James Buchanan ens ha deixat recentment. Però crec que el seu llegat seguirà viu durant molts anys. Format a la Universitat de Chicago, va crear la seva pròpia escola (anomenada de Virgínia) i va ser guardonat amb el Premi Nobel d’Economia l’any 1986. Ara bé, la seva obra té una vessant política molt rellevant, que és la que vull posar de relleu en les següents línies. Miraré de fer-ho des de certa distància, emfatitzant les seves principals aportacions, allò que el fa original i, fins i tot, allò que el distingeix de teories afins.
Quan algú s’acosta al pensament de Buchanan el primer que adverteix és que, al nostre autor, li agrada començar el raonament pel més elemental. Això, que pot semblar una obvietat, està lluny de la pràctica quotidiana, sobretot entre els hiperespecialistes de les diverses àrees i subàrees del coneixement. I la veritat és que els amants de la bona teoria ho agraïm.
Doncs bé, el més elemental és respondre a la pregunta sobre què fer perquè la vida en societat sigui viable? Tot i que Buchanan també ens anirà advertint sobre què no s’ha de pretendre. Com que parteix del més elemental, parteix de l’individu. Perquè això és el que som, en darrera instància. Buchanan se’ns presenta, doncs, com un individualista. Però no com un individualista qualsevol, sinó com un “individualista-no-idealista”. Això mereix una explicació. Sobretot si a l’encapçalament he apostat per situar Buchanan en el “liberalisme clàssic”, donat que els clàssics bevien de cert idealisme filosòfic.