La recent STC 132/2019, de 13 de novembre, sobre diversos preceptes de la Llei del Parlament de Catalunya 3/2017, de 15 de febrer, del llibre sisè del Codi civil de Catalunya, relatiu a les obligacions i els contractes, i de modificació dels llibres primer, segon, tercer, quart i cinquè, presenta un indubtable interès. No només des de la perspectiva del dret civil sinó també des de la talaia del dret constitucional, i el dret públic de Catalunya en particular, per l’afectació que té —i pot tenir— sobre la distribució competencial entre la Generalitat i l’Estat en matèria de dret civil.(1) Es podria dir, fins i tot, que es tracta de la sentència més rellevant sobre l’article 149.1. 8a CE, les complexes regles de la qual han derivat fins ara en una jurisprudència constitucional entre oscil·lant i torturada.
El Tribunal Constitucional (TC) va dictar fa poc la sentència per la qual es resolia, al cap de deu anys, el recurs d’inconstitucionalitat plantejat pel Grup Popular al Congrés dels Diputats contra diversos preceptes de la Llei 12/2009, del 10 de juliol, d’educació (LEC). Aquesta llei, nascuda d’un notable consens polític i sectorial, regula el conjunt del sistema educatiu català, qualsevol que sigui la titularitat dels centres, i també el seu sistema de finançament. Així, inclou aspectes cabdals com el disseny curricular, el règim lingüístic, l’organització dels centres i la funció pública docent. Regula, per posar alguns exemples significatius, el marc horari en el desplegament curricular —quelcom determinant per a decidir sobre la tercera hora de castellà—, les llengües vehiculars, la formació inicial del professorat, la definició dels cossos docents (especialitats, plantilles, sistema de selecció i integració, inspecció, etc.), el procediment d’autorització de centres privats, la definició dels òrgans de govern dels centres, el règim d’admissió d’alumnes o els requisits d’expedició i homologació de títols.