Hasta una discutida reforma de la legislación estatal de 1990, prácticamente en todas las comunidades autónomas se aplicaba la misma normativa urbanística. El debate acerca de la reforma, en aquel entonces, alumbró la diversidad, relativa, que hoy rige el urbanismo en cada territorio. Esa diversidad movió al Estado, sin embargo, a reconstruir su competencia en la materia sobre competencias diversas, básicas en su mayoría, que vienen condicionando aspectos muy relevantes en esta materia. En el ámbito energético el Estado cuenta, como es bien sabido, con competencias básicas, pero no exclusivas. También las comunidades autónomas tienen competencias en esta materia. Sin embargo, en la práctica totalidad de ellas rige la normativa estatal, de directa aplicación o supletoria. Sin embargo, algunas comunidades han empezado a legislar, como han hecho Cataluña o, como aquí se expone, Aragón. Y lo han hecho movidas no tanto por un debate provocado por la normativa estatal, sino por la ausencia de reformas efectivas, incluso incumpliendo directivas vencidas, por parte del legislador estatal.
Un duc, el rapinyaire nocturn més gran d’Europa, al Parc Natural del Cap de Creus / Territori i Sostenibilitat.
A més dels aspectes comentats a l’apunt anterior publicat a l’RCDP blog, tal com vam assenyalar, mereix ser considerada la forma amb què va ser tramitada la llei de creació de l’Agència de la Natura de Catalunya. La disposició aprovada finalment va ser el resultat de la tramitació de la proposició de llei -presentada conjuntament pels grups JxCat, ERC, PSC-Units i Catalunya en Comú Podem- i no d’un projecte de llei presentat pel Govern. Tenint en compte els motius que porten a la creació de l’Agència -als quals ens hem anat referint i que coneixem pels antecedents i perquè s’expliciten, de manera més o menys coincident, tant en el preàmbul de la norma com en els debats celebrats al Parlament durant la seva tramitació-, resulta si més no sorprenent que el Govern no tramités la creació de la nova entitat com a projecte de llei. Sobretot si considerem que, com hem assenyalat, la previsió de crear l’Agència estava prevista, tant al Pla de Govern com al Pla normatiu aprovat pel Govern. I sorprèn més encara si es té en compte que, evidentment, era coneguda la complexitat de regular els diferents instruments d’intervenció relatius a la protecció i gestió del patrimoni natural per les diverses variables que hi conflueixen (socials, econòmiques i mediambientals), especialment considerant els diferents actors públics i privats que hi estan implicats. El procediment que ha de ser aplicat en l’elaboració dels avantprojectes de llei permet desenvolupar, com veurem, un conjunt d’actuacions dirigides a garantir la qualitat de la norma que es proposa. En aquest sentit, el rebuig que ha provocat l’aprovació de la llei en una part dels actors implicats (responsables de la gestió dels parcs, sector forestal, sector agrícola, sector ramader, etc.) i la importància de cercar la col·laboració i la concertació amb totes les parts -públiques i privades- per una adequada i efectiva intervenció en el patrimoni natural i la biodiversitat, aconsellaven una especial atenció en el procediment de presa de la decisió. En el desenvolupament de les polítiques públiques ambientals l’aplicació del principi de responsabilitat compartida permet arribar a solucions acceptades que fan possible, al ser-ho, la consecució de l’interès públic perseguit, en aquest cas l’adequada preservació del medi natural. Aquest consens no suposa ni la cessió de qüestions innegociables en relació amb la finalitat d’interès públic que cal preservar (per això cal definir prèviament els objectius i els models d’intervenció) ni traslladar la responsabilitat de la decisió als ciutadans. La responsabilitat correspon als òrgans legitimats per prendre la decisió. És una condició per a la bona governança cercar la col·laboració i evitar així el conflicte ambiental o territorial (vegeu l’Informe del Síndic de Greuges: L’augment dels conflictes ambientals i urbanístics a Catalunya, juny 2018). En aquest sentit, s’imposa la necessitat de fer efectiu el principi de participació i garantir-lo des de les fases prèvies de preparació de la decisió, per mitjà del qual es fa possible un intercanvi fluid d’idees i d’informació entre l’Administració i els ciutadans per arribar a una decisió final de qualitat.Llegeix més »
Amb un retard excessiu i difícilment justificable en les polítiques de gestió i protecció del patrimoni natural a Catalunya -considerant l’estat de conservació del patrimoni natural i la pèrdua de la biodiversitat que s’ha produït a Catalunya en els darrers vint anys (vegeu l’Informe Estat de la Natura a Catalunya 2020)- al mes de juliol passat es va aprovar la llei de creació de l’Agència de la Natura de Catalunya (Llei 7/2020, de 2 de juliol) que s’haurà de constituir en el moment en què es dicti el Decret que n’aprovi els seus estatuts. Després de molts anys en els quals ha mancat la necessària voluntat política i en els quals aquest àmbit d’intervenció no ha sigut prioritari (vegeu, en aquest sentit el text del preàmbul de la Llei i els diaris de sessions corresponents als debats que es van celebrar al Parlament de Catalunyaen relació amb el text de la proposició de llei presentada), i després de diverses interrupcions marcades pel context polític, l’aprovació de la Llei mereix, d’entrada, una valoració positiva al crear una eina organitzativa que hauria de permetre concretar i desenvolupar actuacions que són necessàries en l’àmbit de la protecció i conservació del patrimoni natural i de la biodiversitat a Catalunya. A partir d’aquesta primera consideració, i abans de comentar algunes qüestions en relació amb el contingut de la Llei 7/2020, ens sembla oportú plantejar amb caràcter previ -encara que sigui de manera breu- diferents aspectes que suscita de manera més o menys controvertida l’aprovació de l’Agència i que ens semblen rellevants. Especialment tenint en compte que l’aprovació de la llei, i en concret algunes de les seves previsions, han provocat el rebuig d’una part dels actors implicats en l’àmbit objecte de regulació.Llegeix més »
És indubtable que vivim un moment de canvi accelerat de la nostra societat, marcat especialment per una “revolució digital” que, com qualsevol revolució, planteja nous reptes que impliquen superació d’amenaces i oportunitats per explotar.
Aquest escenari d’era digital també suposa un gran repte a les administracions públiques i és per a elles una obligació i una responsabilitat adaptar-se a aquest nou entorn i donar resposta a les necessitats de la ciutadania de forma eficient, eficaç i a través de serveis públics digitals de qualitat.
Les administracions públiques han de fer un gir ràpid i efectiu en la forma de relacionar-se amb la ciutadania i en la qualitat dels serveis que presten
Certament, el paper de l’Administració pública ha anat evolucionant i millorant amb el temps, però la gestió administrativa sempre ha anat acompanyada d’un posat d’opacitat, lentitud, complexitat i llunyania cap als ciutadans a quals ofereixen serveis. Aquesta imatge ha de canviar. Les administracions públiques han de fer un gir ràpid i efectiu en la forma de relacionar-se amb la ciutadania i en la qualitat dels serveis que presten. L’adaptació a la societat digital és una gran oportunitat.Llegeix més »
Amb un retard excessiu i difícilment justificable en les polítiques de gestió i protecció del patrimoni natural a Catalunya -considerant l’estat de conservació del patrimoni natural i la pèrdua de la biodiversitat que s’ha produït a Catalunya en els darrers vint anys (
És indubtable que vivim un moment de canvi accelerat de la nostra societat, marcat especialment per una “revolució digital” que, com qualsevol revolució, planteja nous reptes que impliquen superació d’amenaces i oportunitats per explotar.