Les sentències del Tribunal Constitucional sobre l’aplicació a Catalunya de l’article 155 de la Constitució – Joan Ridao

Comentari apressat de les STC 89/2019 i 90/2019, de 2 de juliol, que avalen una aplicació expansiva, poc garantista i recentralitzadora dels mecanismes d’execució forçosa a l’abast de l’Estat central.

Algunes qüestions prèvies i una mica d’història

La Constitució espanyola, igual que succeeix en altres estats compostos, disposa de fórmules excepcionals d’intervenció dels governs i administracions federals o regionals. Es tracta de procediments diferents dels controls exercits per la jurisdicció constitucional o ordinària (als quals al·ludeix l’article 153 CE), o dels que efectuen alguns òrgans de control o comissionats parlamentaris que fiscalitzen els comptes o defensen els drets dels ciutadans i supervisen les administracions (ombudsmen). Aquests mecanismes, denominats de coerció estatal o federal, o d’execució forçosa, atribueixen al poder central —en el cas espanyol, al Govern de l’Estat i al Senat— unes facultats d’intervenció directa i coactiva, i per això mateix, s’entén que s’integren dins del conjunt d’instruments establerts per a la defensa de la Constitució.

L’article 155 CE estableix que si una comunitat autònoma no compleix les obligacions que la Constitució o altres lleis li imposin, o actua de manera que atempti greument contra l’interès general d’Espanya, el Govern de l’Estat, previ requeriment al president de la comunitat autònoma i, en el cas de no ser atès, amb l’aprovació per majoria absoluta del Senat, podrà adoptar les mesures necessàries per obligar-la a complir forçosament aquestes obligacions o protegir l’esmentat interès general, sense precisar-les. Per a fer-ho, afegeix que el Govern de l’Estat podrà donar instruccions a totes les autoritats de les comunitats autònomes. Aquest procediment, com és ben sabut, s’inspira quasi textualment en l’article 37 de la Llei fonamental de Bonn (Bundeszwang), per bé que presenta algunes diferències amb aquest donat el diferent context en què es pot aplicar. Cal tenir en compte que a Alemanya aquest mecanisme adquireix sentit en la mesura que les administracions dels lands desenvolupen la major part de les seves competències per delegació del govern federal, en el marc d’un federalisme cooperatiu i executiu (“Administració única”), i que el Senat (Bundesrat), representatiu de les entitats federades, exerceix funcions de genuïna cambra territorial, a diferència del Senat espanyol.Read More »

El compliment dels objectius de dèficit entre els nivells de govern i les conseqüències en l’àmbit de la UE — Montse Bassols i Santamaria

El passat 10 de maig el Ministeri d’Hisenda va publicar l’informe de compliment dels objectius d’estabilitat pressupostària, de deute públic i de regla de despesa corresponents a l’exercici 2018 per a cadascun dels nivells de govern: estatal, autonòmic i local, i també per a cada comunitat autònoma.

L’informe reflecteix que les comunitats autònomes (CA) i les corporacions locals (CL) han complert els objectius marcats inicialment sobre el dèficit, el deute i la regla de despesa. En canvi, l’Administració central i la Seguretat Social han superat l’objectiu de dèficit i tampoc s’ha complert la regla de despesa.

Més concretament, les CA, que tenien un objectiu de dèficit del -0,4% del PIB, han tancat el 2018 amb un -0,23%. Les CL tenien per objectiu l’equilibri pressupostari i han tancat l’exercici amb un superàvit del 0,52% del PIB. Per contra, l’Administració central tenia un objectiu del -0,7% i ha finalitzat l’any amb un dèficit del -1,35%, i la Seguretat Social —amb un objectiu del -1,1%— ha tancat l’exercici amb un -1,41%. En conjunt, l’Administració central i la Seguretat Social s’han desviat de l’objectiu 9 dècimes de PIB i les administracions territorials l’han millorat en 7 dècimes de PIB respecte de l’objectiu.

En conjunt, el dèficit públic del 2018 ha estat d’un -2,47% del PIB, percentatge que en situar-se per sota del 3% del PIB comporta que l’Estat espanyol deixi de formar part del procediment de dèficit excessiu del Pacte d’Estabilitat i Creixement que estableix la UE, i passar a estar subjecte al component preventiu i a la norma transitòria en matèria de deute per assolir l’objectiu del 60% del PIB. De fet, el passat 14 de juny el Consell de la UE va ratificar la sortida d’Espanya del procediment de dèficit excessiu i a partir d’ara queda subjecta al component preventiu del Pacte d’Estabilitat i Creixement.Read More »

A la pròrroga! Les sentències judicials que enfronten l’Athletic Club i el Futbol Club Barcelona amb la Comissió Europea — Ricard Brotat i Jubert

En un apunt anterior a l’RCDP blog es van comentar algunes resolucions de la Comissió Europea en relació amb l’article 107 del TFUE i les prohibicions dels ajuts estatals als clubs esportius, en què se’ls qualificava d’“incompatibles amb el mercat interior”. En concret, una part d’un epígraf d’aquell escrit es dedicava a la resolució de la Comissió respecte a privilegis fiscals a favor del Reial Madrid, el FC Barcelona, l’Athletic de Bilbao i l’Atlètic Osasuna (Decisió de la Comissió, de 4 de juliol de 2016, relativa a l’ajut estatal SA.29769 (2013/C) (ex 2013/NN) per la qual es va ordenar la supressió del foment estatal de què s’havien beneficiat aquells clubs. Doncs bé, el Tribunal General de la UE, mitjançant sentència de 26 de febrer de 2019, ha anul·lat la resolució esmentada que qualificava d’ajuda estatal el règim fiscal de quatre clubs de futbol professional espanyols.

Per recordar el tema i dotar d’autonomia aquest apunt, la Llei 10/1990, de 15 d’octubre, de l’esport va comportar l’obligació dels clubs esportius professionals espanyols, molts d’ells sumits en unes greus situacions econòmiques que van portar a la desaparició d’algun club històric (la UD Salamanca, per exemple), a reconvertir-se en societats anònimes esportives (les conegudes SAD). No obstant això, quatre clubs de futbol professional espanyols es van acollir a l’excepció legal per als clubs més sanejats econòmicament que permetia que els mateixos romanguessin com a clubs esportius: el Futbol Club Barcelona, el Club Atlético Osasuna, l’Athletic Club de Bilbao i el Real Madrid Club de Futbol. El tracte fiscal als clubs esportius, en efecte, diferia del règim fiscal aplicable a les societats anònimes esportives, que estaven subjectes al règim general de l’impost sobre societats. Els clubs esportius com a entitats sense ànim de lucre i, com a tals, es beneficiaven d’un tipus reduït del 25% en lloc del tipus general del 30% (que era del 35% fins al 2006 i del 32,5% el 2007).Read More »

El Consell de Governs Locals de Catalunya: de l’absència en el passat a un necessari protagonisme en el present i futur. Algunes propostes d’actuació i millora institucional – Xavier Forcadell i Esteller

El Consell de Governs Locals de Catalunya és sense cap mena de dubte una de les principals, i més interessants, novetats que en clau local ens ofereix la regulació estatutària del 2006. De fet, l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006, en la seva primera versió possibilitava sens dubte posar les bases per bastir un model de governs locals de Catalunya ple. Posteriorment, en el tràmit parlamentari al Parlament i a les Corts Generals, i sobretot després amb la STC 31/2010 relativa a l’Estatut, l’objectiu quedà més desdibuixat. Però ni així es pot justificar el poc encert que el catalanisme ha tingut des de llavors ençà per no posar-se amb enginy a innovar en aquesta qüestió, i s’ha basat en l’autolimitació constant i el desconcert en aquesta matèria. És evident que la política no hi ha ajudat gens, i el context econòmic i social tampoc. Una crisi econòmica sense precedents, que de resultes ens va deixar una crisi social que encara arrosseguem, lligada a la nul·la voluntat de la política estatal de permetre el més mínim avenç a Catalunya —ja no només amb la manca de diàleg sobre el marc polític nacional català, sinó també amb una voluntat recentralitzadora fora mida de l’executiu estatal, aplaudida i/o consentida manta vegades, s’ha de dir tot, per la gran majoria de la classe política dirigent a l’Estat. I tot, amb una jurisprudència constitucional cada cop menys permissiva a obrir cap escletxa en el fet diferencial.Read More »

Les consultes populars al món local – Quim Brugué, Xavier Casademont, Judith Gifreu i Òscar Prieto-Flores

La relació entre els governs locals i la participació ciutadana a Catalunya ha estat tradicionalment intensa. El món local, entès com el nivell polític i administratiu més proper a la ciutadania, ha sigut l’escenari de dues grans etapes en el foment de la participació ciutadana a Catalunya durant el període democràtic. Per una banda, des de finals dels anys vuitanta i fins a principis del segle, en què es desenvoluparen diferents estratègies i metodologies amb resultats dispars (Subirats, 2001; Font, 2001 i 2003; Parés, 2009; Font i Galais, 2009); per l’altra, després del parèntesi que coincidí amb l’esclat de la crisi econòmica i financera i les dificultats pressupostàries del món local, en què, en els darrers anys, hi ha hagut un ressorgiment de les polítiques de foment de la participació.

La recerca que hem portat a terme gràcies a l’ajuda del programa DEMOC 2017 de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya pretenia, justament, ampliar el coneixement sobre aquesta segona etapa en el foment de les estratègies de participació ciutadana, la qual encara no ha estat excessivament analitzada. Els principals objectius de la recerca es centren en dues grans línies: en primer lloc, revisar la literatura acadèmica sobre participació per disposar d’un marc teòric i conceptual robust i, en segon lloc, sobre la base de l’anàlisi en profunditat de sis casos, identificar les principals característiques de les noves experiències de participació.

En aquest apunt de blog, que pretén sintetitzar algunes de les reflexions publicades en l’article Democràcia directa municipal: consideracions sobre les consultes locals, desenvoluparem tres grans apartats. En primer lloc, contextualitzarem l’objecte d’estudi en l’escenari actual, en què les crítiques a la democràcia liberal de base representativa es solapen amb l’emergència de noves formes de participació que, fonamentalment, pretenen superar algunes de les limitacions imposades pel model liberal. En segon lloc, discutirem el concepte de democràcia directa a partir de la teoria política. Finalment, des d’una perspectiva més instrumental, ens centrarem específicament en el referèndum i les consultes populars o ciutadanes, en ser aquestes les dues formes més habituals per implementar mesures de democràcia directa.Read More »