queda reflectida en una intervenció a Ràdio Barcelona, on anticipa que la Comissió Jurídica Assessora s’ha proposat confegir un text que resolgui definitivament la problemàtica de Catalunya a partir d’un principi de modernitat i universalitat, sense descurar, però, les essències pròpies del país.

Sobre els Fets d’Octubre, Maspons fa una anàlisi profunda mitjançant el pròleg del llibre La nit del 6 d’octubre a Barcelona, de Joan Costa i Deu i Modest Sabaté, considerat actualment com un document de gran valor. El jurisconsult considera que la manca de resolució a les aspiracions nacionals de Catalunya són l’origen de tot el conflicte polític permanent. Durant aquesta etapa també es prodiga en articles i conferències defensant les seves tesis de front comú d’esquerres i dretes i blasmant l’actuació de la República contra Catalunya. Tot plegat fa que el seu prestigi no deixi de créixer, de manera que la Junta de l’Associació de Funcionaris de la Generalitat el proposa per a l’assessoria tècnica de l’entitat.

La Guerra Civil i la posterior repressió tenen el seu tractament en el capítol 9, amb la prèvia de l’interval entre el triomf del Front Popular i l’esclat de la guerra. Durant la guerra, Francesc Maspons i Anglasell va ser perseguit per la seva condició de petitburgès i catòlic fervent i va haver de necessitar protecció institucional. Malgrat això, la seva activitat va continuar en defensa del país. És així que el trobem intentant negociar, a través del Govern italià, una pau separada, amb el suport de diversos sectors d’ERC, Estat Català, Unió Democràtica i el centre catalanista la Falç, gestions que fracassaren atesa la fèrria intransigència a qualsevol negociació de Franco. I tot i que per seguretat va abaixar el perfil actiu i es va desplaçar a residir a Bigues i Riells, encara va tenir temps per preocupar-se per la protecció del patrimoni cultural del país tot cercant la manera de salvar de la destrucció els documents pertanyents a les institucions de l’Arxiu de la Masia Catalana i l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya.

Acabada la guerra i instaurada la dictadura, a Maspons se li incoa un expedient de depuració, el 9 de maig de 1940, expedient que es tanca el 17 de març de 1941, eximit de tota responsabilitat i sense imposició de cap pena. En la seva defensa van participar, entre d’altres i de forma rellevant, Josep Maria de Porcioles, la coneixença amb el qual ja venia de lluny, així com de llurs respectius pares.

A partir d’aquí, Maspons continua essent Maspons, de manera que la seva activitat cultural i política, malgrat la dictadura, no s’atura i el seu prestigi no sols continua intacte, sinó que creix, i per això és proposat per la Federació Nacional d’Estudiants Catalans com un dels membres que podrien formar un govern transitori en el supòsit d’un hipotètic final de la dictadura, juntament amb –pareu atenció en la dimensió dels noms dels personatges proposats per entendre el nivell de prestigi de Francesc Maspons i Anglasell– August Pi i Sunyer, Pau Casals, Manuel Serra i Moret, Joan Raventós i Carner, Josep Maria Benet i de Caparà i Josep Maria Batista i Roca. Lolo Garcia ho reflecteix en el capítol 10 del llibre.

El nostre jurisconsult no cessa en la seva activitat multidisciplinària, sempre polièdrica i polifacètica: fa la posada en marxa de la Societat Catalana d’Estudis Jurídics, Econòmics i Socials; col·labora amb la revista Occident, apareguda a Itàlia el maig del 1949; publica Records d’excursió l’any 1950, tot i que l’obra va ser censurada i no va aparèixer fins un any després; participa en la cloenda del 75è aniversari del Centre Excursionista de Catalunya; participa activament en l’activitat cultural del país (articles, conferències, certàmens, etc.) i esdevé una figura habitual en tota mena d’actes en defensa de la cultura catalana, siguin o no permesos; li és atorgada la medalla Fèlix Maria Falguera i de Puiguriguer, en reconeixement de la seva tasca com a jurista; col·labora amb centres i entitats esportives; publica el llibre Viatge entorn de la Societat de Nacions, i així una llarguíssima llista.

En complir 90 anys és objecte de tota mena d’homenatges, i un dels més sentits va ser el de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona, en el qual se’l nomena president d’honor. D’altra banda, la seva tasca pel dret civil es veu recompensada finalment en aconseguir que la compilació del dret civil català sigui aprovada com a Projecte de llei el 30 d’abril de 1959. Maspons comptava amb 86 anys.

El llegat de Francesc Maspons i Anglasell, capítol 11 del llibre, és immens i transcendental. L’estudi de la seva obra jurídica, així com les activitats cíviques, culturals i polítiques, fan valdre la rellevància del personatge. L’actuació de Maspons va ser determinant en tots els àmbits en els quals va participar. Sempre va mantenir una estreta relació amb tots els presidents de la Mancomunitat i la Generalitat, i amb polítics rellevants de la història d’aquella època. Va ser determinant a l’hora d’internacionalitzar el plet català.

He deixat expressament per al final dues vessants recurrents en el llibre: la qüestió de les col·laboracions periodístiques i la incrustació de petites píndoles, aparentment soltes i inconnexes, però que responen a la vasta, prolífica i polifacètica activitat i treball de Francesc Maspons i Anglasell. És per això que el Dr. Lolo Garcia es veu obligat a inserir entre capítol i capítol apartats i subapartats, aspectes, aportacions i intervencions del jurisconsult que desgranen i detallen aquell inexhaurible faïment del gran humanista.

Pel que fa a la polifacètica ocupació, a Maspons el trobem ara protagonitzant una campanya en favor de mantenir el cor de la catedral de Barcelona al seu indret original, en contra dels qui en promovien el seu trasllat a la nau central del temple, ara reunint-se amb l’inspector general de la Companyia dels Ferrocarrils del Nord per les deficiències en la línia de ferrocarril de Barcelona a Puigcerdà (sic), ara adherint-se a la campanya en favor de l’amnistia iniciada una vegada Primo de Rivera va ser fora del poder, tot adreçant un telegrama al president del Consell de Ministres, en el qual demana una amnistia per als presos socials i polítics; ara defensant una de les temàtiques per les quals tenia una especial predilecció, com és el vincle de Mallorca amb Catalunya, “la unitat sagrada” –tal com ho defineix Maspons i així ho titula en un article el desembre de 1929 a la revista mallorquina La Nostra Terra; ara fent promoció turística de Catalunya i Balears, tot presidint l’acabada de constituir Federació de Turisme de Catalunya i Balears, apadrinada per la Generalitat, que el va portar a participar activament en la institucionalització turística, principalment a Catalunya, però també a Mallorca, tot organitzant exposicions, conferències, activitats de caràcter turístic i articles sobre la matèria; ara posant al descobert la destrucció de l’Arxiu Històric de la Capitania, batalla personal de Maspons relacionada amb el patrimoni històric del país, mitjançant una carta a la premsa en què denuncia que l’Arxiu Històric de la Capitania es va destruir en temps del general Emilio Barrera, capità general de Catalunya entre 1924 i 1930. El cert és que tota la documentació generada entre 1715 i 1875 va ser destruïda, d’amagat, en una fàbrica de paper per ordre directa del citat general, de manera que no hi ha cap documentació d’aquella època.

Però això no és tot, perquè el nostre jurisconsult encara té temps i espai a l’agenda per impulsar una exposició internacional de turisme a Barcelona entre maig i octubre de 1934, implicar-se en la Casa del Vallès, en el V Campionat de Guies Excursionistes i Minyons de Muntanya, en el VIII Campament General de Catalunya i involucrar-se en l’Agrupació de Col·leccionistes i Obres d’Art. També va ser designat membre de la Comissió Jurídica Assessora creada l’any 1932. Al mateix temps, Maspons es va implicar activament en la implantació de l’autonomia universitària. Pel ja citat interès pels nacionalismes basc i gallec i la seva voluntat d’unitat dels pobles ibèrics participa activament en la creació de Galeuzca, aliança entre gallecs, bascos i catalans, on té un paper significatiu. En paral·lel, el projecte de la Ciutat de Repòs i de Vacances per a obrers és una iniciativa de Maspons destinada a la classe treballadora. Malgrat tot, i malauradament, aquest projecte no tindrà continuïtat a causa dels Fets d’Octubre, primer, i posteriorment per la guerra civil.

Pel que respecta a l’activitat periodística de l’advocat i periodista, Lolo Garcia, com a persona vinculada amb els mitjans de comunicació, no s’oblida d’aquelles sovintejades i sempre molt interessants col·laboracions a la premsa. En el capítol 4 assenyala les col·laboracions a La Veu de Catalunya, la capçalera de La Cataluña, posteriorment transformada en Catalunya, i a Empori. Col·laboracions a les quals torna a l’apartat 6.9 del capítol 6, en què parla d’una de les col·laboracions més extenses i reeixides: La Paraula Cristiana, entre 1925 i 1936. També, la publicació Excursionisme, com a òrgan que combina, tal com posa de manifest l’autor del llibre, l’educació física, l’elevació moral, la ciutadania i el patriotisme, un periòdic, en definitiva, pròxim a les reivindicacions del catalanisme i del qual Francesc Maspons va ser el president del Consell d’Administració de l’Editorial Montseny, editora del rotatiu. Maspons també va col·laborar amb el Diari de Vic, editat per l’empresa de Francesc M. Masferrer, amb qui Maspons va conrear una estreta relació tota la vida. També el capítol 7 té el seu raconet dedicat a les col·laboracions periodístiques de Francesc Maspons i Anglasell, en aquest cas, amb relació al setmanari Claris, impulsat per ell mateix i publicat en diverses etapes, que comença el 17 de maig de 1932 i acaba amb l’esclat de la guerra, el 1936. Clarisme: periòdic de joventut, art i literatura és un altre projecte periodístic impulsat per l’advocat i periodista, clarament derivat del setmanari Claris.

Conèixer més a fons la prolífica i extensa activitat i treball d’un gran humanista del seu temps, polièdric, polifacètic i multidisciplinari, com va ser Francesc Maspons i Anglasell passa per llegir en la seva integritat el llibre Francesc Maspons i Anglasell. El nostre home a la Societat de Nacions. Vida i obra (1872-1966), cosa que recomanem vivament i, si teniu temps i ocasió, la mateixa tesi doctoral del Dr. Lolo Garcia Izquierdo Francesc Maspons i Anglasell: polític, jurista, periodista (1872-1966) i tot allò que l’autor vagi publicant de Maspons o que el mateix Col·lectiu Maspons i Anglasell anem treballant i donant a conèixer.

Isidre Llucià i Sabarich
Doctor en Dret i vicepresident del Col·lectiu Maspons i Anglasell

---

[1] El Col·lectiu Maspons i Anglasell va celebrar una jornada, el 16 de febrer de 2022, a l’Institut d’Estudis Catalans en commemoració del 90è aniversari del dictamen, en el qual, essencialment, Maspons desenvolupa la tesi que la proclamació de la República el 14 d’abril de 1931 és un veritable acte de sobirania que enllaça directament amb la Catalunya anterior al Decret de Nova Planta. Sobre aquest mateix dictamen hi ha publicat el llibre República Catalana, Generalitat de Catalunya, i República Espanyola, editat pel Departament de la Presidència de la Generalitat de Catalunya, el 2006.