No cabe duda de que la Sentencia del Tribunal Supremo (Sala Segunda) núm. 459/2019, de 14 de octubre, comúnmente conocida como “La sentencia del procés”, es una de las más importantes jamás dictadas en España. Ya en su momento, el proceso judicial que acabó culminando con la sentencia en cuestión recibió una atención inusitada por parte de la sociedad española en general (no hablemos de la catalana en especial) e incluso internacional, habiendo sido seguido in situ por observadores extranjeros y televisado en su integridad cual culebrón. Antes de conocerse el fallo, no faltaron numerosas predicciones sobre cuál sería este, y la materia en sí dio pie a un sinfín de debates de calado variopinto.Llegeix més »
Etiqueta: Joan J. Queralt
Recensión de la obra “La sentencia del procés. Una aproximación académica”, de Joan J. Queralt (director) – Albert Ruda González
Notes de legalitat penal a la sentència del procés – Joan J. Queralt
En aquestes notes apressades sobre la STS de la Sala Segona, de 14 d’octubre de 2019, coneguda com la sentència del procés, em centraré en tres punts: l’estructura de la sentència, la supremacia de la llei penal sobre els drets fonamentals i els aspectes essencials del delicte de sedició. Tot precedit d’una breu introducció sobre el dret a la legalitat sancionadora.
1. En primer terme, s’ha d’assenyalar que, a diferència d’altres drets fonamentals, el dret a la legalitat sancionadora, el tradicionalment denominat principi de legalitat penal, és un vell conegut. De fet, arrenca a l’Edat Mitjana, molt abans que altres delictes com la llibertat d’expressió o els drets de reunió i manifestació, per exemple. Tanmateix, no és sinó amb l’adveniment de la revolució burgesa que comença a tenir una autèntica força configuradora i delimitadora del poder sancionador de l’Estat.
El dret a la legalitat sancionadora es tradueix, en expressió ja canònica, en lex praevia, lex scripta i lex certa, tal com va encunyar Feuerbach a principis del segle XIX. Així és des de l’estat liberal. Som davant un enunciat formal, però irrenunciable, que ha anat evolucionant. En l’estat democràtic, com diu la jurisprudència tant d’Estrasburg com del Tribunal Constitucional, les garanties han de ser reals i efectives. Cal veure, doncs, encara que sigui per sobre, quin nivell de materialitat té en l’actualitat el dret a la legalitat sancionadora en els seus triples vessants de lex praevia, lex scripta i lex stricta. En primer lloc, la lex praevia es compleix amb caràcter general amb una interdicció total de la irretroactivitat penal desfavorable. La lex scripta al dret continental europeu es compleix més que acceptablement, i el costum està desterrat com a font del dret sancionador.Llegeix més »
Gürtel, la corrupció infinita – Joan J. Queralt
Fa uns dies la secció segona de la Audiència Nacional (AN) va dictar una sentència de quasi mil set-cents folis sobre una part de la gegantina trama Gürtel, coneguda com a Gürtel I Època (1999-2005). Cal situar-la en el seu context.
En portem tres peces jutjades: els Vestits de Camps, on l’expresident valencià va ser absolt per un jurat popular -detall no menor-, el cas Fitur, ja tancat i amb els seus condemnats entrant ja a presó (altres com Correa, no en surten més que per declarar en els judicis) i el cas del finançament electoral del PP valencià, pendent de sentència en primera instància.
Enfilant ja el judici oral o encara en instrucció queden: Els papers de Bárcenas -per fi sabrem qui és “M. Rajoy”?-, la Visita del Papa a València i el 3% de Bárcenas. Resten també les prevaricacions en l’adjudicació d’obra pública a València amb Correa i el seu conglomerat. Una altra gran peça és la dita Gürtel II Època, que inclou el significativament etiquetat pelotazo de Arganda. Encara més: les contractacions a Xerès, les d’AENA i les de Boadilla del Monte, aquesta amb el PP acusat també de lucre. Una informació amb més detall es pot trobar a Confilegal.
Com es veu aquest sintètic relat de processos judicials, alguns ja amb condemnes en compliment amb penes gens suaus, ofereix un panorama de corrupció sistèmica. Segons el relat de la sentència coneguda el dia 24 de maig, el PP ha esdevingut un partit enganxat a la seva caixa B. Així ha comprat voluntats, ha venut les seves i s’han enriquit personalment militants, mitjancers i el mateix partit, i, en fi, ha pres part a les conteses electorals dopat econòmicament, adulterant el joc net.
En aquest estat de coses, és legítim demanar per què la sentència és un símptoma i no un remei. No és un remei contra la corrupció, atès el volum de xifra negra d’aquest fenomen politicodelinqüencial, i la resposta penal, a la qual sorprenentment els corruptes fien el seu futur, és tardana, parcial i molts cops, per carències i defectes en la tramitació, notablement benigna.Llegeix més »
La quarta ronda d’avaluacions del GRECO: l’informe provisional sobre Espanya – Joan J. Queralt
El Grup d’Estats contra la Corrupció (GRECO) és un organisme del Consell d’Europa, creat el 1999 i destinat essencialment —com avui diríem— a vetllar i sobretot fomentar la integritat i el bon govern entre els 48 estats membres del Consell més els Estats Units. A més, hi ha organitzacions internacionals amb estatus d’observador.
El procés d’elaboració dels seus informes, en cada ronda sobre un tema, és senzill: una comissió d’experts, de diferents procedències nacionals i professionals, visiten els estats membres dels quals, òbviament, no són nacionals i, mitjançant entrevistes amb operadors del país que cal avaluar (polítics, funcionaris, jutges, acadèmics, professionals lliures, organitzacions i associacions rellevants com sindicats o entitats empresarials, per exemple) i anàlisis de documents legals i d’altra mena, confeccionen un dictamen.
Aquest dictamen conté una sèrie de recomanacions que l’estat en qüestió ha de posar en marxa, i es torna a avaluar el dit estat per tal de verificar si aquestes recomanacions s’han dut a terme i en quina mesura. En els casos insatisfactoris, es torna a donar un nou termini a l’estat incomplidor perquè decideixi posar en marxa les recomanacions. Aquestes avaluacions duren entre quatre i cinc anys cada una, lapse de temps que augmenta o decreix sensiblement en funció de la pràctica de l’estat avaluat en relació amb la corrupció, la transparència i el bon govern. La primera es va llençar el 2000. No cal que una avaluació es tanqui per llençar-ne la següent.
Això és el que també ha succeït amb la quarta avaluació. Tot just, els 6 i 7 de desembre de 2017, l’Assemblea Plenària del GRECO va aprovar el dictamen de conformitat provisional sobre Espanya, que es va donar a conèixer el passat 3 de gener.Llegeix més »