Comentari sobre Los “diálogos ciudadanos”: Chile ante el giro deliberativo de Francisco Soto i Yanina Welp – Aitor Díaz Anabitarte

El debat al voltant de la participació i la representació en els sistemes democràtics suposa, per ell mateix, discutir sobre l’essència mateixa del sistema i, per això, de la democràcia, tant si l’entenem com un mecanisme de presa de decisions col·lectives (és a dir, subratllant-ne el caràcter procedimental) com si l’entenem com un valor, com un element fonamental teòric que ens ha d’orientar a l’hora de configurar un sistema de gestió dels assumptes públics.

En aquest context de debat, la recent monografia de Francisco Soto i Yanina Welp parteix de la constatació d’una certa reconfiguració de les relacions entre institucions i ciutadania. Així, davant d’un possible augment de la pèrdua de legitimitat de les institucions representatives (on inclouen, també, els textos constitucionals) afirmen i proposen, sense oblidar els possibles problemes que d’això se’n derivin, els mecanismes de democràcia directa com una possible teràpia i una solució viable.

Per arribar a aquesta conclusió, els autors analitzen les diverses definicions de participació i democràcia directa tot constatant un hipotètic gap entre la ciutadania (els representats) i els polítics professionals (els representants). A partir d’aquí, i sense deixar de banda la proposta dels “diàlegs ciutadans” que han tingut lloc durant l’any 2016 a Xile per promoure i configurar la creació d’un nou text constitucional, l’estudi d’aquests dos acadèmics llatinoamericans sosté la validesa de tres tesis: (I) les democràcies avançades no poden obviar la inclusió i activació de mecanismes de participació ciutadana perquè són un element clau d’inclusió de la ciutadania en el procés polític i, per tant, una garantia de major legitimitat. (II) Els mecanismes de democràcia directa que s’expressen a través del vot són condició necessària però no suficient. Cal, en aquest sentit, la inclusió de processos de deliberació autònoms que facilitin la formulació o l’enfortiment de capital polític per tal de donar més i millors arguments per defensar les diferents propostes i posicions. (III) Els processos de canvi o reforma constitucional (objecte d’estudi de la monografia que aquí es presenta) han generat, o poden generar, noves formes de participació que poden permetre una millor inclusió de la ciutadania o bé un enfortiment de la democràcia com a sistema i també com a valor.Llegeix més »

Lectura de la tesi “La teoria política del pensament pacifista: debat teorètic i posicionament axiològic”, Aitor Díaz Anabitarte

El passat dimarts 21 de juliol de 2015 vaig defensar, a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona, la meva investigació doctoral davant d’un tribunal format pel Dr. Pere Vilanova (catedràtic de ciència política a la Universitat de Barcelona), el Dr. Javier Jordan (professor titular de la Universitat de Granada) i el Dr. Jokin Alberdi (professor titular de la Universitat del País Basc). El treball, que porta per títol “La teoria política del pensament pacifista: debat teorètic i posicionament axiològic” i té com a director el Dr. Josep Baqués, suposa un intent per esbrinar quina posició pren el pacifisme com a ideologia. És a dir, preguntant-me sobre si, darrera del pensament pacifista, existeixen elements suficients que permetin parlar d’un cos doctrinari comú i coherent, entès com una teoria política normativa.

Per a tal efecte, la recerca pròpiament dita ha girat al voltant de quatre aportacions clau del pacifisme contemporani: Mahatma Gandhi, Luigi Ferrajoli, Johan Galtung i Gene Sharp. Quatre autors centrals que ocupen el nucli dur de la tesi, al qual hi hem d’afegir l’extens repàs històric d’aportacions al pacifisme (i al debat al voltant de la justícia de la guerra i de la pau).

En relació amb aquesta selecció d’autors i l’anàlisi del pensament pacifista com a ideologia, vaig tenir en compte els criteris següents:Llegeix més »