De nou sobre les competències autonòmiques per regular el procediment d’elaboració de normes. A propòsit del Decret 52/2021, de la Comunitat de Madrid – Irene Araguàs Galcerà
Professora lectora de dret administratiu a la Universitat de Barcelona

Font: Comunidad de Madrid

Durant molts anys, els tràmits i requisits previs a l’aprovació de normes reglamentàries es van abordar en el nostre ordenament jurídic de manera summament esquemàtica i amb un grau important de deixadesa. A diferència de l’elaboració de disposicions legals, que comptava amb una regulació més completa, el procediment d’elaboració de reglaments, tant a nivell estatal com autonòmic, es liquidava en un parell d’articles a la llei corresponent del govern o de procediment administratiu; tònica que només es trencava en algunes comunitats autònomes. En aquest sentit, la Llei 8/2003, de 22 de desembre, d’elaboració de disposicions generals del País Basc; o la regulació continguda als articles 59 a 70 de la Llei 26/2010, de 3 d’agost, de règim jurídic i procediment de les administracions públiques de Catalunya, reflectien una major atenció cap a aquesta important matèria.

Per si el fet anterior no fos poc, aquesta regulació va entrar en un procés d’atomització, provocat per l’aprovació de diverses normes, tant generals com sectorials, que imposaven tràmits o requisits per a la innovació de l’ordenament jurídic no previstos a les lleis reguladores del procediment d’elaboració de disposicions generals. Les normes que van incidir en l’exercici de la potestat normativa, entre les quals tenen un paper destacat les diverses lleis de transparència, van representar un reforç de la qualitat normativa i dels drets dels ciutadans en aquest àmbit; però, com a contrapartida, van generar una dispersió normativa en la regulació del procediment d’elaboració de disposicions generals difícilment conciliable amb el principi de seguretat jurídica.Llegeix més »

La Llei 7/2020, de 2 de juliol, de l’Agència de la Natura de Catalunya: un pas endavant? (II) Tramitació i contingut de la llei – M. Teresa Vadrí Fortuny
Professora titular de dret administratiu. Facultat de Dret. Universitat de Barcelona

Un duc, el rapinyaire nocturn més gran d’Europa, al Parc Natural del Cap de Creus / Territori i Sostenibilitat.

A més dels aspectes comentats a l’apunt anterior publicat a l’RCDP blog, tal com vam assenyalar, mereix ser considerada la forma amb què va ser tramitada la llei de creació de l’Agència de la Natura de Catalunya. La disposició aprovada finalment va ser el resultat de la tramitació de la proposició de llei -presentada conjuntament pels grups JxCat, ERC, PSC-Units i Catalunya en Comú Podem- i no d’un projecte de llei presentat pel Govern. Tenint en compte els motius que porten a la creació de l’Agència -als quals ens hem anat referint i que coneixem pels antecedents i perquè s’expliciten, de manera més o menys coincident, tant en el preàmbul de la norma com en els debats celebrats al Parlament durant la seva tramitació-, resulta si més no sorprenent que el Govern no tramités la creació de la nova entitat com a projecte de llei. Sobretot si considerem que, com hem assenyalat, la previsió de crear l’Agència estava prevista, tant al Pla de Govern com al Pla normatiu aprovat pel Govern. I sorprèn més encara si es té en compte que, evidentment, era coneguda la complexitat de regular els diferents instruments d’intervenció relatius a la protecció i gestió del patrimoni natural per les diverses variables que hi conflueixen (socials, econòmiques i mediambientals), especialment considerant els diferents actors públics i privats que hi estan implicats. El procediment que ha de ser aplicat en l’elaboració dels avantprojectes de llei permet desenvolupar, com veurem, un conjunt d’actuacions dirigides a garantir la qualitat de la norma que es proposa. En aquest sentit, el rebuig que ha provocat l’aprovació de la llei en una part dels actors implicats (responsables de la gestió dels parcs, sector forestal, sector agrícola, sector ramader, etc.) i la importància de cercar la col·laboració i la concertació amb totes les parts -públiques i privades- per una adequada i efectiva intervenció en el patrimoni natural i la biodiversitat, aconsellaven una especial atenció en el procediment de presa de la decisió. En el desenvolupament de les polítiques públiques ambientals l’aplicació del principi de responsabilitat compartida permet arribar a solucions acceptades que fan possible, al ser-ho, la consecució de l’interès públic perseguit, en aquest cas l’adequada preservació del medi natural. Aquest consens no suposa ni la cessió de qüestions innegociables en relació amb la finalitat d’interès públic que cal preservar (per això cal definir prèviament els objectius i els models d’intervenció) ni traslladar la responsabilitat de la decisió als ciutadans. La responsabilitat correspon als òrgans legitimats per prendre la decisió. És una condició per a la bona governança cercar la col·laboració i evitar així el conflicte ambiental o territorial (vegeu l’Informe del Síndic de Greuges: L’augment dels conflictes ambientals i urbanístics a Catalunya, juny 2018). En aquest sentit, s’imposa la necessitat de fer efectiu el principi de participació i garantir-lo des de les fases prèvies de preparació de la decisió, per mitjà del qual es fa possible un intercanvi fluid d’idees i d’informació entre l’Administració i els ciutadans per arribar a una decisió final de qualitat.Llegeix més »

La Llei 5/2020, 29 d’abril, de mesures fiscals, financeres, administratives i del sector públic i de creació de l’impost sobre les instal·lacions que incideixen en el medi ambient: algunes reflexions des de la tècnica normativa – Irene Araguàs Galcerà
Professora lectora de dret administratiu a la Universitat de Barcelona

El 30 d’abril de 2020 es va publicar al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya la Llei 4/2020, de 29 d’abril, de pressupostos de la Generalitat de Catalunya per al 2020, i la corresponent Llei de mesures, o “d’acompanyament”: la Llei 5/2020, de 29 d’abril, de mesures fiscals, financeres, administratives i del sector públic i de creació de l’impost sobre les instal·lacions que incideixen en el medi ambient (tot i que el preàmbul assenyala, erròniament, que aquesta norma s’emmarca en el context de la pròrroga dels pressupostos de 2017).

La flamant Llei 5/2020 s’organitza en cinc parts en funció de l’àmbit material: (i) la part primera, relativa a les mesures fiscals; (ii) la part segona, relativa a les mesures financeres; (iii) la part tercera, relativa a les mesures en l’àmbit del sector públic; (iv) la part quarta, relativa a les mesures administratives; i (v) la part final, que conté les disposicions addicionals, transitòries i derogatòries.Llegeix més »

Impactes normatius i qualitat de la regulació: un element clau per al bon govern i la bona administració – Juli Ponce Solé

Fotos de grup dels ponents de la jornada “10 anys de política pública de millora de la regulació del Govern de la Generalitat de Catalunya”(Algunes de les consideracions que s’inclouen a continuació varen ser objecte d’exposició oral a la jornada del dia 23 de novembre “10 anys de política pública de millora de la regulació del Govern de la Generalitat de Catalunya”, organitzada per la Generalitat de Catalunya, a la que vull agrair la seva amable invitació. Reflexions similars, en una diferent versió, amb referències específiques al món local, poden ser trobades a la Revista de la Federació de Municipis de Catalunya, a la qual vull agrair també l’interès en el tema, concretament en el núm. 108, aparegut al mes de desembre de 2018.)

Estat actual de la qüestió: nombre de normes, (baixa) qualitat normativa i situació en classificacions internacionals

Ha estat afirmat recentment que la producció normativa és “un desastre sense pal·liatius de desordre, inestabilitat, incoherència, improvisació, i de falta de claredat, de necessitat i de proporcionalitat, per no acumular més qualificatius deshonrosos” que constitueix una pràctica secular arrelada a la cultura política i administrativa (Santamaría Pastor, Juan Alfonso. “Un nuevo modelo de ejercicio de las potestades normatives”. Revista Española de Derecho Administrativo, núm. 175, gener-març 2016, pàgines 36, 37 i 55.

No es tracta només que hi hagi moltes normes jurídiques i que aquestes siguin de mala qualitat en els seus aspectes formals (llenguatge, ordre, coherència…), el que històricament hem conegut com a tècnica legislativa.  És veritat que el nombre de normes existent és impressionant, com a resultat del que ja fa molts anys es va qualificar com a legislació motoritzada (Carl Schmitt, en el seu estudi, Die Lage der europaisehe Rechtswissenschalt -Tübingen, 1949- sovint esmentat pel recordat professor E. Garcia de Enterría). En els moments de redactar aquestes línies, 19 de novembre de 2018, una ullada al Portal Jurídic de Catalunya dona l’existència de 896 lleis, 3481 decrets i 10059 ordres.Llegeix més »