La sentència del Tribunal Constitucional sobre la Llei d’educació de Catalunya. Entre la intranscendència i l’efecte «parada i fonda» en l’àmbit lingüístic – Joan Ridao i Martín

El Tribunal Constitucional (TC) va dictar fa poc la sentència per la qual es resolia, al cap de deu anys, el recurs d’inconstitucionalitat plantejat pel Grup Popular al Congrés dels Diputats contra diversos preceptes de la Llei 12/2009, del 10 de juliol, d’educació (LEC). Aquesta llei, nascuda d’un notable consens polític i sectorial, regula el conjunt del sistema educatiu català, qualsevol que sigui la titularitat dels centres, i també el seu sistema de finançament. Així, inclou aspectes cabdals com el disseny curricular, el règim lingüístic, l’organització dels centres i la funció pública docent. Regula, per posar alguns exemples significatius, el marc horari en el desplegament curricular —quelcom determinant per a decidir sobre la tercera hora de castellà—, les llengües vehiculars, la formació inicial del professorat, la definició dels cossos docents (especialitats, plantilles, sistema de selecció i integració, inspecció, etc.), el procediment d’autorització de centres privats, la definició dels òrgans de govern dels centres, el règim d’admissió d’alumnes o els requisits d’expedició i homologació de títols.

La major part dels preceptes impugnats estaven relacionats, tanmateix, amb el disseny curricular i amb el règim de la funció pública docent. Només quatre de les normes qüestionades —i una d’elles de manera indirecta— tenien a veure amb un tema sempre espinós com el règim lingüístic. En la Sentència, el Tribunal, després de resoldre amb caràcter preliminar algunes qüestions prou rellevants que afectaven la determinació del paràmetre de constitucionalitat a aplicar, al qual farem referència més endavant, fixa —sense gaires complicacions— l’enquadrament de la matèria controvertida en l’àmbit educatiu, i agrupa l’examen dels preceptes impugnats en set blocs distints, sobre els quals projecta el cànon de constitucionalitat predeterminat.Read More »

La prohibició del cinéma vérité en els reportatges periodístics o la STC de 25 de febrer de 2019 – Ricard Brotat i Jubert

El periodisme d’investigació utilitza la tècnica de la càmera oculta (seguint una tradició del periodisme anglosaxó que arranca als anys 50 del segle passat), invisible per al subjecte que és filmat en estar camuflada, cosa que no deixa de ser un retorn al reportatge documental, al cinéma vérité. I no cal dir que, com a conseqüència de l’àmplia proliferació i reducció de costos dels dispositius electrònics, les càmeres ocultes tenen cada vegada més usos i això anticipa, com en el cas que s’examina, una col·lisió entre els drets de l’esfera de la intimitat i la llibertat d’informació.

El Tribunal Constitucional (TC) en la Sentència de 25 de febrer de 2019 utilitza el judici de proporcionalitat (aequitas praefertur rigori). El TC aplica —encara que mai no hagi reconegut expressament aquesta importació— l’anomenat “test alemany” (que és un dels innumerables préstecs del constitucionalisme alemany a l’espanyol, préstecs que es remunten als anys 30 del segle XX, moment en què la doctrina espanyola va començar a abandonar el fins aleshores preferit dret públic francès per l’alemany, amb la recepció, sobretot, de Carl Schmitt) i els seus tres estadis (controls successius d’adequació, necessitat i proporcionalitat en sentit estricte), tal com es pot llegir en el fonament jurídic (FJ) núm. 5 de la Sentència del Tribunal Constitucional (STC) 66/1995,(1) de 8 de maig, que apareix després a vint-i-set sentències. En fórmula constant, el principi és aquest:Read More »

Transferir coneixement de la universitat a la societat via article 83 LOU: un afer privat – Albert Lladó

És ben conegut que bona part de la transferència de coneixement i tecnologia cap a empreses i institucions derivada de l’activitat investigadora de les universitats es vehicula a través dels contractes previstos en l’article 83 de la Llei orgànica d’universitats. D’aquesta manera, els grups de recerca, els departaments, els instituts i el professorat universitari poden formalitzar contractes amb “persones, universitats o entitats públiques i privades” per a la realització de treballs de caràcter científic, tècnic o artístic i per al desenvolupament d’ensenyaments d’especialització o activitats específiques de formació, segons el redactat de l’esmentat precepte, uns contractes en què la universitat actua com a contractista.

Sovint es considera que aquests contractes, que a la pràctica cobreixen una àmplia tipologia d’actuacions, estan subjectes al règim que disposa la Llei de contractes del sector públic (LCSP), probablement per la condició de les universitats públiques d’integrants del sector públic i independentment de quina sigui la naturalesa del contractant. En canvi, els procediments de contractació previstos a la LCSP no estan pensats per facilitar i agilitzar la transferència de coneixement i innovació fruit de l’activitat investigadora de les universitats, sinó que, ben al contrari, entren en contradicció amb les exigències que incorporen tant la Llei 2/2011, de 4 de març, d’economia sostenible (LES), com la Llei 14/2011, d’1 de juny, de la ciència, la tecnologia i la innovació (LCTI). Totes dues lleis expressen de forma explícita, tant en els seus preàmbuls com en l’articulat, la necessitat d’augmentar l’agilitat en els procediments de transmissió de l’activitat investigadora i dels drets de propietat intel·lectual, i de la competitivitat en general de les universitats espanyoles. I ho fan aplicant a aquestes activitats el dret privat.Read More »

Las reformas de la LOPJ de diciembre de 2018: algunos avances y otra oportunidad perdida – Miguel Ángel Cabellos Espiérrez

Diciembre de 2018 fue un mes de reformas para la Ley Orgánica del Poder Judicial. El día 5 se aprobó la Ley Orgánica 3/2018, de Protección de Datos Personales y Garantía de los Derechos Digitales, que muy colateralmente afectaba a la LOPJ. El día 28, en cambio, se aprobaron dos leyes orgánicas destinadas específicamente a reformar aspectos de aquella: la Ley Orgánica 4/2018, la de mayor alcance de todas desde el punto de vista del número de ámbitos a los que afecta, centrada en reformar aspectos relevantes en el ámbito de la organización y la estructura del CGPJ, en el de los recursos humanos y el de la transparencia en la Administración de justicia, y finalmente la Ley Orgánica 5/2018, destinada a implementar en la LOPJ medidas derivadas del pacto de estado en materia de violencia de género.

En la breve extensión de este apunte de blog no resulta posible llevar a cabo, lógicamente, un análisis detallado de todas y cada una de las modificaciones derivadas de tales normas, modificaciones que, por lo demás, son de alcance (e interés) muy heterogéneo y desigual. Por ello nos centraremos en las más relevantes, y también en señalar alguna cuestión central que se ha rehusado reformar en el marco de esta actualización y puesta al día de la LOPJ en tan diversos sectores.

El primer ámbito a reseñar es el de la transparencia en la designación de determinados altos cargos judiciales. Como es sabido, el Grupo de Estados contra la Corrupción (GRECO) había puesto repetidamente de manifiesto en sus informes las deficiencias del sistema de nombramientos de altos cargos judiciales en España. La tradicional infiltración de los partidos políticos en el CGPJ —bien es cierto que de modo desigual en el tiempo pero que ha alcanzado en etapas concretas rasgos de auténtico asalto— ha llevado de modo constante a la doctrina y a los operadores jurídicos a poner de manifiesto el sesgo ideológico empleado con frecuencia por la mayoría de turno en el órgano para proveer determinados puestos de relevancia. Faltando criterios claros establecidos en la ley que debieran regir la adopción de estas decisiones y garantizar así la objetividad y la transparencia, se abría paso al riesgo de arbitrariedad y de aplicación de criterios políticos (v. al respecto, por ejemplo, Andrés Ibáñez, 2018).

Read More »

Liberalismo y plurinacionalidad, ¿posiciones irreconciliables? – Peter Ehret

Tal como demuestran los debates en el contexto político actual en España, la relación entre identidad nacional y constitucionalidad está lejos de haberse reconciliado en el estado liberal de derecho.

El problema principal reside en un “defecto congénito” de la misma teoría liberal. A pesar de su objetivo principal, el de razonar un estado sobre la garantía de los mismos derechos individuales para todos los ciudadanos, la atomización de la sociedad entre sus entidades individuales conlleva que las garantías y libertades estén vinculadas a concepciones estáticas sobre los bienes políticos. Con ello corremos el peligro de presuponer cierta homogeneidad de la población con respecto a su cultura o sus creencias (Requejo, 2017: 72, 74). En otras palabras, el estado liberal de derecho necesitaría instituirse al mismo tiempo como estado nación. De esta forma, el estado recae en la dependencia de una comunidad preconstitucional que no permite la coexistencia de distintos sistemas de valores en un mismo territorio. Debido a esto, no nos debería sorprender si observáramos nacionalismos defendiendo los derechos de “su” estado como privilegios exclusivos de una parte de la población. Tampoco nos debería asombrar la conflictividad que causan cuestiones sobre plurinacionalidad para la integridad constitucional de un estado, sobre todo cuando este se legitime por medio de un orden liberal democrático.

A nivel teórico, esta “tradición kantiana” (Requejo, 2017: 72) de la teoría liberal obviaba los contextos en los que los individuos desarrollaban su actividad y sus valores. Durante mucho tiempo, la teoría liberal no se ocupó del componente colectivo de los derechos. Esto cambió con las correcciones “comunitaristas” de las posiciones individualistas dentro del paradigma liberal. Para las “comunitaristas”, la libertad no puede permanecer en su dimensión abstracta como mera garantía de unos derechos abstractos, sino que necesita ser sentida y expresada en las distintas esferas de vida de la población, ya que es allí donde las personas llevan a cabo sus actividades. Este pensamiento refleja ideas que también han guiado a autores que buscaron el estado liberal por motivo de reconciliar las realidades sociales de los individuos por medio del derecho. Entre ellos destacan Isaiah Berlin y G. W. F. Hegel.Read More »