“La tasca del Tribunal era aclarir el marc jurídic en el qual han de prendre’s decisions polítiques ‘en virtut de la Constitució’, i no usurpar les prerrogatives de les forces polítiques que actuen dins d’aquest marc. Les obligacions que hem posat de manifest són obligacions imperatives en virtut de la Constitució del Canadà. No obstant això, els correspondrà als actors polítics determinar en què consisteix ‘una majoria clara en resposta a una pregunta clara’, segons les circumstàncies en les quals podria celebrar-se un futur referèndum. Així mateix, si s’expressés un suport majoritari a favor de la secessió de Quebec, els correspondria als actors polítics determinar el contingut de les negociacions i el procés a seguir. La conciliació dels diversos interessos constitucionals legítims és necessàriament del camp polític més que del judicial, precisament perquè aquesta conciliació només pot realitzar-se per mitjà del joc de les concessions recíproques que caracteritza les negociacions polítiques. En la mesura en què les qüestions abordades durant les negociacions anessin polítiques, els tribunals, conscients del paper que els correspon en un règim constitucional, no haurien d’exercir cap paper de vigilància.”
Tribunal Suprem del Canadà
“La funció jurídic-política de la Justícia és un component necessari de l’Estat de dret. El dret judicial és imprescindible. La tasca juridicopolítica dels tribunals exigeix un grau especial de contenció política i partidista dels jutges. En cas contrari es posa en perill la confiança en la independència i imparcialitat de la judicatura.”
Bernd Rüthers
Els dos paràgrafs que refereix el Dr. Iñaki Lasagabaster Herrarte, catedràtic de dret administratiu de la Universitat del País Basc/Euskal Herriko Unibertsitatea, a l’inici del seu llibre, Democracia, derecho a decidir, desobediencia civil. Sobre las causas de justificación en la STS 459/2019 (Institut d’Estudis de l’Autogovern, 2021), donen una imatge sintètica, però molt aclaridora, del que el lector posteriorment trobarà a l’interior d’aquesta detallada exegesi de l’anomenada “sentència del procés”, la Sentència del Tribunal Suprem número 459/2019, de 14 d’octubre (Sala Penal, Secció Primera).
No cabe duda de que la Sentencia del Tribunal Supremo (Sala Segunda) núm. 459/2019, de 14 de octubre, comúnmente conocida como “La sentencia del procés”, es una de las más importantes jamás dictadas en España. Ya en su momento, el proceso judicial que acabó culminando con la sentencia en cuestión recibió una atención inusitada por parte de la sociedad española en general (no hablemos de la catalana en especial) e incluso internacional, habiendo sido seguido in situ por observadores extranjeros y televisado en su integridad cual culebrón. Antes de conocerse el fallo, no faltaron numerosas predicciones sobre cuál sería este, y la materia en sí dio pie a un sinfín de debates de calado variopinto.
En aquestes notes apressades sobre la STS de la Sala Segona, de 14 d’octubre de 2019, coneguda com la sentència del procés, em centraré en tres punts: l’estructura de la sentència, la supremacia de la llei penal sobre els drets fonamentals i els aspectes essencials del delicte de sedició. Tot precedit d’una breu introducció sobre el dret a la legalitat sancionadora.