A finals dels anys 60 del passat segle, un filòsof francès, Henri Lefebvre, va publicar un llibre titulat El dret a la ciutat, posant damunt la taula un concepte interessant per a la discussió intel·lectual.
Ara bé, en la segona dècada del segle XXI, ¿tenim realment totes les persones que vivim a les ciutats catalanes un dret a la ciutat? I si és així, i sobretot, què significa des d’un punt de vista concret de polítiques públiques i de gestió urbanes?
Sobre totes aquestes qüestions hem pogut discutir recentment a la Universitat de Barcelona, en una jornada internacional de tres dies organitzada en col·laboració amb UN-Habitat (se’n pot trobar una descripció en aquest enllaç i en aquest altre enllaç).
La resposta a la primera pregunta és afirmativa. Les persones tenim un dret a la ciutat, reconegut ara ja internacionalment i nacional.
a) Des de la perspectiva internacional, la Nova agenda urbana, sorgida de la reunió internacional Habitat III que va tenir lloc a Quito a la tardor de 2016 (veure aquí) i recollida en la resolució 71/256 de 23 desembre de 2016 de Nacions Unides, reconeix en el seu paràgraf 11 el dret a la ciutat, impulsat per molts moviments cívics i governs d´arreu del món. Concretament assenyala que:
“Compartim l’ideal d’una ciutat per a tothom, referint-nos a la igualtat en l’ús i el gaudi de les ciutats i els assentaments humans i buscant promoure la inclusivitat i garantir que tots els habitants, tant de les generacions presents com futures, sense discriminació de cap tipus, puguin crear ciutats i assentaments humans justs, segurs, sans, accessibles, assequibles, resilients i sostenibles i habitar-hi, a fi de promoure la prosperitat i la qualitat de vida per a tothom. Fem notar els esforços d’alguns governs nacionals i locals per consagrar aquest ideal, conegut com “el dret a la ciutat”, en les seves lleis, declaracions polítiques i cartes”.Llegeix més »
El debat al voltant de la participació i la representació en els sistemes democràtics suposa, per ell mateix, discutir sobre l’essència mateixa del sistema i, per això, de la democràcia, tant si l’entenem com un mecanisme de presa de decisions col·lectives (és a dir, subratllant-ne el caràcter procedimental) com si l’entenem com un valor, com un element fonamental teòric que ens ha d’orientar a l’hora de configurar un sistema de gestió dels assumptes públics.