Aquestes setmanes farà ja 20 anys, que aviat és dit, que el conjunt dels poders públics de Catalunya estaven abocats de ple a la tramitació i l’aprovació final del nou Estatut d’autonomia de Catalunya. Aquest fet, dotar-nos d’un nou marc estatutari, en el batec del país i especialment pel que fa al seu sistema institucional, no era lògicament una cosa menor, ni des d’una perspectiva política, ni econòmica, ni jurídica, ni institucional.
Sense cap dubte aquest Estatut ha estat una fita cabdal en la llarga tradició institucional de Catalunya. De les més significatives, segurament. No és aquí ara el moment d’entrar a valorar si l’obertura d’una nova via estatutària estava prou reflexionada i madurada en relació amb els riscos de futur de tota índole que podien succeir, com s’ha vist, ni tampoc d’analitzar el que possiblement ha succeït a posteriori fruit de l’obertura d’aquesta via.
Amb claredat expositiva i màxim rigor jurídic, Ridao recorre panoràmicament a Dret parlamentari de Catalunya (Atelier, 2025) el treball del Parlament de Catalunya, i hi aporta també una mirada crítica respecte de les transformacions polítiques recents. De fet, la dimensió crítica és un dels valors afegits de l’obra, on trobem referències normatives, jurisprudència del Tribunal Constitucional, doctrina del Consell de Garanties Estatutàries i casos reals de l’activitat parlamentària. A més, l’autor examina la interacció constant entre les normes de l’autogovern català i la jurisprudència constitucional espanyola, contrast imprescindible per entendre com s’ha configurat el sistema parlamentari català.
Per això, lluny de pretendre resumir tot el que conté el llibre, limitarem aquesta ressenya a destacar-ne el més rellevant per entendre la cambra, el seu funcionament i la seva evolució.Llegeix més »
Foto de grup amb els alcaldes i les alcaldesses dels municipis rurals que varen assistir al ple d’aprovació de l’Estatut de municipis rurals. Font: Generalitat de Catalunya
Si en un primer comentari ens vàrem fer ressò de l’aprovació de la Llei 8/2025, de 30 de juliol, de l’Estatut de municipis rurals[i] i dels seus trets més definitoris –particularment la determinació dels municipis que s’inclouen en aquest categoria, el Mecanisme rural de garantia i les línies de finançament, amb un fons específic al marge del Fons de Cooperació Local i una línia d’inversions, en el marc del Pla únic d’obres i serveis de Catalunya–, correspon ara examinar les mesures de caràcter sectorial que s’integren al títol IV, les quals, com ja vam advertir en el comentari anterior, per la seva densitat normativa i incidència pràctica reclamen un tractament propi.
Foto de grup amb els alcaldes i les alcaldesses dels municipis rurals que varen assistir al ple d’aprovació de l’Estatut de municipis rurals. Font: Generalitat de Catalunya
El 16 de juliol passat el Parlament de Catalunya va culminar la tramitació i aprovació –amb un ampli suport parlamentari– de l’Estatut de municipis rurals,[i] una norma pionera i d’innegable transcendència dins el marc del dret local català, que busca combatre el despoblament i reforçar l’arrelament i el desenvolupament rurals.[ii] Es tracta d’una llei integral i innovadora dissenyada per revertir el desequilibri territorial, dotada amb recursos, eines legals i mecanismes de seguiment i adaptació per donar suport i revitalitzar les zones rurals de Catalunya. Com detalla l’exposició de motius de la llei, tres quartes parts de la població de Catalunya viu en el 15 % del territori, mentre que el 85 % restant n’acull només una quarta part; en conseqüència, no és estrany que del total dels 947 municipis catalans, el 62,62 % (593) tingui una població que no supera el llindar dels 2.000 habitants i, d’aquests, el 56 % (332) no supera els 500 habitants. Aquestes dades justifiquen sobradament l’oportunitat d’aprovar una norma d’aquesta naturalesa.Llegeix més »
El professor de dret constitucional de la Universitat de Barcelona i lletrat del Parlament de Catalunya, Joan Ridao, ha publicat la quarta edició de la seva obra Curs de dret públic de Catalunya. Aquesta nova edició revisa i amplia el contingut de la darrera edició de l’any 2018.
El llibre s’estructura en vuit capítols. El primer, que té un caràcter generalista, analitza la construcció de l’estat autonòmic. En podríem destacar l’anàlisi, precisa i detallada, que fa del que anomena “etapes de governabilitat de la Generalitat”, des de la posada en marxa de l’autonomia i les institucions (període 1980-1984) fins arribar al període més recent (2018-2024). Aquesta darrera etapa es caracteritza per tres notes destacades: les mesures coercitives adoptades per les institucions estatals contra les actuacions vinculades al procés del dret a decidir –com ara la sentència del Tribunal Suprem de l’any 2019 als encausats per l’1-O–, l’impuls del diàleg amb l’Estat –reflectit en la creació d’una taula de diàleg entre el Govern de la Generalitat i el de l’Estat– i, finalment, l’inici de la desjudicialització del conflicte polític –que es va palesar en la reforma del Codi penal per eliminar el delicte de sedició i reformular el de malversació, en l’aprovació d’indults a les persones condemnades a privació de llibertat per l’esmentada sentència del Tribunal Suprem i en l’aprovació d’una llei d’amnistia per a totes les persones que haguessin dut a terme conductes determinants de responsabilitat penal, administrativa o comptable amb motiu del procés independentista. Aquest darrer període es tanca amb unes referències –que palesen el rigor i el nivell d’actualització de l’obra– als resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya del 14 de maig de 2024 i a la investidura de Salvador Illa, com a president de la Generalitat, el dia 8 d’agost.
