L’any 2003, durant el segon Govern Aznar, es va aprovar la segona modificació de la Llei d’estrangeria. Eren els anys de la bombolla immobiliària i una gran allau d’immigrants arribaven al territori espanyol en busca d’oportunitats laborals. En aquells moments, els dos grans partits majoritaris i coalició canària, malgrat la majoria absoluta a les Corts Generals que recolzava el Govern, van arribar a un acord per a impulsar una reforma d’aquesta llei. El Govern central de llavors volia donar una imatge de diàleg, sense renunciar a les seves essències, i el grup majoritari a l’oposició volia donar una imatge de contribució a la governabilitat de l’Estat en un tema estructural, l’estrangeria i la immigració, aconseguint algunes concessions per la via de l’esmena parlamentària. Els representants canaris, per la seva part, estaven preocupats per l’arribada al seu territori d’un gran nombre d’immigració irregular.

El resultat fou la Llei orgànica 14/2003 que modificava, a part de la Llei d’estrangeria (Llei orgànica 4/2000), la Llei reguladora de bases de règim local (Llei 7/1985), la Llei de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú (Llei 30/1992) i la Llei de la competència deslleial (Llei 3/1991). Totes aquestes reformes tenien com a fil conductor l’estrangeria i es plantejava com una reforma tècnica orientada a aconseguir una major simplificació administrativa, a reforçar els instruments sancionadors, a introduir les exigències derivades del dret de la Unió Europea i de la jurisprudència del Tribunal Suprem. Semblava que no quedaven afectats els drets i llibertats dels estrangers, ja que no es modificava el títol I, on es fa la relació d’aquests. No obstant això, d’un examen més atent aquesta impressió quedava en una aparença, almenys en determinades qüestions rellevants. Llegeix més »