El parc d’habitatge social a Espanya no arriba al 2% de la totalitat del parc d’habitatge, i se situa molt per sota de l,11% de la mitjana europea. Aquesta xifra, que en ser tant baixa no contribueix al compliment total del dret constitucional d’accés a un habitatge digne i adequat per a tothom (art. 47 CE), s’explica principalment per la tendència de les últimes dècades a construir habitatge social per a la venda, fet que ha impedit la creació d’una borsa rellevant d’habitatge social permanent de lloguer, la necessitat del qual s’ha accentuat amb la crisi del 2007.

Per respondre a aquesta falta d’habitatge social, les polítiques actuals d’habitatge i la normativa se centren en augmentar la seva quantitat, no tant per mitjà de nova construcció sinó a través de captació d’habitatges buits existents. Entre aquestes polítiques trobem, a nivell estatal, la creació del Fons Social d’Habitatge (any 2012) i a nivell autonòmic català els drets de tanteig i retracte de la Generalitat davant les compravendes de pisos provinents d’execucions hipotecàries (posteriors a abril 2008), la creació de l’impost d’habitatges buits o els lloguers socials forçosos de la Llei 24/2015 (aquestes dues últimes mesures es troben suspeses pel TC).Llegeix més »