
1. Introducción
En España, cuatro de cada diez mujeres afirman que han sufrido violencia obstétrica durante el embarazo, el parto o el posparto.[1] La prevalencia de violencia obstétrica percibida durante el parto es alta, dos de cada tres mujeres, destacando especialmente la violencia física.[2]
En Cataluña, desde el año 2022, el Servicio Catalán de la Salud (CatSalut) da seguimiento a las reclamaciones vinculadas a la violencia obstétrica y la atención sexual y reproductiva en los centros del sistema sanitario público; hasta el 2024 se han recibido un total de 333 quejas en este ámbito. De acuerdo con los últimos resultados, se identifica que las reclamaciones se refieren a la falta de información (24 %), o bien están relacionadas con la atención durante el embarazo y el parto (20 %).[3] La evidencia científica muestra el impacto de la violencia obstétrica en la salud mental. Se identifica, así, una mayor probabilidad de sufrir depresión posparto y riesgo de suicidio en las mujeres que han recibido un trato inadecuado durante el parto.[4]Llegeix més »

Amb motiu de la diada de Sant Jordi, el blog de la Revista Catalana de Dret Públic presenta una nova selecció de lectures en l’àmbit del dret públic i de les polítiques públiques, elaborada a partir dels fons de la 
La responsabilitat patrimonial i, més àmpliament, la responsabilitat derivada de la gestió del patrimoni públic constitueixen encara avui un dels àmbits més complexos i discutits del dret administratiu. Malgrat el seu caràcter clàssic com a institució de garantia, la seva configuració actual planteja interrogants sobre la delimitació entre la naturalesa sancionadora i la reparadora. Un dels problemes estructurals identificats és la concentració en un únic procediment de la determinació d’ambdós tipus de responsabilitat, fet que genera el risc de desdibuixar la funció de reparació patrimonial en favor d’un disseny exclusivament sancionador. Aquesta tensió es veu agreujada pels límits del ius puniendi administratiu i el risc de desviacions en l’aplicació del règim sancionador, que pot ser utilitzat amb finalitats polítiques o alienes a la protecció efectiva dels fons públics. En aquest context, el paper dels òrgans de control extern –com el Tribunal de Comptes o les sindicatures– resulta fonamental per garantir una gestió economicofinancera correcta. Les reflexions doctrinals contemporànies conviden a repensar aquests règims des d’una concepció garantista i orientada a la bona administració, per assegurar que la institució compleixi de manera equilibrada les seves funcions preventiva, reparadora i de preservació del patrimoni públic.