Aquestes setmanes farà ja 20 anys, que aviat és dit, que el conjunt dels poders públics de Catalunya estaven abocats de ple a la tramitació i l’aprovació final del nou Estatut d’autonomia de Catalunya. Aquest fet, dotar-nos d’un nou marc estatutari, en el batec del país i especialment pel que fa al seu sistema institucional, no era lògicament una cosa menor, ni des d’una perspectiva política, ni econòmica, ni jurídica, ni institucional.
Sense cap dubte aquest Estatut ha estat una fita cabdal en la llarga tradició institucional de Catalunya. De les més significatives, segurament. No és aquí ara el moment d’entrar a valorar si l’obertura d’una nova via estatutària estava prou reflexionada i madurada en relació amb els riscos de futur de tota índole que podien succeir, com s’ha vist, ni tampoc d’analitzar el que possiblement ha succeït a posteriori fruit de l’obertura d’aquesta via.
