La IX Jornada sobre Cultura de Seguretat i Defensa i els Valors Cívics es va dedicar a “Geopolítica, consciencia ciutadana i sistema de seguretat nacional” i va ser coordinada i dirigida pel Dr. Joan Lluís Pérez Francesch, catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat Autònoma de Barcelona. La conferència inaugural va anar a càrrec del coronel José Luis Calvo Albero, diplomat en Estat Major destinat a la Secretaria General de Política de Defensa. La seva ponència va tractar de la situació que ha provocat la invasió russa d’Ucraïna, amb el desenvolupament dels efectes geopolítics que té sobre Europa. La conferència va desenvolupar la idea d’aquesta invasió com una fallida del sistema de seguretat europea. Va tractar també de si hi ha un xoc d’estratègies entre l’OTAN i la defensa comunitària europea, quin ha estat l’impacte global de la guerra, el dilema que planteja tenir o no armes nuclears i els tipus de crisis que s’han generat a conseqüència de l’atac rus.

El coronel Calvo Albero va assenyalar que una guerra a Europa de caràcter convencional seguia sent possible, i això ha tingut com a conseqüència que molts estats europeus hagin fet esforços per tal d’ajudar Ucraïna i que també hagin destinat més recursos a la defensa. És per aquest motiu que el coronel va considerar que s’havia produït una errada important de seguretat en el marc europeu, en no preveure que Rússia creuaria la frontera ucraïnesa. Al seu parer, Rússia va aprofitar un moment de debilitat continental com a conseqüència de la retirada de Kabul per part de l’aliança internacional i els mecanismes de dissuasió i cooperació amb Rússia no van servir; per acabar, també va destacar el paper de l’aïllacionisme nord-americà i com aquest pot tornar amb una nova victòria electoral de Donald Trump.

A continuació, el coronel Calvo Albero també va explicar el debat existent dins de l’entorn de la defensa a la Unió Europea sobre si eren estratègies paral·leles les de l’OTAN i les de la UE, i si aquestes s’havien vist reforçades, o no, com a conseqüència del conflicte russo-ucraïnès. En primer terme, la UE i la seva estratègia de seguretat s’havien reforçat i, a més, els mecanismes europeus de sancions econòmiques cap a Rússia tenien efecte. De la mateixa manera, l’OTAN també n’havia sortit reforçada per la seva ampliació cap a Suècia i Finlàndia en trencar el seu paper de neutralitat històrica. Aquí hi ha un punt important i és el fet sobre com s’articula la defensa comunitària, i si a llarg termini es veuria reforçada o bé seria absorbida per l’OTAN. El fet que els Estats Units aportin més material i recursos que la resta dels països de l’aliança atlàntica junts és destacable.

Sobre les sancions a Rússia, es va comentar el fet que molts països europeus, tot i acabar econòmicament perjudicats quan les apliquen, van preferir sacrificar el seu creixement econòmic esperable a canvi d’implementar sancions a Rússia. En aquest punt, el coronel Calvo Albero va exposar que la Unió Europea es trobava abans del conflicte en una situació de tres dependències: primera, dependència energètica de Rússia; segona, dependència econòmica de la Xina, i tercera i última, dependència militar dels Estats Units. La primera ja s’havia acabat, tot i el cost econòmic que ha suposat per molts estats de l’est d’Europa. Respecte de la segona, la UE havia iniciat una campanya d’industrialització. Sobre la tercera, la situació encara era molt embastada per tenir una concreció clara. Sobre això darrer, el coronel va exposar els diferents eixos de l’actual defensa europea.

Si en un principi aquests eixos giraven al voltant d’Alemanya i França, actualment aquest eix s’havia desplegat cap a Polònia, Alemanya i Ucraïna. De fet, va apuntar que era d’especial interès ser conscients que actualment l’exèrcit ucraïnès és un dels més grans del continent degut a l’aprovisionament intens que hi ha com a conseqüència de la guerra. És per aquest motiu que havíem passat d’un eix centre/sud a un eix nord/est. Un canvi de paradigma en la seguretat comunitària en relació amb el qual Espanya en molts aspectes reclamava que no s’abandonés tampoc la visió d’un sud innecessari perquè, tot i que actualment el conflicte és a l’est, també hi ha un nou conflicte latent que es troba al Sahel com a conseqüència del sorgiment de milícies islàmiques, diferents cops d’estat, la pèrdua d’influència francesa a la regió, així com alguns estats que es trobaven en situació crítica o a les portes de ser considerats estats fallits.

Un dels darrers punts dels quals es va tractar a la conferència inaugural va ser com Rússia es ressentia dels esforços de la guerra, sobretot en el cas del reclutament, ja que el règim de Putin havia reclutat només gent de l’est i de zones allunyades de les dues principals ciutats, Moscou i Sant Petersburg, per tal de mantenir la guerra lluny dels focus més importants de l’Estat. Al mateix temps també es va comentar que Rússia té un mecanisme de resiliència important, sobre el fet que esperava poder allargar la guerra perquè Ucraïna anés perdent suports, sobretot tenint en compte la possibilitat que Donald Trump pugui tornar a la Casa Blanca.

El darrer punt va ser la consideració sobre si ser potència nuclear ajuda o no en el cas de la defensa, sobretot pel fet que Rússia és una potència nuclear, molt possiblement l’Estat que més caps nuclears té, i també el fet que això ajuda que Ucraïna no comenci a conquerir territori rus, sinó que busqui recuperar el seu. També es va fer esment de la importància del conflicte actual entre Israel, Hamàs i altres grups terroristes, i com hi havia risc que escalés, tenint en consideració que Israel és potència nuclear. També es va parlar que cada vegada més estats busquen tenir armes nuclears, i que actualment l’Iran, Aràbia Saudita, Egipte o Turquia són els més interessats a aconseguir-ne.

Posteriorment es va obrir una taula rodona, que estava formada per Ferran Armengol (UB), Albert Llorca (professor de filosofia jubilat), Tomàs Gil (ESERP) i Maria Mut (UIC), sota el nom “Amenaces globals i geopolítica: l’elaboració de relats i el seu impacte en la consciència ciutadana”. El Dr. Llorca va plantejar que un dels principals problemes que es presenten actualment és la confrontació entre el rigor d’informar i la immediatesa d’informar, de manera que moltes vegades té preferència la segona qüestió per tal de tenir un avantatge, amb les conseqüències que té això moltes vegades en l’elaboració d’un relat sobre les diferents amenaces que hi ha. Seguidament hi va intervenir el Dr. Armengol, que va exposar els diferents relats existents, i com actualment en el paradigma europeu tenim el relat dels diferents estats europeus, després el relat vinculat a la idea d’Europa, aquell vinculat a la Unió Europea i aquell vinculat a l’OTAN. I al mateix temps com aquests quatre relats es van solapant i al mateix temps marcant distància entre si.

Després d’aquestes dues intervencions hi va intervenir la Dra. Mut, que va exposar la importància del relat en el moment d’abordar un conflicte. Va iniciar la seva presentació establint que l’elaboració dels relats té efectes en la consciència humana, de la mateixa manera que el relat serveix com una eina persuasiva. La importància del relat condiciona també els riscs i les amenaces, com també condiciona la redacció de lleis. Al mateix temps el relat també influencia la percepció del conflicte, que moltes vegades acaba derivant en una posició d’autodefensa. La ponent també va exposar que el relat ha condicionat el conflicte ucraïnès, com un exemple del canvi de percepció europea en el fet d’ajudar a Ucraïna, i com ha anat canviant els últims anys, des del president Poroshenko fins a Zelenski. Va concloure la intervenció amb la demostració de com el relat havia condicionat els posicionaments de la comunitat internacional, com també els dels ciutadans.

L’exposició del Dr. Gil va concloure la taula rodona, la qual es va basar en la importància de les guerres híbrides, i com havien modificat la concepció sobre els conflictes. El concepte de guerra híbrida apareix al llibre de 1995 British Counterinsurgency in the Post-imperial Era, de Thomas Mockaitis. Aquest feia referència a la guerra del Líban, com també apareix a la publicació de 2005 de James N. Mattis i Frank G. Hoffman La guerra del futuro: la llegada del conflicto híbrido. A més, també va exposar que hi ha diferents escenaris en els quals cal tenir en compte el caos, la propaganda i la desinformació com els aspectes més importants per analitzar qualsevol conflicte. Un dels exemples que va posar el Dr. Gil de guerra híbrida va ser l’ús de persones migrants com a arma per part del règim de Bielorússia a la frontera amb Polònia.

La següent taula rodona va ser la presentada per Guillem Pursals (UAB) i per Montserrat Iglesias-Lucia (UAB), sota el títol “Els poders públics davant la protecció de les infraestructures crítiques”. Guillem Pursals va partir del comentari del constitucionalista Óscar Alzaga Villaamil sobre què són serveis essencials, que defineix partint de la idea que en cada moment es consideren essencials coses diferents. És per aquest motiu que cal fer una revisió històrica sobre com ha canviat la protecció de les infraestructures crítiques, i el que entenem com a infraestructures crítiques en diferents moments històrics. El ponent va començar amb l’exemple de la shurta del califat abbàssida, i com durant aquest període es va formar un cos que, si durant el califat omeia era com una guàrdia pretoriana a les ciutats, amb els abbàssides va passar a ser una policia administrativa. En efecte, la shurta abbàssida vigilava les rutes d’aprovisionament de mercaderies de les ciutats, els pous d’aigua dolça, els magatzems de mercaderies, els mercats urbans, les portes i vies d’accés a les ciutats, la recaptació d’impostos, entre altres. Al mateix temps aquesta estava supeditada no a la voluntat del governant, sinó a un control judicial establert i al cos de jurisconsults. A mesura que passen els anys ens trobem que arribem al s. XIX, i amb el model de la policia del Tàmesi, que no només vigilava el trànsit de mercaderies pel riu i les zones de magatzems al voltant del riu, sinó que la podríem considerar el primer cos a actuar preventivament, com també veuríem la policia de Glasgow com a primer cos policial, encarregat de vigilar el que es podrien considerar les infraestructures crítiques del moment.

També va destacar que les infraestructures crítiques actuals són aquelles que presten serveis essencials i ajuden a garantir els drets fonamentals recollits constitucionalment. Això ha anat canviant amb els anys, i al mateix temps també ha servit als poders públics per anar mutant en els mecanismes de prevenció. En aquest punt, es va destacar la importància de debatre sobre fins a quin punt hi ha una reducció dels drets i les llibertats, que estan condicionats per la seguretat nacional i la protecció de les infraestructures crítiques, i com al mateix temps també sorgeix el fet que hem d’anar modificant què és allò que considerem essencial. La xarxa d’internet actualment té la mateixa importància que la xarxa d’aigua potable, fet que farà uns deu anys no era així.

La Dra. Montserrat Iglesias-Lucia va exposar els diferents problemes que sorgeixen de la legislació de la Llei d’infraestructures crítiques, i com aquesta, tot i ser molt breu tractant-se d’una llei vinculada a la seguretat nacional, exposava les principals deficiències que existeixen en aquest àmbit. D’una banda, la mateixa opacitat que envolta les infraestructures crítiques, atès que no sabem quines són, en ser estratègiques i prestar serveis essencials, però sí que podem saber en quins àmbits s’agrupen segons l’estratègia de seguretat nacional. Al mateix temps, va destacar la jurisprudència del Tribunal Suprem sobre si els ponts del ferrocarril d’alta velocitat eren considerats infraestructures crítiques o no, i fins a quin punt l’Administració no havia motivat prou bé que ho eren i, per tant, s’havia de facilitar la informació al respecte.

Un dels punts més interessants que va destacar la Dra. Iglesias-Lucia va ser que segons la futura normativa comunitària europea, la protecció de les infraestructures crítiques no només s’havia de centrar en la prevenció, sinó també en la resiliència. És a dir, en el cas de ser atacades, que el dany que es pugui causar sigui mínim i que la capacitat de recuperació sigui ràpida. Això és un canvi en el model de seguretat de les infraestructures crítiques, perquè, tot i que en alguns sectors la resiliència sí que es considera des del punt de vista teòric, el fet que passi a ser normativa planteja un nou escenari.

La darrera taula rodona va tractar sobre “La vulnerabilitat del ciberespai i la consciència ciutadana” i va estar formada pel Sr. Albert Castellanos (UAB) i pel Dr. Xavier Verge (UAB). En aquesta taula rodona no es va seguir un ordre de ponència, sinó que tots dos ponents van anar intercalant les seves intervencions i complementant-les. S’hi van abordar el cas Air Europa i el cas UAB, com dos exemples de casos en què s’havia atacat i debilitat una estructura que tenia milers de dades confidencials. També es va abordar la necessitat d’establir una cultura de la seguretat i una cultura de la ciberseguretat, que moltes vegades no es té en consideració i és un dels principals elements crítics avui dia.

En el cas d’Air Europa, la companyia aèria va patir un ciberatac a la seva plataforma de pagament, i va informar els seus clients que cancel·lessin totes les seves targetes de crèdit. Segons es va informar, el ciberatac implicava unes 100.000 potencials víctimes i les seves dades bancàries, però la companyia aèria va informar ràpidament al respecte, amb la qual cosa en va minimitzar els danys. La informació que es va extreure dels clients només era la de pagament i no es va poder accedir a cap altra informació personal. Sembla que la companyia va incomplir la normativa de cobrament en línia (PCI DSS). I d’altra banda, en el cas de l’atac informàtic contra la UAB a través d’un programari maliciós (malware) que va provocar l’encriptació de les dades, es van poder restablir els servidors informàtics i el programari del campus. Des d’aquell atac es va modificar la seguretat informàtica de la institució universitària, com també els mecanismes d’accés; en aquest sentit, és va esmentar el cas de la necessitat de doble verificació.

Tots dos ponents van coincidir que no només és fonamental una formació en cultura de la seguretat, sinó que també és necessària una formació en cultura de la ciberseguretat. Moltes vegades els atacs informàtics es cometen per negligències dels mateixos usuaris, i no pas per debilitat de l’estructura de protecció informàtica. És a dir, que potser el punt més dèbil de la infraestructura de ciberseguretat és l’usuari, i a través d’aquest es produeixen els principals atacs informàtics.

Un any més va tenir lloc aquesta jornada que intenta vincular la cultura de seguretat amb els valors cívics de la ciutadania, amb el suport de l’Institut Espanyol d’Estudis Estratègics.

Guillem Pursals Jaime
Doctorand en Dret (UAB)