L’11 de febrer es va publicar al Diari Oficial de Galícia la Llei 1/2026, de 5 de febrer, del clima de Galícia. Aquesta norma autonòmica té per objecte situar el clima com a eix central de les polítiques públiques gallegues, alineant l’acció de govern amb els compromisos internacionals i de la Unió Europea en matèria de canvi climàtic i transició energètica.
Els objectius més destacats de la llei són assolir la neutralitat climàtica a Galícia per a l’any 2040 i reduir les emissions netes de gasos amb efecte d’hivernacle en, almenys, un 75 % per a l’any 2030, prenent com a base de referència els nivells de 1990. Es tracta, per consegüent, d’unes fites molt ambicioses que situen Galícia deu anys per davant dels objectius de neutralitat climàtica fixats per la Unió Europea en el Reglament (UE) 2021/1119 (Llei europea sobre el clima), així com dels previstos a escala estatal en la Llei 7/2021, de 20 de maig, de canvi climàtic i transició energètica. Suposa també un pas més enllà respecte a altres lleis climàtiques pioneres en el seu moment, com és el cas de la Llei 16/2017, d’1 d’agost, del canvi climàtic de Catalunya.Llegeix més »
El trabajo que tengo el placer de recensionar se encuentra en una magnífica obra dirigida por las profesoras Judith Gifreu Font y Marina Rodríguez Beas y es fruto de un congreso internacional sobre Mediación Administrativa celebrado en Tarragona los días 20 y 21 de junio de 2024, en la Facultad de Ciencias Jurídicas de la Universidad Rovira i Virgili (URV). El examen de este capítulo de Anna Pallarès Serrano (2025) es una oportunidad para reflexionar sobre una de las piezas esenciales del breve diseño establecido en la 
L’avaluació de l’acompliment és una eina fonamental en el procés de modernització de les administracions públiques, com ja van advertir fa molts anys el 
La responsabilitat patrimonial i, més àmpliament, la responsabilitat derivada de la gestió del patrimoni públic constitueixen encara avui un dels àmbits més complexos i discutits del dret administratiu. Malgrat el seu caràcter clàssic com a institució de garantia, la seva configuració actual planteja interrogants sobre la delimitació entre la naturalesa sancionadora i la reparadora. Un dels problemes estructurals identificats és la concentració en un únic procediment de la determinació d’ambdós tipus de responsabilitat, fet que genera el risc de desdibuixar la funció de reparació patrimonial en favor d’un disseny exclusivament sancionador. Aquesta tensió es veu agreujada pels límits del ius puniendi administratiu i el risc de desviacions en l’aplicació del règim sancionador, que pot ser utilitzat amb finalitats polítiques o alienes a la protecció efectiva dels fons públics. En aquest context, el paper dels òrgans de control extern –com el Tribunal de Comptes o les sindicatures– resulta fonamental per garantir una gestió economicofinancera correcta. Les reflexions doctrinals contemporànies conviden a repensar aquests règims des d’una concepció garantista i orientada a la bona administració, per assegurar que la institució compleixi de manera equilibrada les seves funcions preventiva, reparadora i de preservació del patrimoni públic.