El planteamiento del artículo publicado por la Revista Catalana de Dret Públic se vertebra en torno a la constitucionalización del conflicto de intereses parlamentario como garantía democrática de los ciudadanos para evitar espacios de impunidad en el ámbito del mandato representativo.
El estudio aborda esta laguna constitucional y normativa a través de una tesis proclive a la juridificación del conflicto de intereses en los parlamentos, bien a través de mecanismos de self restraint o de medidas externalizadoras. La ineficacia de las respuestas actuales al conflicto de intereses (declaraciones patrimoniales de diputados, régimen de incompatibilidades o regulación de lobbies) fundamenta un descenso a los límites de la representación parlamentaria y a las consecuencias jurídicas aplicables.
En particular, se desarrolla la posibilidad de traslación al escenario parlamentario de soluciones jurídicas con experiencia en el derecho comparado (códigos de conducta parlamentarios, deber de lealtad); procedentes del ordenamiento privado (deber de abstención, anulación del acto en conflicto, rendición de cuentas…); así como la aplicación analógica de los principios de buen gobierno previstos para los altos cargos. Paralelamente, la tendencia a la penalización de conductas asociadas al conflicto de intereses derivadas de la corrupción política, presiona sobre el proceso de tipificación de esta figura en sede parlamentaria.Llegeix més »
La contractació pública constitueix avui dia una qüestió de renovat interès després dels recents canvis operats en la seva regulació i pel seu notable impacte en les finances públiques en un context d’estretors pressupostàries. Però també perquè es tracta d’un dels àmbits privilegiats d’anàlisi de la probitat dels poders públics i de la lluita contra la corrupció. En efecte, poc després de l’adopció de la Directiva 2014/24/UE, del Parlament Europeu i del Consell, de 26 de febrer de 2014, sobre contractació pública, l’informe especial del Tribunal de Comptes Europeu (TCUE), de 24 de novembre de 2015, no només va constatar que les normes de contractació havien estat fins llavors una font permanent d’errors sinó que, entre les seves recomanacions, va introduir l’exigència de majors esforços per garantir la transparència i la integritat del sistema, revertint, per exemple, atàviques inèrcies com la modificació sobrevinguda de contractes per pura conveniència, posant en valor el principi d’integritat i bon govern, reconegut per la Convenció de les Nacions Unides contra la corrupció com a part integrant del «dret a una bona administració» previst en l’art. 41 de la Carta dels drets fonamentals de la UE. De la seva banda, la Recomanació de Decisió del Consell de la UE, de 27 de juliol de 2016, va advertir que la «manca de mecanismes de control a priori i a posteriori suficients obstaculitza l’aplicació correcta i uniforme de la legislació en matèria de contractació pública».