El artículo 28 de la Directiva (UE) 2024/2881 del Parlamento Europeo y del Consejo, de 23 de octubre de 2024, sobre la calidad del aire ambiente y una atmósfera más limpia en Europa, introduce en la normativa europea de calidad del aire una previsión que no estaba expresamente formulada en el régimen sectorial anterior: la obligación de garantizar, en determinados supuestos, el derecho de las personas físicas a reclamar y obtener indemnización por daños a la salud humana.
Hasta la aprobación de la Directiva (UE) 2024/2881, la normativa de la Unión en materia de calidad del aire se había construido principalmente sobre obligaciones de evaluación, planificación y control del cumplimiento. Desde la perspectiva española, la cuestión que se plantea es si el régimen general de responsabilidad patrimonial de la Administración basta para hacer efectivo el nuevo derecho reconocido por el artículo 28 o si, por el contrario, su transposición, que debe completarse antes del 11 de diciembre de 2026, requiere una configuración normativa más precisa.Llegeix més »
La responsabilitat patrimonial i, més àmpliament, la responsabilitat derivada de la gestió del patrimoni públic constitueixen encara avui un dels àmbits més complexos i discutits del dret administratiu. Malgrat el seu caràcter clàssic com a institució de garantia, la seva configuració actual planteja interrogants sobre la delimitació entre la naturalesa sancionadora i la reparadora. Un dels problemes estructurals identificats és la concentració en un únic procediment de la determinació d’ambdós tipus de responsabilitat, fet que genera el risc de desdibuixar la funció de reparació patrimonial en favor d’un disseny exclusivament sancionador. Aquesta tensió es veu agreujada pels límits del ius puniendi administratiu i el risc de desviacions en l’aplicació del règim sancionador, que pot ser utilitzat amb finalitats polítiques o alienes a la protecció efectiva dels fons públics. En aquest context, el paper dels òrgans de control extern –com el Tribunal de Comptes o les sindicatures– resulta fonamental per garantir una gestió economicofinancera correcta. Les reflexions doctrinals contemporànies conviden a repensar aquests règims des d’una concepció garantista i orientada a la bona administració, per assegurar que la institució compleixi de manera equilibrada les seves funcions preventiva, reparadora i de preservació del patrimoni públic.
