Vers una contractació oberta – Agustí Cerrillo i Martínez

 

Els portals de transparència, les dades obertes sobre els contractes i la seva reutilització, les plataformes de serveis per als licitadors, la mineria de dades contractuals, les alertes sobre irregularitats o conflictes d’interessos, els fòrums i les taules de participació en les polítiques de contractació, els pactes d’integritat o el monitoratge cívic dels contractes són algunes manifestacions del govern obert en la contractació pública.

El govern obert persegueix que la ciutadania pugui conèixer l’activitat i el funcionament de les administracions públiques i aquestes puguin escoltar les preferències de la ciutadania i comptar amb la seva participació en la presa de decisions i la seva col·laboració en la implementació de les polítiques públiques i en la prestació dels serveis públics. El govern obert s’estén gràcies a l’ús intensiu de les tecnologies de la informació i la comunicació i es basa en la innovació com a valor que promou la millora contínua de l‘activitat de les administracions públiques amb la col·laboració de la ciutadania.

El govern obert té una manifestació específica en la contractació pública en el que es coneix com a contractació oberta. La contractació oberta constitueix una de les principals manifestacions del govern obert a través de la qual es persegueix impulsar principis i valors com ara la transparència, la participació i la innovació en la contractació pública amb l’objectiu de millorar la rendició de comptes, l’eficàcia i eficiència i, en darrera instància, la confiança de la ciutadania en les institucions públiques enfortint la integritat pública i prevenint l’aparició de conflictes d’interessos i casos de corrupció.Read More »

Las “sentencias” franquistas – Jordi Nieva Fenoll

Todavía está vivo el debate acerca de la vigencia de las sentencias dictadas durante el franquismo por diversos tribunales represores de delitos fundamentalmente ideológicos. Aún hace estremecer la sola cita de aberraciones jurídicas como el Tribunal de Represión de la Masonería y el Comunismo, o el Tribunal de Orden Público –que intentó blanquear al anterior– o los “consejos de guerra” que resolvían a través del llamado “juicio sumarísimo”. La Ley de Memoria Histórica declaró en el año 2007 la ilegitimidad de todo ello por “vulnerar las más elementales exigencias del derecho a un juicio justo”.

Pero ha pasado completamente desapercibida una cuestión de capital importancia: ¿eran aquellos órganos auténticos “tribunales”? Y es que para considerar que un grupo de personas está juzgando y conferirle el necesario efecto de cosa juzgada a lo que decidan, es preciso poder afirmar con un mínimo sustento jurídico que el órgano en cuestión es jurisdiccional, es decir, que se trata de un tribunal.

Para que exista la “jurisdicción”, el ius dicere, es decir, la función de declarar el derecho propia de un tribunal, es preciso algo más que un estrado y unas togas. De lo contrario, cualquiera de nosotros podría improvisar una farsa y decir que la obra teatral realizada es un proceso judicial. Aunque la doctrina no se ha acabado de poner de acuerdo nunca en cuál es la nota distintiva que caracteriza a un tribunal con respecto al resto de poderes del Estado, lo que sí es obvio actualmente es que no es un tribunal aquel que no respeta las más mínimas garantías de imparcialidad, derecho de defensa y cosa juzgada de sus resoluciones. Además, el órgano debe ser independiente del resto de poderes del Estado, al menos en el sentido de existir una atribución genérica mínimamente racional del poder de juzgar a un órgano suficientemente individualizado. Se trata de un requerimiento de mínimos, naturalmente, porque actualmente la independencia debe ser mucho más obvia y patente.Read More »

Relacions intergovernamentals per silenci i Consell de Política Fiscal i Financera – Eduard Roig Molés

Han passat vint-i-cinc anys des de l’aprovació dels Acords autonòmics de 1992, que varen marcar la consolidació del model autonòmic i, especialment, l’impuls del sistema de relacions intergovernamentals. En aquests vint-i-cinc anys les conferències sectorials s’han confirmat com l’element central (i pràcticament únic) de les relacions multilaterals entre els governs de l’Estat i les comunitats autònomes i, en conseqüència, com el marc de desenvolupament fonamental de les relacions d’informació, coordinació, cooperació i participació entre les diferents instàncies.

Vint-i-cinc anys d’experiència permeten una valoració prou fonamentada del sistema. Algunes de les seves característiques són prou conegudes i han estat objecte d’estudi detallat en els treballs de Xavier Arbós, María Jesús García Morales, José María Pérez Medina o Joaquín Tornos, entre d’altres. Sens dubte, la principal és l’heterogeneïtat del seu funcionament i la dependència de l’impuls del govern de l’Estat, o fins i tot, de la personalitat del ministre participant. Altres elements rellevants es deriven de la previsió de funcions específiques de les conferències a les lleis (en matèria de sanitat, dependència o immigració), del desenvolupament efectiu dels segons nivells administratius de cooperació (especialment rellevants per exemple en els àmbits d’educació) o de l’existència d’una instància d’impuls pràctic com és la Unió Europea (element decisiu en matèria de política agrícola, pesquera o mediambiental). Tots aquests elements, i d’altres, exigeixen un estudi sectorial diferenciat de cada conferència que continua essent una de les assignatures pendents de l’anàlisi jurídica i política de les relacions intergovernamentals.

Però fins i tot a partir d’una observació general del sistema i les seves xifres (que poden consultar-se al web de la Secretaria d’Estat d’Administracions Territorials i poden seguir-se també més valorativament en els Informes Comunitats Autònomes elaborats per l’Institut de Dret Públic de la UB), és possible plantejar dues consideracions generals que tenen en comú la rellevància dels silencis i els buits en el nostre sistema (o no sistema) de relacions intergovernamentals.Read More »

El destí post mortem del patrimoni virtual – Jaume Tarabal Bosch

 

Les comunicacions electròniques, els comptes de xarxes socials, l’emmagatzematge d’arxius al núvol o els béns i serveis adquirits i gestionats a través d’internet conformen el “patrimoni virtual” de les persones. Es tracta d’un patrimoni que perdura més enllà de la longevitat i consciència humanes, característica que planteja diversos interrogants en relació amb el seu accés i destí post mortem, o en cas d’incapacitat sobrevinguda del titular. Qui es cuidarà d’actualitzar el meu facebook quan em mori? Quin serà el destí de la informació personal i professional acumulada al meu compte de correu electrònic quan ja no em pugui valer per mi mateix? Si mai em passés res, qui podria accedir a les fotografies i arxius de tota mena que tinc dipositats al “núvol”?  Es tracta de qüestions que fins fa ben poc eren omeses per les més diligents planificacions successòries, però que actualment preocupen la ciutadania.

Un dels primers casos amb repercussió mediàtica en què aquesta problemàtica fou posada sobre la taula tingué l’empresa Yahoo i un jove militar nord-americà mort a l’Iraq com a protagonistes. L’any 2005, la Probate Court d’Oakland County (Michigan) obligà Yahoo a lliurar la correspondència electrònica del difunt a la seva família, malgrat que segons les condicions generals d’utilització de Yahoo el compte era intransmissible i les credencials i els continguts haurien d’haver estat eliminats a la mort del titular.

Els principals prestadors de serveis digitals han començat a oferir eines als usuaris per afrontar anticipadament aquesta problemàtica. En previsió de la mort de l’usuari, Facebook, per exemple, permet triar entre convertir el compte en commemoratiu o eliminar-lo definitivament; Twitter, per la seva banda, desactiva els comptes d’usuaris difunts a sol·licitud de persones autoritzades o de familiars immediats; i Google permet als usuaris donar instruccions a l’empresa sobre el destí i l’accés als continguts del compte en cas que s’hi detecti certa inactivitat.  Però, com es pot observar, les solucions són heterogènies: en alguns casos, s’emmascaren en condicions generals de la contractació que els usuaris desconeixen haver acceptat; en d’altres, són objecte de serveis complementaris de subscripció merament opcionals.Read More »

La simplificació de la transmissió de les llicències d’activitat: realment cal la signatura de l’anterior titular? – Xavier Silvestre i Castejon

img_6088Quin jurista municipal no s’ha enfrontat al cas del titular d’un bar, desnonat per impagament, que “s’endú la llicència a casa” i es nega a signar el document de traspàs? La transmissió dels títols habilitants per exercir una activitat (allò que tots coneixem com a “llicències d’activitat”) és una font inesgotable de problemes per als operadors jurídics, problemes que la normativa no ha resolt correctament i que la jurisprudència de vegades agreuja amb interpretacions aparentment contradictòries. I d’aquests problemes, el més habitual és l’exigència de consentiment del titular anterior, de “la signatura a l’imprès”, tradicionalment considerada un requisit ineludible que caldria revisar.Read More »