Conflictes constitucionals de competència. Concurrència o monopoli jurisdiccional. A propòsit de la Sentència del Tribunal Suprem núm. 437/2022, de 7 d’abril – Berta Bernad Sorjús
Advocada de la Generalitat davant del Tribunal Constitucional

 

Façana nevada del Tribunal Suprem
Font: Luis García. Llicència CC BY-SA 4.0

Introducció

La identificació de la jurisdicció competent per conèixer de les impugnacions de disposicions de rang inferior a la llei per motius competencials no és, a dia d’avui, una qüestió clara.

Així resulta de la sentència del Tribunal Suprem (STS) objecte d’aquest comentari, la qual s’erigeix en un nou intent de confirmar una doctrina jurisprudencial que se suposa consolidada, però que, a la pràctica, troba resistència entre algunes instàncies jurisdiccionals inferiors.

El debat se situa entre els defensors del monopoli del Tribunal Constitucional (TC) per conèixer amb exclusivitat dels conflictes constitucionals de competència i els que, per contra, sostenen que tant la jurisdicció constitucional com la jurisdicció contenciosa administrativa, de manera alternativa, són competents per conèixer d’impugnacions fonamentades en la vulneració dels preceptes constitucionals que disciplinen el repartiment de competències entre l’Estat i les comunitats autònomes.

Precisament la STS núm. 437/2022, de 7 d’abril (Sala contenciosa administrativa), reflecteix aquest debat, ja que resol un recurs de cassació interposat contra una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que havia inadmès, per manca de jurisdicció a favor del TC, un recurs contenciós interposat per l’Administració general de l’Estat contra un acord del Govern de la Generalitat de revisió del Pla especial d’emergències per contaminació de les aigües marines de Catalunya.

A continuació s’exposa quina ha estat la història judicial de la STS núm. 437/2022 i quins van ser els arguments emprats en les diverses instàncies per justificar la jurisdicció competent en cada cas.Llegeix més »

Es pot publicar la identitat d’una persona sancionada? – Carles San José
Consultor del sector públic i professor col·laborador de Dret Administratiu a la UOC

Per contestar al títol d’aquest article comentaré la Sentència del Tribunal Constitucional (TC) núm. 23/2022, de 21 de febrer, que resol el recurs d’empara interposat pel conseller i secretari del Consell d’Administració de l’empresa Damm contra la sanció que l’imposà la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV), consistent en una multa per un import de 30.000 euros i la publicació d’aquesta sanció en el Butlletí Oficial de l’Estat (BOE).

1. Plantejament de la qüestió. L’anonimització de dades en les sentències

Els fets sancionats tenen el seu origen en l’adquisició, per compte d’una tercera persona (la seva filla), d’accions de la dita empresa disposant d’informació privilegiada sobre la mateixa, referent a la proposta d’aprovació d’exclusió de negociació de les accions mitjançant una oferta pública d’adquisició.

La persona sancionada interposà un recurs d’empara davant el TC, que fonamentava en diversos extrems. Pel que aquí interessa em centraré únicament en la queixa que formulava respecte la publicació de la sanció al BOE.Llegeix més »

El derecho de reunión en la jurisprudencia del Tribunal Europeo de Derechos Humanos, con especial atención al caso Comunidad Ginebrina de Acción Sindical (CGAS) contra Suiza, de 15 de marzo de 2022 – Miguel Ángel Presno Linera
Catedrático de Derecho Constitucional de la Universidad de Oviedo

Sala del Tribunal Europeu de Drets Humans
Font: Adrian Grycuk, CC BY-SA 3.0 PL, via Wikimedia Commons

1.- La jurisprudencia del Tribunal Europeo de Derechos Humanos sobre el ejercicio del derecho de reunión

Es sabido que el derecho de reunión tiene una extraordinaria importancia en un Estado democrático y está estrechamente vinculado al ejercicio de la libertad de expresión; en este sentido, el Tribunal Europeo de Derechos Humanos (TEDH) establece que “la protección de las opiniones y la libertad de expresarlas es uno de los objetivos de las libertades de reunión y asociación recogidos en el artículo 11” (asunto Partido de Libertad y Democracia c. Turquía, de 8 de diciembre de 1991, § 37) y, al igual que aquéllas, “la libertad de reunión como la recoge el artículo 11 del Convenio, protege una manifestación que moleste u ofenda a las personas opuestas a las ideas o reivindicaciones que esté intentando conseguir” (asuntos Plataforma “Arzte für das Leben” c. Austria, de 21 de junio de 1988, § 32, y Stankov y United Macedonian Organisation Ilinden contra Bulgaria, de 2 de octubre de 2001, §§ 85 y 86).Llegeix més »

L’evolució del control laboral mitjançant sistemes de videovigilància – Carles San José
Consultor del sector públic i professor col·laborador de Dret Administratiu a la UOC

Cartell amb fons groc on hi diu "Zona videovigilada" i es veu una icona d'una càmera de seguretatEl control laboral de les persones treballadores és una facultat que l’ordenament jurídic atribueix als ocupadors o empresaris. En concret, l’article 20.3 del Reial decret legislatiu 2/2015, pel qual s’aprova el text refós de la Llei de l’Estatut dels Treballadors (ET) determina que l’empresari pot adoptar les mesures que estimi més oportunes de vigilància i control per tal de verificar el compliment per part del treballador de les seves obligacions i deures laborals, guardant en la seva adopció i aplicació la consideració deguda a la seva dignitat i tenint en compte, si és el cas, la capacitat real dels treballadors amb discapacitat.

El compliment de les obligacions laborals per part dels empleats públics deriva de l’article 52 del Reial decret legislatiu 5/2015, pel qual s’aprova el text refós de la Llei de l’Estatut bàsic de l’empleat públic (EBEP), segons el qual és un deure dels empleats públics desenvolupar, amb diligència, les tasques que tinguin assignades i vetllar pels interessos generals. Per tant, aquesta facultat de control de les persones empleades també pot ser exercida per les administracions públiques respecte del seu personal.Llegeix més »

Les “expressions no necessàries” en l’exercici de la llibertat d’expressió segons el Tribunal Constitucional espanyol: un concepte difícilment compatible amb la jurisprudència del TEDH – Carles Grima
Advocat. Professor associat de Dret Constitucional a la Universitat de Barcelona i professor-col·laborador a la Universitat Oberta de Catalunya

Detall de la plaça de toros de El Puerto de Santa María (Cadis). Font: pintxomoruno, CC BY-NC-SA 2.0

A través d’aquestes línies intentarem aproximar-nos a un concepte que darrerament s’està imposant en sentències del Tribunal Constitucional que resolen recursos d’empara on es discuteixen conflictes entre la llibertat d’expressió i altres drets o béns jurídics protegits. Ens estem referint al que el Tribunal Constitucional anomena “expressions no necessàries” com a fonament per a la denegació de l’empara quan la demanda es planteja per una suposada vulneració del dret a la llibertat d’expressió. En base a aquest plantejament, el Tribunal Constitucional entén que determinades expressions, com que no són necessàries pel debat públic de les idees, no queden emparades pel contingut constitucional de la llibertat d’expressió i, a l’entrar en conflicte amb el dret a l’honor, la sentència es resol a favor d’aquest altre dret. Un exemple el tenim a l’STC 93/2021, de 10 de maig, on una activista política antitaurina va publicar una entrada a Facebook a partir de la mort d’un torero i on el qualificava d’assassí.Llegeix més »