Intel·ligència artificial, sector públic i juristes – Clara I. Velasco Rico

En l’epíleg de l’obra col·lectiva A las puertas de la administración digital. Una guía detallada para la aplicación de las Leyes 39/2015 y 40/2015, coordinada per A. Cerrillo i Martínez, s’afirma que les nostres administracions públiques van estar immerses en un procés “d’electronificació” durant les dues darreres dècades. Aquest procés se centrava específicament en el desplegament de les infraestructures de gestió administrativa en un entorn virtual, en la posada en marxa de nous canals de comunicació entre l’Administració i els ciutadans a les xarxes i en la sistematització i reordenació dels processos de presa de decisions, tenint en compte les noves eines electròniques de gestió i tractament de la informació. Aquell paradigma era l’anomenada administració electrònica. Responen a aquesta realitat, per exemple, les modificacions de la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic i del procediment administratiu comú, l’aprovació de la Llei 11/2007, de 22 de juny, d’accés dels ciutadans als serveis públics electrònics, o, a Catalunya, la promulgació de les lleis 26/2010, de 3 d’agost, de procediment administratiu comú de les administracions públiques de Catalunya, i 29/2010, de 3 d’agost, d’ús dels mitjans electrònics al sector públic de Catalunya.

Amb aquest procés ni de bon tros conclòs (penseu només, en l’entrada en vigor demorada de determinats preceptes de la Llei 39/2015, d’1 d’octubre, de procediment administratiu comú, en matèria d’administració electrònica), en els darrers anys, han emergit tecnologies disruptives que fan envellir les adaptacions per conformar una administració electrònica. Certament, hem entrat de forma vertiginosa, i amb el peu canviat, a l’era de la robòtica, dels algoritmes i de la intel·ligència artificial, de les dades massives i, també, de les cadenes de blocs (blockchains).Llegeix més »

El Decret llei 14/2019 i la mordassa digital – Andrés Boix Palop

Roda de premsa de la portaveu del Govern esapnyolEl dia 27 de novembre la Diputació Permanent del Congrés dels Diputats va convalidar, amb els vots favorables de PSOE, PP i C’s, el Decret llei 14/2019, de 31 d’octubre, mitjançant el qual s’adopten mesures urgents per raons de seguretat pública en matèria d’Administració digital, contractació del sector públic i telecomunicacions, que havia estat aprovat pel Consell de Ministres només dues setmanes abans de les proppassades eleccions generals del 10 de novembre de 2019. D’alguna manera, la majoria parlamentària que ha donat suport a les mesures, des del PSOE com a partit de govern fins a les forces conservadores que han estat protagonistes a l’oposició els darrers anys (els esmentats PP i C’s), ha reproduït una alineació que era perfectament coherent en el moment en què el Consell de Ministres va aprovar el text del Decret llei, quan el PSOE encarava la campanya electoral amb un discurs de fermesa contra l’independentisme i les actuacions del Govern català. Tanmateix, i després dels resultats de les eleccions generals del 10 de novembre de 2019, sembla que les opcions del PSOE per ser reconduït al Govern d’Espanya passen per un pacte amb forces com Podemos i d’altres partits, incloent-hi com a necessària l’abstenció de, com a mínim, un dels dos principals partits independentistes catalans amb representació al Congrés dels Diputats. Paradoxalment, tots aquests potencials socis de govern del PSOE han votat en contra de la convalidació de l’esmentat Decret llei (PNB, Compromís, ERC, JxCat) o s’hi han abstingut (Podemos) sense amagar la seua incomoditat amb els continguts del text. Les raons d’aquesta incomoditat són conegudes: com a norma d’aplicació general, i més enllà dels problemes addicionals que genera el fet que acabe limitant possibilitats d’acció de les administracions autonòmiques i locals que mai no havien estat considerades problemàtiques només pel fet que es tem que per eixa via el Govern de la Generalitat de Catalunya podria potencialment desenvolupar certes iniciatives polítiques, el Decret llei 14/2019 és un exemple paradigmàtic de com darrerament les normes de dret públic s’han acostumat a limitar i restringir llibertats digitals d’una manera molt probablement innecessària i desproporcionada. Així doncs, tractem d’explicar alguns dels problemes jurídics de la norma i assenyalem aquesta manca de proporcionalitat.Llegeix més »