L’avaluació de l’acompliment és una eina fonamental en el procés de modernització de les administracions públiques, com ja van advertir fa molts anys el Llibre blanc de la funció pública catalana (2005) i l’Informe de la comissió per a l’estudi i preparació de l’Estatut bàsic de l’empleat públic (2005), els quals recomanaven la seva implementació en l’àmbit de les administracions públiques. És un instrument estratègic i transversal, en la mesura en què incideix directament en àmbits essencials de la funció pública, com són les retribucions o la carrera professional del personal.
No és fins a l’aprovació de la Llei 7/2007, de 12 d’abril, de l’Estatut bàsic de l’empleat públic, que s’incorpora aquesta figura amb la voluntat d’estendre-la de manera universal a totes les administracions públiques que conformen el seu àmbit subjectiu d’aplicació. Ara bé, s’efectua una regulació de mínims, en consonància amb la voluntat del legislador de reduir la densitat de la legislació bàsica per facilitar als legisladors de desenvolupament l’establiment d’un marc normatiu propi que s’adapti a les seves necessitats organitzatives. A més, és una regulació diferida, que no desplegarà efectes fins a l’entrada en vigor de les lleis de funció pública que es dictin en desplegament de l’Estatut bàsic, de conformitat amb la disposició final quarta del Reial decret legislatiu 5/2015, de 30 d’octubre, pel qual s’aprova el text refós de la Llei de l’Estatut bàsic de l’empleat públic (TREBEP). Aquesta eficàcia diferida constitueix un problema de primer ordre per a les administracions públiques catalanes a l’hora de regular l’avaluació de l’acompliment en alguns dels àmbits en què pot desplegar efectes, ja que el legislador autonòmic encara no ha desenvolupat el TREBEP.Llegeix més »
La responsabilitat patrimonial i, més àmpliament, la responsabilitat derivada de la gestió del patrimoni públic constitueixen encara avui un dels àmbits més complexos i discutits del dret administratiu. Malgrat el seu caràcter clàssic com a institució de garantia, la seva configuració actual planteja interrogants sobre la delimitació entre la naturalesa sancionadora i la reparadora. Un dels problemes estructurals identificats és la concentració en un únic procediment de la determinació d’ambdós tipus de responsabilitat, fet que genera el risc de desdibuixar la funció de reparació patrimonial en favor d’un disseny exclusivament sancionador. Aquesta tensió es veu agreujada pels límits del ius puniendi administratiu i el risc de desviacions en l’aplicació del règim sancionador, que pot ser utilitzat amb finalitats polítiques o alienes a la protecció efectiva dels fons públics. En aquest context, el paper dels òrgans de control extern –com el Tribunal de Comptes o les sindicatures– resulta fonamental per garantir una gestió economicofinancera correcta. Les reflexions doctrinals contemporànies conviden a repensar aquests règims des d’una concepció garantista i orientada a la bona administració, per assegurar que la institució compleixi de manera equilibrada les seves funcions preventiva, reparadora i de preservació del patrimoni públic.
