Etiqueta: Joan Ridao

La pèrdua de la condició de diputat d’Alberto Rodríguez – Joan Ridao
 Professor agregat de dret constitucional a la Universitat de Barcelona i lletrat del Parlament de Catalunya (en serveis especials)

EAPC1 comentari
Font: Unidas Podemos

Novament, un cas d’ingerència dels tribunals en l’esfera de les decisions dels parlaments sobre l’estatut dels seus membres
Com és conegut, la Sentència del Tribunal Suprem (TS) 750/2021, del 6 d’octubre, dictada en la causa especial 3/21029/2019 per un tribunal de set magistrats encapçalat pel president de la Sala Segona, Manuel Marchena, va considerar provat que el dirigent de Podemos, Alberto Rodríguez, va participar en 2014 en una escena grupal violenta contra policies després d’una manifestació a La Laguna (Tenerife), i que es va acostar a un dels agents i li va clavar una puntada de peu al genoll.

Per arribar a la condemna, el Tribunal es va basar únicament en la declaració com a testimoni del mateix policia agredit, de qui la sentència diu que no només “no va expressar cap dubte” al respecte, sinó que va persistir en la seva declaració i que això mateix es va veure corroborat pel fet d’haver acudit immediatament a rebre assistència mèdica. No obstant això, i és rellevant, dos dels magistrats que integraven el tribunal van manifestar la seva “radical” discrepància en sengles vots particulars, per considerar feble la prova practicada si del que es tractava, com en tot judici penal, era d’enervar el dret fonamental respecte a la presumpció d’innocència del condemnat.Llegeix més »

La Sentència del Tribunal Constitucional del 14 de juliol de 2021 sobre la declaració i pròrroga del primer estat d’alarma durant la crisi sanitària de la COVID-19 – Joan Ridao
 Professor agregat de dret constitucional a la Universitat de Barcelona i lletrat del Parlament de Catalunya en serveis especials

EAPC1 comentari
Font: “Laura Guerrero” Llicència CC BY-NC-ND 4.0

Una exegesi extravagant i inquietant de l’estat d’excepció i del control de constitucionalitat dels drets fonamentals en nom de la “llibertat”

La qüestió a debat i alguns elements de context a tenir en compte

S’acaba de fer pública la Sentència del Tribunal Constitucional, del 14 de juliol, per la qual es resol el recurs d’inconstitucionalitat interposat per més de cinquanta diputats del Grup Parlamentari de VOX al Congrés dels Diputats contra el Reial decret (RD) 463/2020, del 14 de març, que va declarar el primer estat d’alarma per a la gestió de la crisi sanitària ocasionada per la COVID-19, les seves pròrrogues (RD 465/2020, del 27 de març, RD 487/2020, del 10 d’abril, i RD 492/2020, del 24 d’abril), i l’Ordre SND/298/2020, del 29 de març, per la qual es van establir mesures excepcionals en relació amb les sales de vetlla i les cerimònies fúnebres per limitar la propagació i el contagi del virus.Llegeix més »

El accidentado final del estado de alarma: entre el rol “regulatorio” de los tribunales y las dudas sobre el alcance de la legislación sanitaria para adoptar medidas restrictivas de derechos en la gestión de la COVID-19 – Joan Ridao
 Profesor agregado de derecho constitucional en la Universidad de Barcelona y letrado del Parlamento de Cataluña (exc.)

EAPCDeixa un comentari
Font: Pere López – Treball propi – Llicència CC BY-SA 3.0

El dilema entre perpetuar o poner punto final al estado de alarma. La opción de aplicar la legislación sanitaria para seguir adoptando medidas restrictivas de derechos

Las aglomeraciones en las calles a partir del 10 de mayo de 2021, tras finalizar el segundo estado de alarma, hizo revivir la, por otra parte, incesante confrontación política —y por supuesto jurídica— en torno al marco legal necesario para afrontar la pandemia,[i] en buena parte zanjado con la relevante sentencia del Tribunal Supremo de 21 de mayo de 2021 a la que más tarde nos referiremos. No en vano, algunos sectores políticos y doctrinales que ya se habían opuesto a la prolongación del estado de alarma exigieron al Gobierno la reforma del marco legislativo sanitario —en parecidos términos a los expresados por algunos órganos judiciales y el Consejo de Estado— para, a su parecer, dar mejor cobertura a las restricciones que iban a adoptar las comunidades autónomas (CA) en ausencia de estado de alarma, clarificando sus términos, a la vista de la experiencia acumulada, o incluso adoptando una ley ad hoc de epidemias como la existente en Alemania, Austria o Dinamarca.Llegeix més »

Recensió de l’obra ‘Lleis polítiques de Catalunya’, de Joan Ridao (director), Josep M. Aguirre i Víctor Siles (coautors) – Joan Manuel Trayter
 Catedràtic de dret administratiu. Universitat de Girona

EAPC1 comentari

Ha vist la llum el llibre “Lleis polítiques de Catalunya. Comentaris” (Marcial Pons, Generalitat de Catalunya i Parlament de Catalunya, 2020), volum que incorpora les principals lleis polítiques catalanes acompanyades d’un comentari exhaustiu de totes elles, tant general com per preceptes, enllaçant amb les principals referències normatives, jurisprudencials i doctrinals. Així, sota l’aparença d’un mer nou codi de lleis s’amaga un treball ingent, on el director, Joan Ridao, i els coautors, Josep Mª Aguirre, professor de Dret Administratiu de la Universitat de Girona, i Víctor Siles, advocat de la Generalitat de Catalunya i Secretari de l’Administració Local amb habilitació nacional, han inclòs un autèntic tractat del dret públic català.

I és que és sabut que a diferència del dret privat, el dret públic de Catalunya, només va emergir quan, políticament al llarg de la història, es van reconèixer les nostres institucions, circumstància que, òbviament, va permetre realitzar lleis i estudis doctrinals en la matèria. Així, de la època de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1925) és d’on deriva l’expressió moderna “d’autogovern” i l’aprovació de l’Estatut de la Mancomunitat i l’Escola d’Administració Pública de Catalunya per la formació de funcionaris.Llegeix més »

Les sentències del Tribunal Constitucional sobre l’aplicació a Catalunya de l’article 155 de la Constitució – Joan Ridao

EAPC1 comentari

Comentari apressat de les STC 89/2019 i 90/2019, de 2 de juliol, que avalen una aplicació expansiva, poc garantista i recentralitzadora dels mecanismes d’execució forçosa a l’abast de l’Estat central.

Algunes qüestions prèvies i una mica d’història

La Constitució espanyola, igual que succeeix en altres estats compostos, disposa de fórmules excepcionals d’intervenció dels governs i administracions federals o regionals. Es tracta de procediments diferents dels controls exercits per la jurisdicció constitucional o ordinària (als quals al·ludeix l’article 153 CE), o dels que efectuen alguns òrgans de control o comissionats parlamentaris que fiscalitzen els comptes o defensen els drets dels ciutadans i supervisen les administracions (ombudsmen). Aquests mecanismes, denominats de coerció estatal o federal, o d’execució forçosa, atribueixen al poder central —en el cas espanyol, al Govern de l’Estat i al Senat— unes facultats d’intervenció directa i coactiva, i per això mateix, s’entén que s’integren dins del conjunt d’instruments establerts per a la defensa de la Constitució.

L’article 155 CE estableix que si una comunitat autònoma no compleix les obligacions que la Constitució o altres lleis li imposin, o actua de manera que atempti greument contra l’interès general d’Espanya, el Govern de l’Estat, previ requeriment al president de la comunitat autònoma i, en el cas de no ser atès, amb l’aprovació per majoria absoluta del Senat, podrà adoptar les mesures necessàries per obligar-la a complir forçosament aquestes obligacions o protegir l’esmentat interès general, sense precisar-les. Per a fer-ho, afegeix que el Govern de l’Estat podrà donar instruccions a totes les autoritats de les comunitats autònomes. Aquest procediment, com és ben sabut, s’inspira quasi textualment en l’article 37 de la Llei fonamental de Bonn (Bundeszwang), per bé que presenta algunes diferències amb aquest donat el diferent context en què es pot aplicar. Cal tenir en compte que a Alemanya aquest mecanisme adquireix sentit en la mesura que les administracions dels lands desenvolupen la major part de les seves competències per delegació del govern federal, en el marc d’un federalisme cooperatiu i executiu (“Administració única”), i que el Senat (Bundesrat), representatiu de les entitats federades, exerceix funcions de genuïna cambra territorial, a diferència del Senat espanyol.Llegeix més »