Enguany, el model de conjunció lingüística a l’escola catalana compleix trenta anys. Garantit per primera vegada a la Llei 7/1983, de 18 d’abril, al llarg d’aquestes tres dècades s’ha consolidat com una clau de volta al procés de normalització lingüística de Catalunya, puntal per excel·lència del seu règim juridicolingüístic. Elogiat explícitament en seu del Consell d’Europa, aquest model està centrat en l’actualitat i després de tres dècades d’implementació, debats polítics i mediàtics, bona part dels quals evoquen discursos pronunciats a principis dels anys 80, quan es gestaven els règims de cooficialitat lingüística autonòmics. Uns debats, sigui dit de passada i des de la perspectiva que ens ofereix el dret comparat, superats en altres estats plurilingües del nostre entorn, especialment respectuosos amb la seva diversitat. Llegeix més »
Categoria: estatut
Nota sobre el Dictamen 3/2013, de 26 de febrer. Llei de pressupostos generals de l'Estat per a l'any 2013-Consell de Garanties Estatutàries
Nota en relació amb el Dictamen del Consell de Garanties Estatutàries 3/2013, de 26 de febrer, sobre les disposicions addicionals vuitanta-unena i vuitanta-quatrena de la Llei 17/2012, de 27 de desembre, de pressupostos generals de l’Estat per a l’any 2013
Conclusions del Dictamen:
Primera. La disposició addicional vuitanta-quatrena de la Llei 17/2012, de 27 de desembre, de pressupostos generals de l’Estat per a l’any 2013, vulnera l’article 166.1 EAC i, en connexió amb aquest, l’article 156 CE i els articles 3.1 i 202.2 EAC. Adoptada per unanimitat.
La disposició addicional vuitanta-quatrena suspèn durant l’any 2013 l’aplicació dels articles 7.2, 8.2.a, 10 i 32.3 (primer paràgraf), i de la disposició transitòria primera de la Llei 39/2006, de 14 de desembre, de promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència, que regulen el finançament estatal del nivell acordat de protecció de la dependència. Aquest precepte constitueix una reproducció exacta de la disposició addicional quarantena de la Llei 2/2012, de 29 de juny, de pressupostos generals de l’Estat per a l’any 2012, que va ser objecte del DCGE 12/2012, de 22 d’agost, amb l’única i sola diferència del període temporal sobre el qual es projecta la seva vigència, que en el cas present inclou l’exercici pressupostari corresponent a l’any 2013 en lloc del 2012.Llegeix més »
Nota en relació amb el Dictamen 2/2013 sobre la Llei 16/2012, per la qual s’adopten diverses mesures tributàries dirigides a la consolidació de les finances publiques i a l’impuls de l’activitat econòmica – Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya
Conclusió del Dictamen:
Única. L’article 19 de la Llei 16/2012, de 27 de desembre, per la qual s’adopten diverses mesures tributàries dirigides a la consolidació de les finances publiques i a l’impuls de l’activitat econòmica, és contrari als articles 156.1 i 157.3 CE, i no troba empara en l’article 149.1.14 CE. Així mateix, vulnera l’article 203.5 EAC. Adoptada per unanimitat.
L’article 19 de la Llei 16/2012, de 27 de desembre, estableix l’impost sobre els dipòsits en les entitats de crèdit i en regula els elements. Aquest precepte va ser introduït durant la tramitació parlamentària del Projecte de llei mitjançant una esmena en el Senat. Quant a la seva regulació, cal destacar que l’apartat vuit d’aquest precepte disposa que la quota íntegra de l’impost serà el resultat d’aplicar a la base imposable un tipus de gravamen del zero per cent; i els apartats nou i deu preveuen, respectivament, que la presentació de l’autoliquidació i el pagament a compte no siguin obligatoris quan la quota íntegra sigui igual a zero euros. La Llei esmentada s’aprova a l’empara de l’article 149.1.14 CE, segons el que disposa la seva disposició final onzena.Llegeix més »
Cinco propuestas para la reforma federal del Estado – Josu de Miguel Bárcena
Toda Constitución es ante todo una norma de integración. La maduración de las sociedades, el paso del tiempo y las transformaciones del espacio, producen conflictos que dan sentido al pluralismo político y a las reglas que sirven para encauzarlo. La Constitución española de 1978 trató de integrar el nacionalismo vasco, catalán y español mediante una distribución territorial del poder en un esfuerzo federal indudable que sin duda ha muerto de su propio éxito. Y su éxito ha sido pensar que la profundización autonómica era siempre, en todos los casos y en cualquier circunstancia, buena para la democracia y la eficacia. Sin embargo, la razón dialéctica que encierra cualquier norma fundamental quiebra indefectiblemente cuando la expresión de los nacionalismos que ha tratado de articular y satisfacer se hace excesivamente intensa como consecuencia de la escasa fijación de los términos en los que se ha de ejercer el poder.Llegeix més »