Un any d’aplicació de la LCSP a les compres públiques locals – Mercè Corretja Torrens

El 9 de març del 2018 donàvem notícia de l’entrada en vigor de la Llei 9/2017, de 8 de novembre, de contractes del sector públic (LCSP). Una llei bàsica i molt esperada que, per fi, transposava dues de les directives europees del 2014 sobre contractació pública: la Directiva 2014/24 i la Directiva 2014/23; la tercera, la Directiva 2014/25/UE, relativa als sectors del transport, l’aigua, l’energia i els serveis postals, encara resta pendent d’aprovació al Congrés dels Diputats, després de més de dos anys de tramitació.

La LCSP ha generat moltes expectatives, ja que comporta un canvi de paradigma en la contractació pública. El model anterior, basat en el preu i amb un plantejament restrictiu pel que fa a la possibilitat d’introduir clàusules socials, ambientals o d’igualtat, queda substituït pel nou concepte europeu de la compra pública estratègica. El nou model és una aposta per l’eficiència i la qualitat mitjançant el foment de la compra verda i socialment responsable, la innovació i la contractació amb PIME i entitats del tercer sector social.

El canvi de model es reflecteix al llarg de tot l’articulat i de forma particular en els articles 145 i 202. El primer estableix que els contractes s’han d’adjudicar utilitzant una pluralitat de criteris i atenent a la millor relació preu-qualitat i, molt específicament, indicant que entre els criteris de qualitat s’hi poden incloure característiques mediambientals o socials, entre les quals hi ha el foment de la integració social de persones amb discapacitat, la inserció sociolaboral de persones amb discapacitat o amb risc d’exclusió social, els plans d’igualtat de gènere, la conciliació de la vida laboral, personal i familiar, la millora de les condicions laborals o l’estabilitat en l’ocupació, entre molts d’altres. L’article 202, per la seva banda, regula les condicions especials d’execució del contracte de caràcter social, ètic, mediambiental o d’un altre tipus i estableix que, com a mínim, és obligat incloure una d’aquestes condicions en tots els plecs de clàusules.Read More »

El silenci administratiu en els procediments d’accés a la informació pública – Josep Mir

La Llei estatal bàsica 19/2013, de 9 de desembre, de transparència, accés a la informació pública i bon govern (LTAIPBG-E), estableix la regla del silenci administratiu negatiu en els procediments de sol·licitud d’accés a la informació pública, si l’Administració concernida no resol expressament la sol·licitud d’informació dins del termini d’un mes (article 20). En canvi, la Llei catalana 19/2014, de 29 de desembre, de transparència, accés a la informació pública i bon govern (LTAIPBG), en la mateixa línia d’algunes altres lleis autonòmiques de transparència, estableix per als mateixos procediments la regla contrària del silenci administratiu positiu (article 35.1). Aquesta confrontació normativa ha estat relativitzada en un criteri interpretatiu de l’autoritat catalana del dret d’accés a la informació pública (Comissió de Garantia del Dret d’Accés a la Informació Pública, GAIP), que argumenta que en el marc de l’LTAIPBG el determinant no és el sentit del silenci administratiu, ni si s’ha produït o no aquesta ficció, sinó la valoració i la ponderació correctes de la concurrència de límits legals en la informació sol·licitada, i convida les persones afectades a presentar la seva reclamació si l’Administració no contesta dins el termini, sense necessitat de valorar si aquest fet provoca silenci positiu o negatiu (www.gaip.cat).Read More »

La nova LOPDGDD: una visió general i un apunt particular per a les administracions públiques – Carles San José Amat

Mig any després de l’inici de l’aplicació plena del nou Reglament general europeu de protecció de dades (RGPD), s’ha aprovat la Llei orgànica 3/2018, de 5 de desembre, de protecció de dades personals i garantia dels drets digitals (LOPDGDD). Casualment —o potser no—, la publicació al BOE d’aquesta llei orgànica va coincidir amb el dia de la Constitució.

Aquesta nova llei té per objecte el dret fonamental de les persones físiques a la protecció de dades personals, emparat per l’article 18.4 de la Constitució, en el qual es disposa que “la llei limitarà l’ús de la informàtica per garantir l’honor i la intimitat personal i familiar dels ciutadans i el ple exercici dels seus drets”. Sobre la base d’aquest precepte, en la Sentència 254/1993, de 20 de juliol, el Tribunal Constitucional argumentava que s’havia incorporat “una nueva garantía constitucional, como forma de respuesta a una nueva forma de amenaza concreta a la dignidad y a los derechos de la persona, de forma en último término no muy diferente a como fueron originándose e incorporándose históricamente los distintos derechos fundamentales. En el presente caso estamos ante un instituto de garantía de otros derechos, fundamentalmente el honor y la intimidad, pero también de un instituto que es, en sí mismo, un derecho o libertad fundamental, el derecho a la libertad frente a las potenciales agresiones a la dignidad y a la libertad de la persona provenientes de un uso ilegítimo del tratamiento mecanizado de datos, lo que la Constitución llama “la informática”. I després afegia que “la garantía de la intimidad adopta hoy un contenido positivo en forma de derecho de control sobre los datos relativos a la propia persona. La llamada ‘libertad informática’ es, así, también, derecho a controlar el uso de los mismos datos insertos en un programa informático (habeas data).”

Més endavant, en la Sentència 94/1998, de 4 de maig, el Tribunal Constitucional manifestava obertament que estàvem davant d’un dret fonamental a la protecció de dades, pel qual es garanteix a la persona el control sobre les seves dades.Read More »

Llei de la jurisdicció contenciosa administrativa de 1998: situació actual i perspectives de futur – Xavier Urios

20 anys de l’entrada en vigor de la Llei 29/1998, de 13 de juliol, de la jurisdicció contenciosa administrativa.

Les normes jurídiques es troben evidentment lligades a la data de la seva publicació, raó per la qual l’any d’aprovació d’una norma queda integrada en el nostre coneixement i, fins i tot, reiteradament incorporem l’any de la norma a la referència que fem d’aquesta.

Això ens permet adonar-nos de manera immediata de l’aniversari d’una determinada norma i, al mateix temps, fer una reflexió o avaluació del compliment per part d’aquesta dels objectius que l’han de caracteritzar.

En el cas de la Llei 29/1998, de 13 de juliol, reguladora de la jurisdicció contenciosa administrativa (en endavant, LJCA), el fet que hagin passat 20 anys de la seva publicació i entrada en vigor és un moment idoni per fer-ne una breu anàlisi, tant des del punt de vista dels trets bàsics que l’han caracteritzat i la seva aplicació al llarg d’aquests anys, com dels reptes de futur que planteja.

El control de l’actuació de les administracions públiques per part dels tribunals de justícia. Dades estadístiques rellevants.

El sotmetiment de les administracions públiques a la Llei s’articula al voltant dels articles 9.1 i 103 de la Constitució i troba en l’article 106 de la mateixa norma el seu encaix, del qual deriva l’existència d’una jurisdicció especialitzada que controla la potestat reglamentària, la legalitat de l’actuació administrativa i la submissió d’aquesta als fins que la justifiquen.Read More »

Lazo Vitoria, Ximena (ed.) i Peiró Baquedano, Ana Isabel (coord.) (2018). Service concessions in the EU. A comparative study of the transposition of Directive 2014/23 on the award of concession contracts into national law. Pamplona: Thomson-Reuters, Aranzadi – Josep M. Aguirre i Font

Si una matèria s’havia mantingut històricament al marge de les directives de contractació europees, eren les concessions administratives. Malgrat els intents de la Comissió Europea —durant trenta anys— d’incloure les concessions en l’àmbit d’aplicació de les directives de contractació, sempre havien existit obstacles a la seva harmonització a nivell europeu. Reticències justificades, probablement, pel fet de tractar-se de contractes que regulaven serveis públics i activitats d’interès general monopoli d’uns estats que en volien mantenir el control. Però també per la dificultat de regular contractes complexos, amb llargs terminis d’execució i grans inversions, que implicaven importants riscos econòmics i un alt grau d’incertesa.

La Directiva 2014/23/UE del Parlament Europeu i del Consell, de 26 de febrer de 2014, relativa a l’adjudicació del contracte de concessió, suposa un punt d’inflexió històric, pel fet de constituir el primer pas cap a la consolidació d’aquesta regulació harmonitzada. Com molt bé s’explica a l’obra col·lectiva editada per Ximena Lazo i coordinada per Ana Isabel Peiró, en què col·laboren destacats especialistes europeus, no es tracta d’un marc regulador integral —talment com succeeix amb la resta de directives de contractació pública— sinó d’una regulació bàsica que estableix un «conjunt de regles clares, coherents, comprensibles i eficients» però que deixen flexibilitat als estats per acabar de concretar, dins del camp de joc fixat per la directiva, el seu propi marc normatiu.

Aquest model regulador, que evita ordenar els procediments d’adjudicació i que es limita a establir una sèrie de requisits genèrics sobre l’estructura del procediment, amb similituds evidents amb la Directiva 2014/24/UE de contractació pública, permet la necessària flexibilitat d’uns contractes que també han tingut evolucions diferents a nivell europeu. Perquè, mentre que alguns estats com Espanya, França o Portugal tenen una llarga tradició en la matèria, en d’altres aquesta tipologia de contractes era pràcticament desconeguda. L’harmonització, doncs, ha buscat aquest mínim comú denominador entre els diferents legisladors.

Una normativa que ara se centra a definir un conjunt de regles comunes a tots els sectors regulats, a més d’ordenar per primer cop l’execució del contracte —superant l’esquema clàssic que es limitava a intervenir sobre els procediments d’adjudicació i recursos—. Es vol acabar així, seguint la jurisprudència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), amb una pràctica massa habitual de les modificacions contractuals que acabava alterant els principis d’igualtat i lliure concurrència. Amb la nova regulació, qualsevol modificació substancial requerirà una nova adjudicació.Read More »