L’ús esbiaixat de l’estabilitat pressupostària per a retallar l’autonomia financera – Joan Pagès i Galtés

És una màxima que totes les institucions jurídiques es poden emprar de manera esbiaixada per aconseguir objectius diferents dels objectius per als quals es van concebre. Així, per citar un exemple prou conegut, l’institut societari, destinat a regular les persones jurídiques, és susceptible d’emprar-se com a pantalla que doni cobertura a una defraudació d’impostos i, en conseqüència, apareix aquí la clàssica figura del frau legis.

Doncs bé, al nostre entendre, quelcom similar està succeint amb l’institut jurídic de l’estabilitat pressupostària. Es tracta d’un institut que troba la seva arrel doctrinal en el principi econòmic d’equilibri pressupostari forjat pels hisendistes liberals del segle XIX, segons el qual les despeses públiques no poden superar, en cap cas, els ingressos. A partir de la segona meitat del segle XX, aquest estricte principi es va anar abandonant i es va mantenir jurídicament tan sols en l’àmbit dels ens locals.

Amb la Constitució de 1978 tampoc no es va imposar l’esmentat principi ni a l’Estat ni a les comunitats autònomes. Va ser arran dels objectius fixats per la normativa comunitària europea, quan les lleis espanyoles d’estabilitat pressupostària de 2001 van establir el principi d’estabilitat amb un abast general, amb la qual cosa resulta pacífic en la doctrina advertir que aquesta normativa va limitar considerablement l’autonomia financera de les comunitats autònomes. Limitació que encara es va endurir més quan es va dictar la legislació d’estabilitat pressupostària de 2012, desenvolupadora de la reforma de l’article 135 CE. La publicació del Reial decret llei 21/2012, sobre el Fons de Liquiditat Autonòmic, emparat en la legislació d’estabilitat pressupostària, ha suposat una altra fita en l’escalada a la limitació de l’autonomia financera de les comunitats autònomes.Llegeix més »