Les consultes populars al món local – Quim Brugué, Xavier Casademont, Judith Gifreu i Òscar Prieto-Flores

La relació entre els governs locals i la participació ciutadana a Catalunya ha estat tradicionalment intensa. El món local, entès com el nivell polític i administratiu més proper a la ciutadania, ha sigut l’escenari de dues grans etapes en el foment de la participació ciutadana a Catalunya durant el període democràtic. Per una banda, des de finals dels anys vuitanta i fins a principis del segle, en què es desenvoluparen diferents estratègies i metodologies amb resultats dispars (Subirats, 2001; Font, 2001 i 2003; Parés, 2009; Font i Galais, 2009); per l’altra, després del parèntesi que coincidí amb l’esclat de la crisi econòmica i financera i les dificultats pressupostàries del món local, en què, en els darrers anys, hi ha hagut un ressorgiment de les polítiques de foment de la participació.

La recerca que hem portat a terme gràcies a l’ajuda del programa DEMOC 2017 de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya pretenia, justament, ampliar el coneixement sobre aquesta segona etapa en el foment de les estratègies de participació ciutadana, la qual encara no ha estat excessivament analitzada. Els principals objectius de la recerca es centren en dues grans línies: en primer lloc, revisar la literatura acadèmica sobre participació per disposar d’un marc teòric i conceptual robust i, en segon lloc, sobre la base de l’anàlisi en profunditat de sis casos, identificar les principals característiques de les noves experiències de participació.

En aquest apunt de blog, que pretén sintetitzar algunes de les reflexions publicades en l’article Democràcia directa municipal: consideracions sobre les consultes locals, desenvoluparem tres grans apartats. En primer lloc, contextualitzarem l’objecte d’estudi en l’escenari actual, en què les crítiques a la democràcia liberal de base representativa es solapen amb l’emergència de noves formes de participació que, fonamentalment, pretenen superar algunes de les limitacions imposades pel model liberal. En segon lloc, discutirem el concepte de democràcia directa a partir de la teoria política. Finalment, des d’una perspectiva més instrumental, ens centrarem específicament en el referèndum i les consultes populars o ciutadanes, en ser aquestes les dues formes més habituals per implementar mesures de democràcia directa.Read More »

Avançament de continguts del número 58 de l’RCDP sobre l’Administració a l’era digital

L’Escola d’Administració Pública de Catalunya (EAPC) publicarà aquest mes de juny el número 58 de la Revista Catalana de Dret Públic (RCDP) sobre l’Administració a l’era digital amb sis articles acadèmics a càrrec d’experts en dret constitucional, dret administratiu, privacitat i transformació digital. L’objectiu és analitzar fins a quin punt les noves tecnologies estan afectant el bon govern a les administracions públiques, les garanties jurídiques, els recursos humans, el disseny de la normativa, la transparència i la rendició de comptes o l’ètica en la presa de decisions.

El número 58 també posarà a l’abast dels lectors un dossier documental amb abundant bibliografia, marc legal i recursos disponibles en el mateix àmbit, una eina útil i de consulta àgil. L’autora d’aquest recull ha estat Clara Velasco, professora agregada de dret administratiu a la Universitat Pompeu Fabra.

Avancem, a continuació, els continguts amb els títols i els resums de cada article:

 

L’Administració a l’era digital

How to build e-governance in a digital society: The case of Estonia

 Katrin Nyman Metcalf (adjunct professor of communications law, Tallinn University of Technology)

The article explains and discusses the meaning, content and benefits of e-governance using the example of Estonia. e-Governance does not have to be legally complex, but it is necessary to understand and analyse the implications of the new technologies. In Estonia, all public databases are linked, providing a possibility to use the once-only principle. Individuals have easy overview over what data is held about them and how this is used. The e-services are citizen-centric and accessed with the ID-card and codes that all citizens and residents have. By explaining the Estonian example and its legal implications, inspiration may be given to other countries.Read More »

Qui ha dit que a Catalunya no teníem un pla? Fer el Pla nacional de drets humans – David Bondia Garcia

El passat 21 de gener, l’Estructura de Drets Humans de Catalunya (EDHC) va iniciar un procés de participació pública per a la construcció del Pla de drets humans de Catalunya amb una presentació al Museu Marítim de Barcelona, a l’edifici de les Drassanes Reials. Aquesta història, que així contada no diu res, té un abans i un després que ens situa davant d’un fet molt esperançador en matèria de drets humans i llibertats fonamentals a casa nostra.

L’inici d’aquesta història la podem situar el 23 de maig del 2017, ja fa gairebé dos anys, amb la creació d’un organisme anomenat Estructura de Drets Humans de Catalunya, mitjançant un conveni entre el Síndic de Greuges de Catalunya i l’Institut de Drets Humans de Catalunya, configurant-la com la institució catalana de defensa i promoció dels drets humans i les llibertats fonamentals, seguint les recomanacions dels Principis de París de les Nacions Unides (Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya núm. 7382). Aquesta Estructura està formada per una junta general (1) i un consell assessor integrat per una vintena d’entitats i de persones expertes en drets humans, que varen ser escollides per convocatòria pública. (2) Entre les funcions de l’Estructura s’inclouen les de coordinar una xarxa de drets amb entitats socials, elaborar una diagnosi de l’estat dels drets humans, i emetre opinions sobre els projectes i les proposicions de llei del Parlament de Catalunya que tinguin incidència en l’àmbit dels drets humans, entre d’altres.Read More »

Quan li arribarà el moment a la hisenda local? – Maite Vilalta

“Poc pes de la despesa dels governs locals en relació amb el total de despesa pública”, “un marc competencial poc clar i mal definit”, “massa municipis amb una mida excessivament petita que difícilment poden assegurar una prestació eficient dels serveis locals”, “la necessitat d’una reforma del finançament local que potenciï l’autonomia financera dels ajuntaments, doni compliment a algun principi d’equitat intermunicipal i proporcioni estabilitat al model”, “la necessitat d’enfortir la relació entre la hisenda de la Generalitat de Catalunya i la hisenda municipal”… I així podríem continuar enumerant afirmacions que des del mon acadèmic ja fa molt temps que s’assenyalen i que el pas dels anys no ha fet més que corroborar.

Els pilars de l’actual model de finançament municipal van ser dissenyats en la dècada dels vuitanta. Han transcorregut, doncs, quasi quaranta anys i la realitat socioeconòmica dels nostres ajuntaments és ben diferent d’aleshores; les seves necessitats han canviat perquè la societat mateixa ha canviat. Ni la reforma que es va dur a terme l’any 2004 que va servir, fonamentalment, per a donar compliment a una promesa electoral de suprimir l’IAE, ni la Llei de racionalització i sostenibilitat de l’Administració local aprovada el 2013, han suposat un avenç cap a una veritable i adequada reforma del model.

Al meu entendre, els principals canvis que caldria fer, descrits i analitzats en el recent article “La hisenda local a Catalunya: evolució recent, situació actual i principals reptes” (Vilalta, 2018a), haurien de girar entorn de tres grans àmbits: el territorial, el competencial i el fiscal.Read More »

La sentència del Tribunal Constitucional sobre la Llei d’educació de Catalunya. Entre la intranscendència i l’efecte «parada i fonda» en l’àmbit lingüístic – Joan Ridao i Martín

El Tribunal Constitucional (TC) va dictar fa poc la sentència per la qual es resolia, al cap de deu anys, el recurs d’inconstitucionalitat plantejat pel Grup Popular al Congrés dels Diputats contra diversos preceptes de la Llei 12/2009, del 10 de juliol, d’educació (LEC). Aquesta llei, nascuda d’un notable consens polític i sectorial, regula el conjunt del sistema educatiu català, qualsevol que sigui la titularitat dels centres, i també el seu sistema de finançament. Així, inclou aspectes cabdals com el disseny curricular, el règim lingüístic, l’organització dels centres i la funció pública docent. Regula, per posar alguns exemples significatius, el marc horari en el desplegament curricular —quelcom determinant per a decidir sobre la tercera hora de castellà—, les llengües vehiculars, la formació inicial del professorat, la definició dels cossos docents (especialitats, plantilles, sistema de selecció i integració, inspecció, etc.), el procediment d’autorització de centres privats, la definició dels òrgans de govern dels centres, el règim d’admissió d’alumnes o els requisits d’expedició i homologació de títols.

La major part dels preceptes impugnats estaven relacionats, tanmateix, amb el disseny curricular i amb el règim de la funció pública docent. Només quatre de les normes qüestionades —i una d’elles de manera indirecta— tenien a veure amb un tema sempre espinós com el règim lingüístic. En la Sentència, el Tribunal, després de resoldre amb caràcter preliminar algunes qüestions prou rellevants que afectaven la determinació del paràmetre de constitucionalitat a aplicar, al qual farem referència més endavant, fixa —sense gaires complicacions— l’enquadrament de la matèria controvertida en l’àmbit educatiu, i agrupa l’examen dels preceptes impugnats en set blocs distints, sobre els quals projecta el cànon de constitucionalitat predeterminat.Read More »