Lazo Vitoria, Ximena (ed.) i Peiró Baquedano, Ana Isabel (coord.) (2018). Service concessions in the EU. A comparative study of the transposition of Directive 2014/23 on the award of concession contracts into national law. Pamplona: Thomson-Reuters, Aranzadi – Josep M. Aguirre i Font

Si una matèria s’havia mantingut històricament al marge de les directives de contractació europees, eren les concessions administratives. Malgrat els intents de la Comissió Europea —durant trenta anys— d’incloure les concessions en l’àmbit d’aplicació de les directives de contractació, sempre havien existit obstacles a la seva harmonització a nivell europeu. Reticències justificades, probablement, pel fet de tractar-se de contractes que regulaven serveis públics i activitats d’interès general monopoli d’uns estats que en volien mantenir el control. Però també per la dificultat de regular contractes complexos, amb llargs terminis d’execució i grans inversions, que implicaven importants riscos econòmics i un alt grau d’incertesa.

La Directiva 2014/23/UE del Parlament Europeu i del Consell, de 26 de febrer de 2014, relativa a l’adjudicació del contracte de concessió, suposa un punt d’inflexió històric, pel fet de constituir el primer pas cap a la consolidació d’aquesta regulació harmonitzada. Com molt bé s’explica a l’obra col·lectiva editada per Ximena Lazo i coordinada per Ana Isabel Peiró, en què col·laboren destacats especialistes europeus, no es tracta d’un marc regulador integral —talment com succeeix amb la resta de directives de contractació pública— sinó d’una regulació bàsica que estableix un «conjunt de regles clares, coherents, comprensibles i eficients» però que deixen flexibilitat als estats per acabar de concretar, dins del camp de joc fixat per la directiva, el seu propi marc normatiu.

Aquest model regulador, que evita ordenar els procediments d’adjudicació i que es limita a establir una sèrie de requisits genèrics sobre l’estructura del procediment, amb similituds evidents amb la Directiva 2014/24/UE de contractació pública, permet la necessària flexibilitat d’uns contractes que també han tingut evolucions diferents a nivell europeu. Perquè, mentre que alguns estats com Espanya, França o Portugal tenen una llarga tradició en la matèria, en d’altres aquesta tipologia de contractes era pràcticament desconeguda. L’harmonització, doncs, ha buscat aquest mínim comú denominador entre els diferents legisladors.

Una normativa que ara se centra a definir un conjunt de regles comunes a tots els sectors regulats, a més d’ordenar per primer cop l’execució del contracte —superant l’esquema clàssic que es limitava a intervenir sobre els procediments d’adjudicació i recursos—. Es vol acabar així, seguint la jurisprudència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), amb una pràctica massa habitual de les modificacions contractuals que acabava alterant els principis d’igualtat i lliure concurrència. Amb la nova regulació, qualsevol modificació substancial requerirà una nova adjudicació.Read More »