
A finals de desembre del 2021, el Govern de la Generalitat anunciava que, de nou, la restricció de la mobilitat nocturna – coneguda a diferents països com a “toc de queda” – tornava a estar sobre la taula. Immediatament les xarxes s’omplien d’indignació, i alguns juristes es van llançar ràpidament a la piscina per determinar que, sense estat d’alarma, la mesura és il·legal, inconstitucional o, fins i tot, vulnera drets fonamentals. En aquest apunt intento respondre els principals dubtes amb rerefons jurídic que es poden plantejar entorn la limitació de la llibertat de circulació en horari nocturn.
1. Drets fonamentals i restricció de la mobilitat nocturna
Els drets fonamentals són, segons Ferrajoli, aquells drets i llibertats que gaudeixen de màxima protecció constitucional, ja que s’entén que són drets subjectius —expectativa positiva o negativa agregada a un subjecte per una norma jurídica— que corresponen universalment a tots els éssers humans com a “dotats de l’status de persones, de ciutadans o persones amb capacitat d’obrar”.
A la Constitució espanyola (en endavant, CE), els drets fonamentals són els compresos entre els articles 14 i 29, com ara la llibertat ideològica, la inviolabilitat del domicili o la llibertat d’expressió. D’acord amb l’article 53 CE, tenen una sèrie de garanties addicionals a la resta de drets: vinculen a tots els poders públics, tenen reserva de llei (només per llei es podrà regular el seu exercici i caldrà respectar-ne el contingut essencial, controlat per la via del recurs d’inconstitucionalitat davant del TC), qualsevol ciutadà pot exigir-ne la tutela davant dels tribunals ordinaris amb un procediment preferent i sumari, es podrà arribar al Constitucional per la via del recurs d’empara i el seu procediment de reforma constitucional és més complicat.
La restricció de la mobilitat nocturna implica limitar la circulació de persones durant unes determinades hores, habitualment durant la nit, motiu pel qual també se’l coneix com a confinament nocturn. L’article 19 CE estableix el dret a la lliure circulació de persones, recollit també en termes molt similars per l’article 13 de la Declaració Universal dels Drets Humans. Per tant, aquesta restricció implica limitar aquest dret, és a dir, s’impedeix el seu exercici durant unes hores concretes. Això no és el mateix que la seva suspensió, que implicaria la seva ineficàcia temporal i la impossibilitat d’exigir-lo davant del poder públic, que només pot ser declarat mitjançant l’estat d’excepció i de setge declarat pel Congrés dels Diputats (article 55 CE).Llegeix més »