És ben conegut que bona part de la transferència de coneixement i tecnologia cap a empreses i institucions derivada de l’activitat investigadora de les universitats es vehicula a través dels contractes previstos en l’article 83 de la Llei orgànica d’universitats. D’aquesta manera, els grups de recerca, els departaments, els instituts i el professorat universitari poden formalitzar contractes amb “persones, universitats o entitats públiques i privades” per a la realització de treballs de caràcter científic, tècnic o artístic i per al desenvolupament d’ensenyaments d’especialització o activitats específiques de formació, segons el redactat de l’esmentat precepte, uns contractes en què la universitat actua com a contractista.
Sovint es considera que aquests contractes, que a la pràctica cobreixen una àmplia tipologia d’actuacions, estan subjectes al règim que disposa la Llei de contractes del sector públic (LCSP), probablement per la condició de les universitats públiques d’integrants del sector públic i independentment de quina sigui la naturalesa del contractant. En canvi, els procediments de contractació previstos a la LCSP no estan pensats per facilitar i agilitzar la transferència de coneixement i innovació fruit de l’activitat investigadora de les universitats, sinó que, ben al contrari, entren en contradicció amb les exigències que incorporen tant la Llei 2/2011, de 4 de març, d’economia sostenible (LES), com la Llei 14/2011, d’1 de juny, de la ciència, la tecnologia i la innovació (LCTI). Totes dues lleis expressen de forma explícita, tant en els seus preàmbuls com en l’articulat, la necessitat d’augmentar l’agilitat en els procediments de transmissió de l’activitat investigadora i dels drets de propietat intel·lectual, i de la competitivitat en general de les universitats espanyoles. I ho fan aplicant a aquestes activitats el dret privat.Llegeix més »
Tenim les universitats públiques operant sota condicions de funcionament de mera supervivència; això es deu a diferents motius que s’arrosseguen de fa anys, i que sintetitzant excessivament es reduïen, fins ara, a dos. El primer, ben conegut i enquistat, no és altre que la manca de finançament adequat; el segon, encara més antic i més crònic que l’anterior, és l’inadequat funcionament intern de la institució i els millorables lligams amb l’exterior. Doncs bé, ara ens han afegit un tercer problema no menor, de caire jurídic, amb l’entrada en vigor de les noves lleis bàsiques administratives, la 