No cabe duda de que la Sentencia del Tribunal Supremo (Sala Segunda) núm. 459/2019, de 14 de octubre, comúnmente conocida como “La sentencia del procés”, es una de las más importantes jamás dictadas en España. Ya en su momento, el proceso judicial que acabó culminando con la sentencia en cuestión recibió una atención inusitada por parte de la sociedad española en general (no hablemos de la catalana en especial) e incluso internacional, habiendo sido seguido in situ por observadores extranjeros y televisado en su integridad cual culebrón. Antes de conocerse el fallo, no faltaron numerosas predicciones sobre cuál sería este, y la materia en sí dio pie a un sinfín de debates de calado variopinto.Llegeix més »
Etiqueta: sedició
Recensión de la obra “La sentencia del procés. Una aproximación académica”, de Joan J. Queralt (director) – Albert Ruda González
Les sentències del Tribunal Constitucional relatives a l’STS 459/2019 (III). Sedició, principi de legalitat i dissuasió de drets fonamentals: tot esperant el TEDH – David Felip i Saborit
Professor titular de dret penal a la Universitat Pompeu Fabra
1. Els darrers mesos estan apareixent les sentències que resolen els recursos d’empara presentats contra l’STS 459/2019, de 14 d’octubre. Les llargues penes de presó imposades a la majoria dels condemnats responen al fet que foren considerats autors principals o directors d’una sedició (art. 544 i 545 CP), amb la concurrència addicional d’un delicte de malversació en alguns casos. En aquestes peticions d’empara es van sotmetre al TC diverses qüestions. L’objecte d’aquest comentari és la possible vulneració del principi de legalitat per l’aplicació del delicte de sedició.
Encara estan pendents de resolució bona part dels recursos, però, sens perjudici d’algunes particularitats (singularment en el cas de la Sra. Forcadell), no és previsible que en aquesta matèria les futures decisions aportin novetats a allò establert a les sentències que ja han estat dictades: STC 91/2021 (Sr. Jordi Turull), STC 106/2021 (Sr. Josep Rull), STC 130/2021 (Sr. Jordi Sánchez) i STC 131/2021 (Sr. Jordi Cuixart).Llegeix més »
Les sentències del Tribunal Constitucional relatives a l’STS 459/2019 (II). Els límits als límits del dret de reunió i els possibles efectes dissuasius de l’STC 122/2021, de 2 de juny de 2021 – Antoni Abat i Ninet
Prof. visitant de dret constitucional i filosofia del dret a la Universitat Hebrea de Jerusalem (Israel)
L’STS 459/2019, de 14 d’octubre de 2019, i l’STC 122/2021, de 2 de juny de 2021, que resol el recurs d’empara presentat per Jordi Cuixart contra la sentència anterior del TS, amb els seus vots particulars, els recursos, les posicions de les parts, Ministeri fiscal i l’Advocacia de l´Estat, són un material excel·lent per a analitzar la significació constitucional i democràtica, el contingut, els límits i els límits dels límits d’un dret fonamental, i en concret del dret de reunió i manifestació. Un material del tot valuós, d’estudi necessari i altament recomanable per a la seva difusió i anàlisi a les nostres facultats i escoles de dret que acabarà per completar-se amb la futura sentència del TEDH.Llegeix més »
La progressiva configuració d’un estàndard d’opinió internacional crític amb les sancions penals imposades pel referèndum de l’1 d’octubre de 2017 – Gerard Martín i Alonso
Cap de l’Àrea d’Assessorament sobre l’Organització Territorial del Poder de l’Institut d’Estudis de l’Autogovern i professor associat de dret constitucional a la Universitat de Barcelona
Els dies 8 i 9 d’octubre de 2020, la Comissió de Venècia va aprovar l’informe titulat Criminal liability for peaceful calls for radical constitutional change from the standpoint of the European Convention on Human Rights.
Aquest informe responia a la petició de la Comissió d’Assumptes Jurídics i Drets Humans de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa, que s’havia adreçat a la Comissió de Venècia preguntant-li en quines circumstàncies el Conveni Europeu de Drets Humans (CEDH) permetia criminalitzar les crides, dels polítics o representants de la societat civil, per als canvis constitucionals radicals per mitjans pacífics, inclosa la demanda d’independència per a parts del territori nacional. L’aspecte més rellevant d’aquesta petició és que es formulava davant de les accions penals impulsades a Espanya per la celebració del referèndum d’autodeterminació de Catalunya de l’1 d’octubre de 2017, contra el president de la Generalitat, els membres del Govern de Catalunya, la presidenta del Parlament i membres de la seva Mesa, alcaldes i els presidents d’Òmnium Cultural i de l’Assemblea Nacional Catalana, i també en relació amb les actuacions penals promogudes a Turquia contra diversos parlamentaris de la Gran Assemblea Nacional.En tal sentit, en referir-se a les actuacions seguides per les institucions espanyoles, és prou significatiu el caràcter crític amb què són valorades pel Memoràndum[i] —presentat juntament amb la petició d’informe a la Comissió de Venècia— elaborat pel diputat Sr. Boriss Cilevics, president de la Comissió d’Assumptes Jurídics i Drets Humans abans esmentada.[ii]Llegeix més »
Notes de legalitat penal a la sentència del procés – Joan J. Queralt
En aquestes notes apressades sobre la STS de la Sala Segona, de 14 d’octubre de 2019, coneguda com la sentència del procés, em centraré en tres punts: l’estructura de la sentència, la supremacia de la llei penal sobre els drets fonamentals i els aspectes essencials del delicte de sedició. Tot precedit d’una breu introducció sobre el dret a la legalitat sancionadora.
1. En primer terme, s’ha d’assenyalar que, a diferència d’altres drets fonamentals, el dret a la legalitat sancionadora, el tradicionalment denominat principi de legalitat penal, és un vell conegut. De fet, arrenca a l’Edat Mitjana, molt abans que altres delictes com la llibertat d’expressió o els drets de reunió i manifestació, per exemple. Tanmateix, no és sinó amb l’adveniment de la revolució burgesa que comença a tenir una autèntica força configuradora i delimitadora del poder sancionador de l’Estat.
El dret a la legalitat sancionadora es tradueix, en expressió ja canònica, en lex praevia, lex scripta i lex certa, tal com va encunyar Feuerbach a principis del segle XIX. Així és des de l’estat liberal. Som davant un enunciat formal, però irrenunciable, que ha anat evolucionant. En l’estat democràtic, com diu la jurisprudència tant d’Estrasburg com del Tribunal Constitucional, les garanties han de ser reals i efectives. Cal veure, doncs, encara que sigui per sobre, quin nivell de materialitat té en l’actualitat el dret a la legalitat sancionadora en els seus triples vessants de lex praevia, lex scripta i lex stricta. En primer lloc, la lex praevia es compleix amb caràcter general amb una interdicció total de la irretroactivitat penal desfavorable. La lex scripta al dret continental europeu es compleix més que acceptablement, i el costum està desterrat com a font del dret sancionador.Llegeix més »